El periodista Moisés Peñalver conversa cada dia amb l’emperador August. Es veu que tenen moltes coses a dir-se, i fan un repàs a la realitat de la ciutat de Tarragona filtrada pel sedàs de l’humor, es clar!
Foto: ©? Pep Escoda
Bon dia, August! Avui estic content perquè veig que torna el Dixieland. Ei, tècnic, treu aquesta música romana, que avui la música la poso jo. Torna-la a tocar, Sam!
Sempre vaig voler ser músic de jazz, però quan vaig començar a fer solfeig vaig pensar que era millor foradar-se un genoll amb una Black & Decker. Mira, el mateix que vaig pensar quan van fer ministre a Iceta. Tenia una edat que les blanques, les negres i les sostingudes les volia veure a la Flash Back i no a una fosca habitació on tothom canta allò de sol-sol-la-la-mi-mi, tot i que eren uns anys més del ca-ca-ra-al-al-sol-sol.
Però, com vaig fer amb el periodisme, vaig aprendre jo sol a tocar. I ja sabeu que el bon periodisme toca molt allò que no soma. Com que no tenia diners per un piano, ni per un saxofon, em vaig comprar una harmònica. Però no com vosaltres, pobres! Vaig anar a Nova Orleans, on va néixer el Dixiland. Una de les coses que més em van sorprendre és que hi havia carrers en francès i en espanyol. De fet, aquella zona turística estava plena de garitos d’aquest que toquen grups, són foscos i hi ha molt de fum. No, no són sales de plens d’ajuntaments com el de Tarragona, la diferència és que allà no hi ha la Floria, tot i que sí que alguna turista protesta a l’alcalde de la ciutat pel preu d’una copa.
Doncs, aquell barri on diuen que va néixer el Dixieland es diu French Quarter, l’illa francesa, i el carrer que vindria a ser com aquí ho era el port esportiu és el carrer Bourbon. Doncs, a Nova Orleans, l’any 1987 vaig comprar una harmònica. I vaig aprendre alguna cançó. De moment només em se la Santa Espina, Blue Moon of Kentuky i la sintonia de Tarragona Ràdio.
Tinc una anècdota a explicar-vos. A un d’aquells garitos, al costat d’un lletreret que posava “Aquí va seure Frank Sinatra” tocava un grup, que devia ser una família. L’avi, d’aparença més gran encara que l’Ernest Maragall i amb un braç enguixat, tocava la trompeta. L’avi estava adormit, però quan li tocava a ell fer el solo, de cop es despertava i, escolta, ni Luis Amstrong, fotia una serenata que ni el Viñuales superaria. Acabada la seva participació, tornava a dormir a la seva cadira. Més o menys com els polítics quan ja han acabat les eleccions. Benvingut doncs sigui el Jazz a la nostra ciutat, que ja està bé Camela i la Rosalia.
Què? Que diu? Que no es creu res? Pari l’orella: (se sent musica d’harmònica). Què, ara sí? Bon diaaa!