Com ell mateix explica, Denis Urubko va néixer com a ciutadà soviètic i ha passat per kazakh; recentment ha obtingut la nacionalitat polaca; viu part de l’any a Itàlia, però sobretot, la seva pàtria és la muntanya. L’alpinista, és una de les veus més autoritzades dels vuitmilistes hivernals, i als seus 42 anys, és un dels més forts del panorama mundial.
Es va iniciar amb 27 o 28 anys. Quatre anys més tard va anar al Broad Peak -amb 32 anys- i diu que va ser un dels millors de la seva vida. Des del 1998, cada any pensa que ja ha arribat al nivell més alt, i que no serà capaç de superar-se. El cert, però, és que encara no ha tocat sostre!
L’any passat, el 19 maig de 2014, Urubko va fer cim al Kangchenjunga per la cara nord i en solitari, quan els companys d’expedició, Álex Txikon, Adam Bielecki i Dmitri Sinev es van donar la volta a 8.350 metres.
El maig de 2009 va entrar a formar part de la llista d’alpinistes que havien escalat els catorze cims principals de més de 8.000 metres, i sense oxigen. Urubko va aconseguir l’escalada dels 14 vuitmils en tan sols nou anys.
Entre els seus èxits figuren dues primeres hivernals, al Makalu (febrer 2009) i Gasherbrum 2 (febrer 2011), tres noves rutes; al Cho Oyu (2009); Manaslu (2006) i Broad Peak (2005), a més d’una nova variant al Lhotse, (2010).
Urubko sovint parla de ‘la llibertat, la total llibertat’. Diu que en la seva comunitat d’origen tenen ‘una mentalitat molt especial, molt quadriculada, que ve de l’URSS, amb normes molt especials per a la muntanya, sobre què fer o què no fer’.
Pouarem en les diferències entre la pràctica alpinística al kazakh i l’alpinisme d’Europa i Itàlia. També analitzarem què significa una ‘veritable hivernal’. Són aquelles expedicions que fan cim entre l’1 de desembre i el 28 de febrer? O les que es regeixen per altres paràmetres que tenen més a veure més amb la climatologia que no pas amb el calendari. El debat està obert! Què en pensa Urubko dels alpinistes que fan servir escalfadors de botes i manyoples amb bateries o elements químics? Així, una ascensió a -70ºC pot ser fins i tot càlida. La puresa d’estil passa també per prescindir d’aquets elements accessoris, o només per la no utilització d’oxigen artificial?
Aquest dijous el tenim a Tarragona, en la segona projecció de la mostra de cinema de Muntanya de la Diputació (19:30h). Ens ha acompanyat Pau Salas, director de la Mostra i, com sempre, Òscar Cadiach, Josep Maria Bonachí, Ricard Fernández i Jordi Mena. En un espai conduït per Josep Suñé i amb el suport de Núria Cartanyà, a la traducció, i Lluís Comes a la part tècnica.
Avui, per cert, també hem llegit un text d’un llibre clàssic de Muntanya, amb el Ricard. El d’Arnold Lunn del llibre “Records de Muntanya” (Mountain Jubilee) (1949).
Diu així: ‘És absurd sol·licitar el ridícul dels sagaços atribuint al muntanyisme qualitats que no poden demostrar-se. El muntanyisme no és un substitut de la religió, ni un deure cívic. És un esport, ja no que no escalem en benefici de la raça humana, sinó per divertir-nos. En quant que el muntanyisme sigui alguna cosa més que un esport, tal afirmació ha de fonamentar-se en el fet que es desenvolupa en un ambient que suggereix veritats espirituals fins i tot a qui no es preocupa per allò espiritual. Ruskin va comparar les muntanyes amb les Catedrals, i la comparació és de bona llei, car no adorem Catedrals; podem sí, adorar els catedrals construïdes per l’home i a les que ens ofereix la natura’.
