Gràcies al pacte de silenci que l’actriu demana als espectadors tot just començar l’obra, en sabíem ben poca cosa, i no podem desvelar-ne massa més.

Us podem explicar que l’obra proposa una reflexión sobre el teatre i el paper del públic. També us podem dir que Dionisi és referencia constant al llarg de l’obra. Les llegendes del deu grec li van servir a la protagonista per anar desenvolupant la seva història: la relació amb el vi o el doble naixement. I és que Jimena Márquez ja ens va avisar des del prncipi, que ens explicaria la seva vida, i és clar, nosaltres ens vam arrepapar a la butaca, tot ulls expectants, com qui espera conèixer les xafarderies més íntimes d’algú altre.

El motiu de l’obra era explicar-nos un succés colpidor que va tenir lloc el 2004 a les sales de teatre de l’Uruguai, i sobre el que ella n’havia estat fent recerca, recollint informació als diaris i testimonis vivencials dels fets. Sobre aquell episodi negre de la història del teatre uruguaià també es va fer un pacte de silenci i havia quedat tapat i a l’oblit. La intriga estava servida des del minut zero.

“No se preocupen si de momento no están entendiendo nada”, ens llegia el pensament la Jimena, quan ja portàvem una bona estona d’obra. I és que un dels encerts del seu text és com dosifica la informació per captar l’espectador i deixar-lo en un estat de permanent intriga, preguntant-se quan començarà a treure l’entrellat d’allò que li volen explicar.

El ritme de la peça és fonamental, com també el format híbrid entre teatre, conferència i documental. El que està clar és que es tracta d’un monòleg, en que la memòria de la Jimena queda aprovada amb nota i la seva presència escénica i capacitat d’expressió, també. L’escenografia és básica: taula i cadira i dues pantalles darrera, com en qualsevol congrés. A les pantalles, projeccions de persones rellevants dins el món del teatre a Uruguai, explicant com els va afectar aquell fet terrible que va pasar fa 19 anys: la incògnita, que poc a poc se’ns va revelant.

I explicat així, direu, on està el toc de noves dramatúrgies, requisit indispensable per participar al FITT? Doncs, segurament, en aconseguir que, hores després, encara ens preguntem si hem vist realment una obra de teatre.

De la peça no us en podem dir més…allò del títol de l’article…però sí que hem recollit la reacció del públic. Hi ha hagut un moment prou neutre, cap al final, quan el suspens per fi esclata en una resolució, que ens hem emocionat, de manera íntima i callada. I no ho hem admès fins que, en la xerrada posterior, ho hem posat en comú i ens n’hem adonat que ens havia passat a tots! La mateixa Jimena ho explicava amb els ulls humits. Aquesta és l’empatia que ha sabut crear la Jimena Márquez, i per això, hi ha qui deia que s’emportava un trosset de l’obra a casa.

L’apunt fitty: La directora de l’obra, Luz Viera, és la parella de la Jimena (dramaturga i actriu). Fa un any han tingut una nena a qui han anomenat Primavera, i l’han portat amb elles des d’Uruguai. Si veieu una peque fittera repartint pèsols, és ella. Això ens explicaven tot dinant al jardí del Metropol: