Recordo que de petit, mentre estudiava allò que en deien Educació General Bàsica (EGB) cada any, un dia com el d’avui, per Sant Josep, l’escola ens portava a dinar a la muntanya. Sortir de classe ja era tota una aventura; érem joves i teníem tota una vida per davant; una vida en la que tots els horitzons encara eren possibles. El dia abans, calia preparar la motxilla i posar-hi tot el necessari; l’entrepà i l’aigua i, amb sort, una llauna de Fanta. El ritual era gairebé sagrat. Jo hi afegia una navalla, una llanterna –per si de cas- i un pot de supervivència, per si ens perdíem –pensava! Tot i que aquell tros de muntanya el coneixia com la palma de la mà.
Des de llavors, i ja han passat uns quants dies del pare, les escapades a la muntanya s’han anat multiplicant exponencialment. Qui sap! Potser el cuc de la muntanya, ens va picar ja en aquelles sortides d’adolescents, o potser també, el cuc ja anava per dins. Quina cara deu tenir aquest cuc? Com és que pica tant fort? Què és el que ens atrau tant de la muntanya? Ha sentit dir algú que allà, enmig del no res, en la solitud, hi trobem l’encaix que tant costa conciliar en la rutina i el brogit del dia a dia. Potser sí! Sigui com sigui, aquesta crida; la “picada” del cuc, és com la neu de les gran muntanyes, perpètua…! El cuc que va picar al nostre company de cordada, Òscar Cadiach, es diu còmic del Mallory i el va trobar també de jove en una platja tarragonina.
Aquest matí tenim l’Òscar a pocs metres del cim de la muntanya més alta de Turquia, al Mont Ararat (de 5.166m). Terra bíblica, que va acollir l’arca de Noè! L’acompanyen la Raquel i el Natxo, del Club Alpí K-2, i uns amics del Kurdistan! Hem escoltat la seva veu des d’allà. Avui, que hem parlat també amb una persona a la que també li ha picat el cuc de la muntanya. Es diu Sara Díaz, i escriu un bloc “Bailando con sarrios” on hi podreu trobar detallades descripcions d’ascensos a Catalunya, l’Estat, Europa i part d’Amèrica. Hi ha un rànquing dels 212 pics pirinencs, classificats en 11 categories o sectors. La Sara Díaz i el Juan María Navarro ja han fet més de 150 d’aquets cims. En total, 500 pics referenciats.
També hem parlat amb Francesc Bailon, que aquest divendres marxa a Sibèria, a la península de Yamal (al peu de les muntanyes Urals) per viure una nova aventura. Allà, conviurà amb els Nenets, l’últim poble nòmada de la Tundra i pastors de rens de l’Àrtic. A més, aquesta immersió cultural li permetrà continuar amb el seu treball de camp com a antropòleg per conèixer una de les zones més remotes del planeta; el nom natiu de Salekhard que significa “la fi del món”.
El Ricard Fernández ens ha llegit un fragment de George Leigh Mallory, el mític alpinista desaparegut vora el segon graó de l’Everest l’any 1924. Però a part de dir que volia pujar aquesta muntanya “perquè estava allà”, Mallory tenia desenvolupada una especial sensibilitat per l’escriptura i el sentit de l’alpinisme.