Hauria estat el seu 14 vuitmil principal, però va haver d’abandonar dijous passat a l’avant cim del pic, a 8.025 metres, a poc més de 20 metres del seu sostre.

L’anterior muntanya que va coronar l’alpinista va ser el G1. El 29 de juliol d’ara fa un any, Cadiach va trepitjar el seu sostre, després d’una setmana marcada per la tragèdia al Karakorum, amb la desaparició dels alpinistes Xevi Gómez, Abel Alonso i Álvaro Paredes. De fet, va ser una temporada molt convulsa al Gasherbrum I (8.080 metres).

Retards en els tràmits burocràtics per aconseguir el visat per viatjar al Paquistan, degut a la matança terrorista al camp base del Nanga Parbat. La mort del veterà himalaista polac, Artur Hajzer, que es va quedar per sempre més a l’abric de la muntanya.

Dels 14 vuitmils principals, el G1 és el més baix d’altura, però amaga un petit tresor “l’últim gran problema de l’Himàlaia”; tal i com va definir l’alpinista austríac, Kurt Diemberger la seva cara nord –encara verge.

Una cara que no es deixa trepitjar fàcilment, i que es va emportar l’agost passat –a les acaballes de la temporada- a l’alpinista xec, Zdenek Hruby.

Cadiach ja no hi era, però havia viscut setmanes abans de ben a prop les altres malaurades desaparicions. Malgrat tot, va fer un segon intent, i va coronar el cim del G1, tot i que de motius per deixar-ho córrer en tenia de sobres.

Com explicava recentment al programa El Pont de Mahoma un bon amic de Cadiach, Jordi Magriñá -que també va formar part de l’expedició al sostre del món l’any 1985: ‘quan l’Òscar decideix baixar, és que s’ho ha pensat molt bé i no hi ha alternativa…”

Aquest cap de setmana hauria pogut fer el mateix que ara fa un any al G1, i atacar de nou el Broad Peak -la finestra de temps ho feia viable. Fins i tot, es podia haver quedat divendres passat una segona nit al C3 i atacar l’endemà. L’alpinista tarragoní ja havia expressat en més d’un ocasió que no tenia cap presa per assolir el record per convertir-se en el primer català en coronar els 14 vuitmils principals.

I no en va tenir de presa quan dijous va renunciar-hi, a punt d’aconseguir la fita. Aquest cop, però, no va ser el mal temps el que el va tirar enrere. El va fer recular la responsabilitat com a líder de l’expedició. Cadiach va prioritzar la salvaguarda de la salut dels companys que eren allà d’alt, a 8.025 metres; va fer una última ullada als 22 metres de travessa pendents i va canviar la petjada de pujada per la pendent, en direcció al Camp 3.

Aquest diumenge la metgessa de l’expedició, Anna Pujol, ha estat traslladada en helicòpter des del camp base a Skardu, després d’haver patit congelacions als peus. Des de l’expedició es va sol·licitar el rescat en vistes de que no podia assumir per si sola el camí de retorn a peu i per evitar així possibles complicacions. 

Cadiach s’hagués pogut quedar al base, i fer un segon intent -com ja ho havia comentat amb alguns companys de l’expedició. Tampoc seria la primera vegada que afrontaria un segon intent des del peu de la muntanya.

Però el tarragoní va escollir sobrevolar la morena del Baltoro, en direcció a Skardu, dalt d’un helicòpter de rescat, acompanyant Pujol. Com diuen en els cercles propers a l’alpinista, “la blanca espina de drac del Broad Peak no es mourà de lloc”.

Mentrestant, a l’altra banda del camp base un altra català, Ferran Latorre, ha coronat el cim del K-2. En una de les seves cròniques, ha dedicat les vistes del trajecte a l’amic en comú, Manel de la Matta, que va morir als braços de Cadiach en aquesta muntanya, considerada com la més difícil del món; la gran piràmide.

Latorre diu en en la crònica “que la pau que regna allà dalt sembla que té sotmesa fins i tot l’atmosfera”. Cadiach coneix molt bé aquestes sensacions del Karakorum, amb les que connecta com un imant i s’hi alinea.

Aquesta setmana, el grup iniciarà el camí de retorn a casa. Al final, per cert, l’expedició de Cadiach va fer cim, la de l’Andorra Oriol Ribas i la de l’alpinista de la UEC d’Horta, Jesús Morales. 

Mentrestant, enmig del silenci de la vall del Baltoro, les coses estan com han d’estar, en harmonia. Encara que des d’aquí es puguin veure d’un altra manera.