BALTORO : TECTÒNICA PER A AVENTURERS

El primer llibre de literatura de muntanya que vaig llegir es deia “Tragedias Alpinas”, de l’excel·lent col·lecció Edelweiss d’Editorial Juventud. Me l’havia deixat un jesuïta amant de la muntanya que, involuntàriament, amb la seva benèvola intenció d’advertir-me dels perills que em rondarien si em deixava endur per la meva naixent passió, va fer iniciar en mi la voracitat vers els llibres de temàtica muntanyenca.

Portejadors baltis fent xapati a Urdukas

Poc temps després va caure a les meves mans un llibre que ha esdevingut un dels meus referents: “Entre zero i vuit mil metres”, de Kurt Diemberger. En un dels seus capítols, aquest alpinista austríac relatava el seu intent d’ascensió al Chogolisa amb el malaurat Hermann Buhl, després d’haver assolit el cim del Broad Peak uns dies abans.

Buda de Satpara

Chogolisa, Baltoro i Concordia. Tres noms que m’han fet somiar des d’aleshores. L’expedició al Broad Peak de l’any 2014 no tan sols va proporcionar-me la felicitat de veure acomplert aquest somni, sinó també l’oportunitat de descobrir un territori que Alexandre el Gran va tenir a tocar, tot remuntant el poderós riu Indus, el sincretisme hel·lènic i budista, les grans talles de Buda en granit esculpides abans que l’Islam s’hi implantés fins els nostres dies, la gran plana del Deosai que Heròdot ja esmentava en les seves cròniques al segle V abans de Crist, l’enorme varietat de cultures al nord de Paquistan, un país que mereix tenir millor sort. Els múltiples controls policials i militars al llarg dels 800 km que separen Islamabad de Skardu mostren que no tot són flors i violes.

Porters descansant sota les Torres del Trango

Aquesta carretera, la Karakorum Highway, mereix un viatge només per si mateixa. Però els viatgers que hi transitem tenim un objectiu: la major concentració de cims de més de vuit mil metres de la Terra. Al voltant de Concordia s’alcen quatre dels catorze vuit mils: K2, Broad Peak, Gasherbrum I i Gasherbrum II, a part de múltiples cims de set mil i sis mil metres, que s’estenen fins a l’horitzó.

El camí cap al Baltoro prop de Jula Bridge

Per arribar a aquest emplaçament cal remuntar la gelera del Baltoro, de seixanta quilòmetres de longitud. Alguns autors afirmen que la paraula Baltoro és d’origen tibetà i significa “corn de l’abundància”, ja que malgrat ser un temible erm, les seves aigües constitueixen el riu Braldo, afluent del Shigar, que alhora desguassa al mític Indus, dispensador de fertilitat, a tocar del poble de Skardu, base de les expedicions i trekkings.

Entrant a la gelera de Baltoro, després de Paiyu

Transitar la gelera del Baltoro esdevé un viatge iniciàtic, durant el qual cada jornada va preparant el viatger per a allò que s’anirà trobant a mida que avança. Les primeres etapes remunten la vall del riu Braldo des d’Askole, origen de la marxa a peu. Impressiona sentir el bramul de les seves aigües, de vegades caminant just a la seva vora o bé passant-hi força metres per damunt, per les parets laterals, tallades a pic.

Portejadors enmig de la gelera de Baltoro, abans d’Urdukas.

Paiyu és el nom del campament previ a l’entrada a la gelera. El topònim és d’origen balti, i significa “sal”, perquè es pensava que aquest mineral era la causa de la resplendent blancor de la muntanya que el domina. La inesperada frescor que proporciona el bosquet que ha crescut a redós d’un minúscul rierol contrasta amb la desagradable sensació de brutícia del campament. És un punt de reagrupament just abans d’entrar a la gelera i els camàlics aprofiten per sacrificar les cabres que porten des d’Askole. L’aigua del rierol es desvia cap a una aixeta que vaig contemplar amb absoluta prevenció a l’anada però que a la tornada vaig abraonar-m’hi, fart de consumir aigua bullida durant més de tres setmanes…

La dura feina de cavalls i ases

L’entrada a la gelera és grandiosa. El seu front, de gel negre arrebossat de pedres i arena, escup les tumultuoses i tèrboles aigües del naixent riu Braldo. És el llindar d’un univers àrid i mineral, un corredor que condueix cap a les entranyes d’una de les majors manifestacions tectòniques de la Terra. Un viatge iniciàtic que demana fe i constància.

Val a dir que mística a part, cal parlar dels camàlics, els treballadors baltis que es guanyen el jornal i potser els ingressos de tot l’any carregant tot allò que precisem els trekkers i els expedicionaris. Hi ha un règim estricte de condicions de pes i sous, supervisat contínuament pel seu cap, que en el nostre cas era un homenot amb una característica veu trencada.

Un ase amb el Paiyu Peak (6610) al fons

Malgrat els vint-i-cinc quilos que porten a l’esquena i el seu deficient material personal, no hi ha qui els enxampi quan es posen en marxa. La seva afabilitat és grandíssima; són despresos, estan contents que els facis fotografies i et sents feliç de poder retornar-los aquest tracte quan tens l’oportunitat de donar-los un cop de mà guarint alguna ferida o proporcionant-los bateries per a les seves llanternes. També és de justícia tenir en compte els pobres cavalls i mules que els acompanyen. El seu patiment encongeix el cor i et fa sentir molt culpable de saber que el teu equipatge col·labora a les freqüents patinades, caigudes, extenuacions i mort d’aquests nobles animals en tot el trajecte.

En primer terme el G4 (7925) i just a la seva dreta treu el cap el G2 (8035)

La gelera de Baltoro, a part de la seva longitud, té una amplada que la nostra percepció no arriba a quantificar. Hi ha qui parla de dos quilòmetres, d’altres, de quatre a sis quilòmetres d’ample. A poc a poc t’adones que estàs penetrant en un món de dimensions colossals, tant en la vertical com en l’horitzontal. Cada etapa t’introdueix sota muntanyes progressivament més altes; de sis mil a set mil metres, i de set mil als vuit mil. No hi ha anestèsia. El descobriment dels cims mítics que flanquegen aquest enorme riu de gel corprèn tant els muntanyencs que sempre hem desitjat veure’ls en persona com els que s’han acostat al Baltoro per altres motius.

El poderós G4 poc després de deixar Goro II

La Torre sense nom, les Torres i la Catedral del Trango, l’Uli Biaho, el Masherbrum, la Torre Mustagh, el Mitre Peak i tots els seus contraforts acompanyen el caminant en el seu pelegrinatge. L’estructura de la glacera obliga a contínues marrades entre múltiples onades de gel entapissat de pedres multicolors, procedents de totes les muntanyes. Negre (Karakorum vol dir “pedra negra”), marró, beige, gris, vermell, groc… Roques de tota mena: gneis, esquistos, calcàries, conglomerats… Esdevenint una veritable enciclopèdia de la geologia, el Baltoro ha practicat una cirurgia com un bisturí en aquesta impressionant escata d’escorça terrestre aixecada pel descomunal impacte de l’Índia amb el continent asiàtic.

El G4 abans d’aribar a Concordia

I de cop, arribes a Concordia. Vaig calcular que té més de 1000 hectàrees. Per cert, gran etnocentrisme batejar aquesta immensitat amb el mateix nom de la plaça de París. No hi ha pèrdua possible; l’espectacular i magnètic Gasherbrum IV domina l’escena. I als seus peus, cinc geleres conflueixen per ajuntar-se. Les dues principals, a dreta i esquerra de la nostra trajectòria, obren el pas cap a les joies de la corona d’aquest monument natural. A la dreta, cap al Sud, el Chogolisa es manifesta amb la seva immaculada bellesa. A l’esquerra, completant una formidable T, la vista cap al Nord queda fixada pel poderós Chogori, el K2, que s’alça impetuosament des de la seva base en un desnivell net de 3600 metres.

El Broad Peak just després de Concordia

Imagineu-vos una diferència d’alçada superior a l’existent entre el cim de l’Aneto i una platja del nostre litoral, però que en lloc d’haver centenars de quilòmetres entremig, tan sols n’hi ha quatre! Immensa i perfecta piràmide, la seva presència eclipsa la massa del Broad Peak, que no pot resistir la comparació amb el seu veí, separat tan sols per deu quilòmetres.

Concordia, malgrat la seva gegantina magnitud, exigeix concentrar-se en un microcosmos d’esquerdes, esbaldregalls, torrents i turons de gel que el converteixen en un complex laberint. És el resultat de la unió de cinc geleres per constituir-se en el gran Baltoro.

El Broad Peak des del camp base

I malgrat el caos que aquesta confluència provoca, obligant-te a navegar pel mig d’una mena de tempesta marina congelada, sents que el camí que has fet fins arribar on et trobes respon a un ordre natural que t’ha anat preparant per aquest moment.

T’adones que existeix una harmonia i que en aquest racó de món l’home no és la mesura de totes les coses; és un intrús que al Baltoro se sent com a casa.