Foto: ©? Pep Escoda
Ple i finestres
Ave, August. Què tal? Comença a fer fresqueta aquí dalt, no? Doncs esperis el fred que vindrà aquesta tardor, però és un tipus de fred que no la traurem amb una túnica, no, més aviat amb una bona butxaca.
Emperador, hauria d’estar content perquè a partir d’avui vindré a veure’l cada matí. Es veu que a aquest de la ràdio els faig gràcia, i m’han fitxat. Que riguin, que riguin, més riure jo a final de mes.
Miri August soc un paio que sempre ha anat a l’inrevés del món. Als diaris sempre he treballat de nit i he dormit de dia, i ara la gent se’n va al llit pensant alguna cosa divertida -ja ens entenem- i jo m’he d’aixecar amb alguna idea que faci riure, vaja, el que fa la Isabel Ayuso cada matí.
Ara que parlem de riure. Vostè ha vist com són ara els plens municipals? No, no és que siguin una orgia de gent bebent chartreuse, però, ara que hi penso, sí que és veritat que alguna vegada algú es queda en pilotes després que el posin verd. Un plenari és ara com si veiessis un telenotícies, però en comptes de tenir un presentador, sembla que hagi quedat allà tota la facultat de periodisme. Estan tots a la pantalleta, dissimulant que tenen molt d’interès i sense mirar-se els uns als altres. A mi el que més gràcia em fa és el Gregory Peck, que es veu que ja no és el protagonista de la pel·lícula i -entre nosaltres- està com a descuidadot, així amb una barba de tres dies. Jo diria que a Hollywood deu estar malament la cosa. Però un dels que més m’agraden de la pantalleta és l’Alfred Hitchcock, que li haurien de dir Ratatouille, perquè es veu que és el que cuina la pasta. De sobte se sent un crit “No estic d’acord, alcalde!” i passes un minut buscant per les finestretes de la pantalla qui s’atreveix a cridar el pretor.
El deixo, August, que he quedat per esmorzar amb un amic a la taberna del Motoludis. M’ha trucat dient que arribava tard, que amb això de les restriccions a 30 per hora, ha hagut de sortir a les tres de la matinada.
