El periodista Moisés Peñalver conversa cada dia amb l’emperador August. Es veu que tenen moltes coses a dir-se, i fan un repàs a la realitat de la ciutat de Tarragona filtrada pel sedàs de l’humor, es clar!
Foto: ©? Pep Escoda
Ai, emperador, vinc esparverat. Ara li explicaré una cosa molt rara que em va passar diumenge. Crec que la jubilació ja està a prop, perquè el metge m’ha dit que camini. Així que m’he emprovat tots els pantalons d’esport que corrien per casa i m’ha passat igual que amb aquest govern, que se m’han quedat petits, ah, i també estaven arnats.
He sortit de casa i he passat per aquell pontet proper a la URV en direcció al camí de l’Oliva. M’he creuat amb un senyor que fumava en pipa. M’ha dit, «Bon diaaa…» i m’he girat com una bala: «Vostè no és el Recasens, l’exalcalde?». Ha fet que sí amb el cap i m’ha indicat que el seguís. Ha entrat en un estret camí sense sortida que acaba en un mur. Caminava davant meu en silenci quan, allà, davant els meus ulls, el mur s’ha obert i ha aparegut una gran plaça plena de xalets, a l’estil somni americà. «Carai, alcalde, això és increïble». «Només podràs entrar-hi si vas amb mi».
He mirat al meu voltant des del centre de la gran plaça de gespa. A una terrassa he vist al Ferran Gerhard i el Tiñena, que han aixecat un got de vermut convidant-me a anar-hi. Mentre m’hi acostava he mirat per la finestra d’una mena d’escola i he vist el César Pastor (fill) tocant un piano mentre la Clara Zapater el contemplava absorta. «Moiii!», m’ha cridat el Fermí des de la seva enorme moto, i jo he contestat: «Vés amb compte i no aparquis damunt la vorera que et multen». «Si fossis més cívic, no et multarien», ha comentat una dona. M’he girat i era l’Ana Santos, que anava xerrant amb la Cristina Centelles, que reia. Al meu davant, un home grassonet amb barba caminava mig geperut. S’ha girat… i era jo. «Tranquil, ja t’ho explicaré. Ara marxa», m’ha dit el Recasens. Ahir vaig tornar a aquell camí. Només hi ha el mur… i el record de tots els amics que ja no hi són.