Era l’obra més esperada del FITT, la més recomenada, i potser la més difícil d’explicar. No de definir: En més d’una ocasió hem sentit dir que és la millor obra que s’està fent en aquets moments. També és fácil definir-la com un espectacle de teatre-dansa o teatre físic. Però quan preguntes al públic de què va, aquí no hi ha respostes tan definides ni massa homogènies.

Està clar que Diptych vol explicar una història, o dues, i ho fa a través d’una coreografía altament descriptiva i suggerent, de moviments impossibles, que els ballarins executen a la perfecció. Amb torsions i contorsions que flueixen entre la dansa contemporània i la tècnica de circ, els ballarins van executant el guió dansat de manera extremadament expressiva i intensa. La seva técnica impecable els fa semblar de goma, dúctils, tot i que els personatges que interpreten s’estan esmicolant emocionalment. Representen personatge fràgils i tormentats, violents i víctimes. Fantasmes, vius o morts, que ballen i es deixen portar i que, de sobte, es desplomen a l’uníson, jeuen a terra, desmembrats, regirats, inherts, i així l’espectador té uns segons de pausa per agafar aire i intentar assentar tanta intensitat.

Això ens explicava Alejandro Moya, un dels ballarins de la companyia Peeping Tom, hores abans de començar la representació:

Anem a desmembrar també les claus de l’èxit de Diptych (recollim impressions pròpies i del públic assistent):

Ballarins: Impecables, precisos, excepcionals, impossibles. Com les nines articulades a qui podem fer girar braços i cames i posar-les en postures impensables. Ballant, a vegades semblen autòmates o titelles, a vegades aquells ninots tossuts que cauen i s’aixequen tot d’una, com si no tinguessin base. D’altres vegades, aquells ninos de plàstic enormes i espigats que voleien i s’agiten amb el vent. El resultat visual dels seus moviments és plàstic, unes imatges que no se’ns esborren de la memòria.

Escenografia: Ben pensada, integrada en la història. Panells mòbils a mode de parets amb portes i finestres, que recreen de manera molt realista dos espais diferents per les dues parts d’aquest díptic. La primera sembla l’interior d’un tren o un submarí, fins i tot. La segona representa una habitació que ben bé podría ser el camarot d’un barco. Llocs sense sortida, d’on els personatges no poden escapar. Les portes que conté l’escenografia són crucials pel què evoquen: el misteri del que trobaràs darrera, el perill de deixar entrar allò que no vols que pensaves que havies deixat fora, la por a que algú surti i ja no entri mai més. De fet, en molts moments de l’obra es juga a les desaparicions i aparicions sobtades (gràcies a un llit versàtil, per exemple) o a fer que els objectes es moguin sols, tot creant una sensació de realitat paranormal. Cal entendre que l’obra en general potencia els contrastos, i en aquest apartat, contrasta l’hiperrealisme de l’escenografia amb el món oníric, mental, esquizofrènic, paranormal, que vieuen els personatges.

Llenguatge escènic: Cada una de les parts ens recorda al cinema. En la primera part tens la sensació d’estar veient una pel.licula sòrdida de cinema negre, amb assassinats cruents. La segona part ens recorda aquells drames de parella que viuen una aparent vida glamurosa però portes endins estan atrapats per una angoixa visceral. La mateixa coreografia recrea moviments típics del llenguatge cinematogràfic: l’efecte de flashback o d’imatge relentida (a l’estil Màtrix, per entendre’ns). Són efectes que en cinema s’apliquen en la postproducció, però que aquí, per sorpresa de l’espectador, es veuen executats en directe pels mateixos ballarins.

Vestit sonor: impecable, un element imprescindible per causar l’efecte desitjat. Fins i tot, quan penses que no hi ha música, si t’hi fixes, pots notar les vibracions dels subgreus regirant-te l’estómac, avisant l’espectador que alguna cosa no va alhora. Els efectes sonors serveixen també, en ocasions, per marcar els moviments. En aquest sentit, la coordinació entre els ballarins i els tècnics és dificilíssima però impecable.

Segur que hi ha molts més elements que justifiquen l’entussiame del públic que ha vist Diptych i la recomana i la persegueix pels escenaris propers per tornar-la a veure, malgrat que sempre els deixa una clara sensació inquietant.

L’apunt Fitty: Després de l’obra, els ballarins van compartir uns beures al jardí del Metropol. Vistos d’aprop, es feia extrany que aquests nois i noies tan joves i aparentment “normals” poguessin haver ballat d’aquella manera tan excepcional minuts abans. Un d’ells comentava rient que, la gent del bar no es creia que fos un dels actors.