El periodista Moisés Peñalver conversa cada dia amb l’emperador August. Es veu que tenen moltes coses a dir-se, i fan un repàs a la realitat de la ciutat de Tarragona filtrada pel sedàs de l’humor, es clar!
Foto: ©? Pep Escoda
Les vacances i l’autònom
Bon dia, August! Uf, tornem a treballar. Ja no recordava ni on estava el botó per posar en marxa el micròfon. Jo no sóc partidari de les vacances, perquè a mi em passa que tornar a la guerra és massa dur i m’estimo més no deixar el camp de batalla. També perquè semblem becaris el primer dia després de tornar. Ara, que li dic cosa dues coses: els autònoms no sabem el que és no treballar. Què? Que no l’importa la meva vida? A mi tampoc l’imperi romà i he hagut d’estudiar-ho uns quants anys a l’EGB i ara a la URV. Així que aguanti. Permeteu-me ara que em tiri una floreta “els periodistes-humoristes estem contínuament veient acudits en qualsevol cosa que ens envolta”. Lamentablement, també quan no treballem. Així que si veig a un senyor a la platja amb mascareta dient que en aquest país no hi ha llibertat per parlar, ho he d’apuntar a la meva ment. Normalment porto una llibreteta, però, clar, portar una llibreta i un boli a la sorra dóna una sensació com ho diria… d’imbècil. I si portes una càmera a la platja, si surts viu tindràs més sort que Barcenas.
A vostè no el mareja cap client un dia festiu. Què? Ah, vaaal, que és una estàtua. Però si fos un treballador d’aquells que son com els militars d’abans del “régimen general” el dia que fa festa no li toquen els ous de pasqua ni el mateix general. Però si ets del RETA, o sigui del règimen especial, ja pots anar preparant-te per pintar de negre els números vermells del calendari. L’autònom té un avantatge, que no té horaris. I si és periodista, no és que no tingui horaris, és que ha llençat al port el rellotge. Que sempre m’ha fet gràcia quan m’he queixat dels horaris quan he treballat a diaris: els periodistes no tenen hores de treball. Com si fóssim una espècie d’animals que no mereixem tenir vida. És estrany que no ens hagués tret el Rodríguez de la Fuente al “Hombre i la tierra”. “El periodista, agazapado en el chopo hueco con su boli y la libreta, oteando la fría cárcaba en buscata de su pieza”. Bé, amics, s’ha notat molt que estic encarcarat? Tranquils que demà ja tornaré a ser normal. Com? Que no ho seré mai? Molt graciós emperador, molt graciós. Au, bon dia!