La poesia de Màrius Sampere gira al voltant dels misteris de la vida, com un enigma, i de la mort, com una certesa. Avui hem sobrevolat alguns llibres essencials per acostar-se a la poètica metafísica d’aquest autor singular de la poesia catalana, que va transcendir la quotidianitat i va experimentar en l’enfocament dels temes i en la forma d’expressar-los.
Textos: L’home i el límit (1968); Llibre de les inauguracions (1986); Oniris i el tret del caçador (1987); Demiúrgia (1996); Subllum (2000); L’estació dels espiadimonis (2010); La ciutat submergida (2010); Ignosi (2015).
Música: Clara Peya (“Ana-lògic”, “Rò”, “Curt-Circuit”, “Vos”, “Pe”, “Ne”); Karlheinz Stockhausen, Ricciarda Belgiojoso, Walter Prati (“Interstellar No. 1” , “Interestellar No. 5”); Adrià Puntí (“La clau de girar el taller”, “Maria”, “Ull per ull”); John Cage, Piergiovanni Domenighini (“Some of the ‘Harmony of Maine’: Alpha C.M.”); Karlheinz Stockhausen, Paul Hillier, Theater of Voices (“Stimmung: Stimmung Model 1”); Karlheinz Stockhausen, Peter Söderberg, Sven Aberg (“Tierkreis, Work N 41 1/2: N 7. Leo”).
Dents i ungles. Màrius Sampere