¿A quién le importa lo que yo haga,…? A ritme d’Alaska i a plè pulmó cantaven el públic, programadors, tècnics, organitzadors del FITT, a la festa de cloenda del festival. Aquest acte final de celebració tenia lloc al Palau de Congressos (tot desafiant la pluja), ben passada la mitja nit. La festa consistia en un espectacle amb karaoke on es convidava els assistents a cantar (també desafiant la pluja) tant dalt com baix de l’escenari. L’ambient era espectacular, de final de festa. Cares cansades però pletòriques: “ya está, ya todo funciona!”, deia alluejada l’Andrea, la responsable de producció técnica. El montatge tècnic de la darrera obra, per l’endemà, ja estaba enllestit, per fi es podía deixar anar. Aquest era l’esperit de l’staff del FITT dissabte a la nit. És com si haguessin acabat de córrer una marató i no podien parar de cop, continuaven endavant relentits però a bon ritme, amb l’alè de saber que allò ja era l´últim tram i ja estaven arribant a la meta. La seva lleugeresa i abandó es va ajuntar amb l’entrega que el públic del festival va demostrar des de bon inici (tots recordarem sempre Rodrigo Cuevas al Camp de Mart!) i només calien els hits discotequers i petardus del karaoke, per convertir la sala annexa del Palau en una pista de ball a contrallum. El que passa al karaoke del Fitt, es queda al karaoke del Fitt.

Què en diu el públic?:

Però, què havia passat abans d’això ? El públic baixava les escales del Palau des del Teatre Tarragona, on havien vist Mal de coraçon. Segons comentaven, una peça divertida, amb alts i baixos argumentals i un final espectacular. Abans havien estat sopant coques a la mateixa sala on ara hi havia la discoteca improvisada. I abans d’això, a les 19h al Metropol, els qui no van témer la pluja, van poder emocionar-se amb l’última representació de Trans (Mes enllà). Després de 5 anys i més de 60 representacions, acabaven l’espectacle al FITT. Aquest detall final va desfermar els aplaudiments d’un públic que ja havia empatitzat totalment amb les persones i les vivències que explicaven. Cinc persones trans, parlant amb naturalitat , amb les seves paraules, sobre els seus processos vitals. L’obra de Diddier Ruiz (20 anys vivint a Tarragona) destacava per l’autenticitat del que explicava i com s’explicava. Natural, directe, tendre i dur, real. Necessari, comentaven els espectadors a la sortida.

Entrevisa a Diddier Ruiz, director de Trans (Més enllà):

Què en diu el públic?:

I encara abans, pels més fitterus, la tarragonina Dolça Alcanyís i els seus companys de secta (cia. Atzucac) feien l’última reunió de les Noves espiritualitats per a persones atees. L’han representat cinc vegades durant el FITT, sempre amb llum de dia (arriscat i meritori), una pre-estrena que els ha servit com a prova de foc del que els espera la setmana vinent a FiraTàrrega. “Sóc l’Andreu i estic flipant”, es presentava un espectador quan li van apropar el micro, i tots vam riure perquè, en aquell moment, tots érem l’Andreu. Flipant amb els tres gurús vestits de groc que feien rituals i que demanaven la nostra participació. Una obra que et va sorprenent amb petits detalls molt ben executats (com incorporar sons i sorolls en directe, com en una radio novel.la) i amb canvis de ritme que la fan molt ágil (ara fan una disertació sobre la mort, ara fan equilibris sobre una taula minúscula). Tot plegat divertit, amè, proper, i ben executat. L’oracle ens diu que anirant reclutant fidels allà on vagin.

Entrevista a la Companyia Atzucac:

Després de dissabte, encara quedava diumenge, la cirereta del pastís. La companyia suïssoboliviana Klara Theaterproduktionen van reperesentar Zwei Leben, una obra en base als seus dos actors de procedència diversa i amb trajectòries vitals a voltes dispar, a voltes confluents. Es tractava de comprobar fins a quin punt influeix “la loteria del lloc de naixement” en la vida que desenvolupen les persones. Després de la magnífica posada en escena, bona part del públic es va quedar a conversar amb els membres de la companyia. El teatre de l’Orfeó Canongí feia goig.

Què en diuen els espectadors:

Però tornem al principi de l’article, allò de l’Alaska.  Doncs sembla que sí que a algú li importa el que fan al FITT! En aquesta desena edición han ocupat el 89% de les sales, un 50% més d¡espectadors i han doblat la recaptació de taquilla respecte l’any passat. “És un regal”, ens deia el Joan Negrié emocionat. Esperaven créixer enguany amb això de l’aniversari, però no tant. Li brillen els ulls: “Mira què tinc al móbil: Una llista que diu L’any vinent sí”, allí va apuntant les coses que poden millorar o canviar per l’edició del FITT24.

Bé, canviar, canviar…potser no: “El FITT es así, y así seguirá, nunca cambiará!”

L’apunt Fitty: si prenies un beure a les moltes barres del festival, te’l posaven en un got eco, reutilitzable, d’aquells que estan fabricats amb més material orgànic que plàstic. Molt bonics i molt grans, de quatre colors pastel diferents. Quan tornaves el got, et tornaven l’euro. Jo diria que han acabat amb menys gots dels que van començar, i que, per Sta Tecla, molts tarragonins demanaran que els posin allí la seva mamadeta.

Valoració d’alguns membres de l’organtizació, entre ells, Joan Negrié, director del FITT i Sandra Ramos, consellera de cultura de l’ajuntament de Tarragona: