Diuen que alguna cosa canvia dins del cap quan es deixa enrere la glacera Godwin-Austen, per creuar la ‘porta’ natural de Concòrdia. Tot el que ara és majestuós, incloses les vistes de 4 del 5 vuitmils del Pakistan, s’anirà diluint en la ment a mida que fem el camí de retorn pel Baltoro.

Deia l’amic Patxi Goñi que el Baltoro ‘et pren les mides’ i arriba un moment en que formes part d’ell, de la seva immensitat.

Caminant, pas a pas, seguint la petjada dels que l’han creuat centenars de vegades. Els rostres marcats de somriures amables dels portejadors. I la seva feina imprescindible sense la qual nosaltres no tindríem absolutament res a fer a les grans muntanyes que els han vist néixer.

Doblegats per les seves càrregues, el coneixen pam a pam i avancen ferms per la glacera, mentre es dilueixen les siluetes esveltes del Broad Peak, del K2, del Gasherbrum IV. Anirem deixant-los enrere, en el record, com ho farem més endavant amb el Pico Paju, o les Torre de Trango. Al final seran això, records. Uns records, però, que ens han deixat una empremta inesborrable; alguna cosa ha canviat en nosaltres; ja no som els mateixos! Així és el Karakorum; així és el Baltoro; així és la seva gent! Els tindrem en el record fins que el seu poderós magnetisme ens torni a atraure, implacable, inexorable!