Fascinant, captivador, magnètic. Com si hagués fet un conxuro al públic, era impossible treure-li ells ull de damunt (com diu la cançó)

Rodrigo Cuevas es va posar el públic a la butxaca des que va començar el concert, passejant-se per la graderia del Camp de Mart quan encara els espectadors estaven acabant d’entrar.

Aquest primer toc de proximitat i empatia es va mantenir durant tot l’espectacle, tant quan estava dalt l’escenari, com en les moltes ocasions en que es mesclava entre el públic, desafiant les escales impossibles del Camp de Mart amb les seves madreñes.

Al llarg d’una horeta (que se’ns va quedar curta), va repassar alguna de les cançons del disc nou que está apunt de publicar-se, Manual de Romería. Algunes ja havien sortit com a avançament (com la cançó de l’estiu a Astúries, Como ye?!) però d’altres encara no estan publicades: “m’agrada veure les cares del públic quan escolten per primera vegada les cançons”.

També va dedicar part del concert a recordar temes del seu anterior treball, Manual de cortejo, tan emblemàtics com l’homenatge a Rambal o la festiva Xiringüelo, que el públic va festejar desbocadament.

Dalt l’enorme escenari, ell, omplint-lo absolutament tot amb la seva silueta espigada i arquejada i un vestuari negre, senzill però efectiu. Transparències, lluentons i serrells mai havien donat tant de joc. Darrera seu, situats en quatre cubicles alçats, ben visibles, els seus músics. Tots ells boníssims, referents a Astúries i amb projectes propis, tocant instruments convencionals com la guitarra, tradicionals com les panderetes o ginys de bases electròniques. Tots els temes, nous o antics, van lluir amb la potència especial que tenen els bons directes i van adquirir una pàtina musical tecno-dance que va ser en bona part culpable de que el públic del Camp de Mart estés esbalotat com mai. Dempeus desde la primera cançó, saltant mimèticament amb ell i sobretot, onejant els braços enlaire. El Camp de Mart era una festa, una celebració, una romería.

“Curiosamente en este espectáculo no toco nada, sólo canto” ens deia el Rodrigo en entrevista prèvia quan li vam preguntar sobre els molts instruments que toca. I deu n´hi do com canta! Dels seus espectacles es sol destacar el vestuari o la posada en escena cabaretera, però en aquest acasió la seva veu brillava molt més que els lluentons que portava. Una veu vibrant, de timbre folclòric, que en directe agafava una potència brutal. Els músics darrera completaven l’armonia vocal i amplificaven el resultat. Gairebé podies veure les ones de so i vibració sortint de l’escenari, cobrint el públic i impactant contra les graderies del Camp de Mart. Una experiència visceral i atàvica, però com si estéssim en una discoteca. Supos que és això el que significa la barreja de folclore i ritmes moderns.

Tant esperades eren les cançons com els comentaris que feia entre elles. Des del principi es va posar el públic a la butxaca parlant en català com si fos la primera vegada: “com sou els catalans amb la immersió lingüística, et prens un ibuprofè i ja et surt el català”, reia. Va regalar un vals a una parella que estan a punt de casar-se, va localitzar entre la gent un parell de persones mig de Piloña, i ens va recomanar que celebréssim la llibertat i la vida, i no donéssim res per sentat.

Conversant amb persones del públic després de l’espectacle, tothom coincidia a destacar el domini que té de la veu, el carisma que desprèn , i l’espectacularitat d’un espectacle no espectacular, en el sentit que la posada en escena és ben sencilla, gens estrident, i en canvi, acaba sent memorable. Contrast entre el seu paper de diva cabaretera i la seva naturalitat i tracte proper i humil.

De Tarragona s’emporta, com a mínim, dues coses: una paraula, temacle, que ens va feia riure cada cop que la deia; i un barrilet de mamadeta, amb què va brindar per la vida i pel FITT, mentre ens deia que hem de sentir-nos orgullosos de tenir un festival així a casa nostra. També es va emportar alguns ibuprofens, perquè després vam saber que es trobava una mica congestionat. Val a dir que no es va notar gens en el directe, una altra mostra de la seva professionalitat.

El públic ens emportem d’ell un dels millor concerts de la nostra vida i unes fotos del Camp de Mart com mai l’havíem vist.

Muches gracies, Rodrigo!

Aban del concert, vam poder entrevistar l’alcalde de Tarragona, Rubén Viñuales, que ens deia que aquesta edició el FITT ha fet un salt definitiu, i que s’han de buscar fórmules de mecenatge per mantenir el nivell:

Vam poder parlar amb alguns assistents quan es va acabar el concert: