A l’Estat espanyol la població més gran de 65 anys se situa al voltant del 17% i es calcula que per a l’any 2050 les persones més grans de 65 anys estaran per sobre del 30% de la població. Arribar a la vellesa, sovint, implica necessitar d’un cuidador. El 86% de les cures que necessita una persona en una situació de dependència són proporcionades per la família. El perfil clàssic de cuidador familiar és el d’una dona, entre 40 i 65 anys, amb vincles familiars, que assumeix la càrrega física i psíquica de l’atenció al familiar dependent. I ho fa, generalment, sense disposar de capacitació específica, no rep cap remuneració econòmica per la tasca, té un grau elevat de compromís i ofereix una atenció sense límits d’horaris.
Per això, el 80 % dels cuidadors esmenten que la seva tasca de cuidador principal ha interferit en el seu oci, en el temps lliure i en les relacions familiars. Però, què passa quan un cuidador familiar deixa de cuidar? Aquest és el punt de partida de la tesi doctoral de Gerard Mora, infermer i doctor i secretari de CODITA. Hi ha diferents maneres d’afrontar el dol però, segons Mora, els elements comuns en el procés la transició de post cuidar són: el buit, la reestructuració de la vida, i la sensació de manca de suport formal.
Amb tot, la gran majoria de cuidadors presenten uns nivells de depressió significativament més baixos després d’un any de la defunció de la persona cuidada, que mentre exercien de cuidadors.