Contra la condescendència. Contra el paternalisme. No són ‘nenes’ ni ‘juguen bé’, sinó que són professionals que es mereixen les mateixes oportunitats i visibilitat que els seus companys masculins. Aquest és un dels grans principis que defensa la periodista esportiva tarragonina Danae Boronat, que aquest dilluns serà a Tarragona per a presentar el seu llibre ‘No las llames chicas, llámalas futbolistas’, en un acte que es durà a terme a les 18 h a l’Anella Mediterrània.  Hores abans de la presentació oficial, parlem amb ella perquè ens exposi quina és la situació del futbol femení. 


Està molt bé el llibre. Se n’ha parlat moltíssim i més se n’hauria de parlar del que denuncies…

Sí, i tant de bo normalitzéssim el fet de parlar de futbol i esport femení i d’igualtat, que encara costa i és notícia avui dia. Estic contenta, perquè el llibre ha tingut una molt bona acollida i ara ja surt segona edició després de gairebé tres mesos.


Si haguéssim de definir un punt d’inflexió pel que fa a la història recent del futbol femení, potser hauria de parlar de l’arribada a vuitens de final de la Selecció Espanyola femenina, el 2019.

Efectivament. Aquest Mundial va ser una oportunitat de guanyar visibilitat i una manera de plantar cara, que se’n parlés i de mostrar aquestes jugadores que plantaven cara als Estats Units. Obrir als mitjans és important, però encara queda moltíssim per a fer.

Hi ha tres personatges que van apareixent, i de manera gens positiva en el llibre, com són Àngel Maria Villar, Vicente Temprado i, sobretot, Ignacio Quereda. Feien conxorxa entre ells, no?

Els tres han estat còmplices del maltractament al futbol femení durant trenta anys i n’hi ha hagut molts més, que han contribuït a insultar el futbol femení i les jugadores. 


En el teu llibre parles de fets concrets, com de la vegada que Quereda i Roser Serra miraven el vídeo d’una portera que cometia una errada i ell li va dir a ella: ‘mira, és més ximple que tu’ 

Aquesta és pràcticament una de les anècdotes més innocents. Però no ho és, perquè les faltes de respecte i els insults per part del teu entrenador no són tolerables, com  no ho és que es posi amb el teu físic o la teva sexualitat. Tot plegat, dibuixa un mapa de jugadores d’elit, de futbol, que han patit les dones per jugar a futbol fins fa dos dies. 


Quan el llibre es publica, alguns d’aquests personatges en contacten o et diuen alguna cosa?

No, ningú. Suposo que la realitat és tan crua i tan clara que no deixa espai, i a més a més he recollit testimonis de jugadores de moltes èpoques. 


En el llibre exposes com n’és de necessari que els jugadors masculins valorin la tasca de les seves homòlogues.

Si els homes, especialment els seus homòlegs masculins, no fan un reconeixement públic a la figura d’aquestes dones, costarà molt més que els aficionats les percebin al nivell dels seus companys. Encara queda molt per arribar fins aquí, però cada vegada hi ha més jugadors implicats. En el llibre s’hi recullen les opinions d’Andrés Iniesta, Borja Iglesias, Anton Grissman o Iker Casillas, per exemple, que són molt autocrítics i destaquen que cal mostrar aquest suport públic. 


Zubizarreta és qui sosté en el llibre que elles ara juguen el futbol que practicaven els equips masculins durant els anys vuitanta… 

És molt interessant aquesta anàlisi, però són incomparables. És com comparar el joc de Pelé i el de Messi, que s’han dut a terme en condicions terriblement diferents. Zubizarreta intenta explicar que el futbol dels anys 80 i 90 tenia menys ritme, hi havia més temps per pensar què feies amb la pilota, un estil de joc que ha canviat i millorat. Ara veiem aquest estil en el futbol femení, però hem de tenir en compte que, fins fa dos dies, el cos tècnic dels equips femenins el formaven menys de tres professionals, i per això és impossible demanar al futbol jugat per dones els mateixos resultats del futbol masculí. Són dues realitats completament diferents. Només fa cinc o sis anys que s’han professionalitzat els equips i la lliga i si els clubs i les federacions inverteixen en elles, podem començar a veure canvis aviat.


El futbol masculí és un negoci. És un bon moment per plantejar-se que el futbol femení no es transformi en el mateix?

Uf, són realitats molt allunyades. Ara mateix, el futbol femení té l’oportunitat de créixer i de posicionar-se de manera adequada a la societat, més del que ho ha fet el futbol masculí. No és el model que vol seguir el futbol masculí, que hem vist que és un model poc sostenible de poques estrelles molt grans. Elles, ara mateix, han aconseguit tenir un sou mínim de 1000 euros al mes, moltes jugadores de Primera Divisió encara no poden viure del futbol i aspiren a tenir, algun dia, el sou de la Segona Divisió. Es tracta d’assentar unes bases mínimes perquè elles també tenen dret, com ells, a viure del seu talent, però no aspiren a ser milionàries com els companys masculins de categoria.


Si parlem del paper dels mitjans, sobretot els públics, també tenen la seva responsabilitat…

Si no es visibilitza l’esport femení, és evident que no tindrà seguidors. Cal exigir als mitjans de comunicació que el futbol femení tingui la mateixa visibilitat que el masculí, perquè cal posar en relleu aquells esports que tenen menys visibilitat. Esperem que aquesta pròxima temporada, amb la professionalització de la Primera Divisió canviïn els drets audiovisuals i es pugui veure tota la lliga i tots els partits, per crear aficionats. Cal reclamar als mitjans públics aquesta igualtat, que hi hagi les mateixes opcions de veure dones i homes jugant i, després, que cadascú que esculli el que cregui convenient.


El mateix es pot dir amb les retransmissions esportives. I tu ho has viscut en primera persona, narrant un partit sent dona.

El futbol femení encara té un estigma i encara hi ha una sèrie d’estereotips de gent, persones que diuen que el futbol femení és pitjor perquè les dones tenim menys força i menys velocitat, quan en esports com el tenis aquestes diferències estan completament superades. Enguany ha estat un somni veure com jugava l’equip de Lluís Cortés i encara hi ha persones que tenen prejudicis per gaudir-ho, com n’hi ha que en tenen per escoltar una narradora.

powered by Advanced iFrame. Get the Pro version on CodeCanyon.