El passat mes de març, la pandèmia de la covid-19 obligava a ajornar el cicle de Muntanya de la Diputació de Tarragona. Va ser just després de la conferència de Krzysztof Wielicki, primer alpinista en coronar l’Everest hivernal (1980) és un dels noms estrella del Cicle de Muntanya, que enguany girava al voltant de l’excel·lència en l’aventura.
Aquest gran himalaista polonès, ha estat punta de llança de moltes generacions d’alpinistes al seu país, amb els que va fer la primera hivernal al Kangchenjunga, el 1986, al costat d’un altre dels grans, Jerzy Kukuczka. Dos anys després sumaria en solitari la primera hivernal al Lhotse. En el seu palmarès destaca que va ser el cinquè alpinista en coronar els 14 vuitmils sense oxigen addicional. Va rebre el premi Princesa d’Astúries dels Esports el 2018 i el Piolet d’Or el 2019. També ha estat cap d’expedició al K2 hivernal, la gran assignatura pendent dels vuitmilistes. Wielicki va venir a Tarragona el passat 5 de març, amb la conferència i projecció: ‘la meva elecció’. Abans de la conferència el vam poder entrevistar, i ens havia quedat pendent emetre la seva conversa. Avui us l’oferim. 

Krzysztof Wielicki encarna una generació d’alpinistes polonesos que els anys 80 van decidir fer història a la seva manera, conquerint les muntanyes més altes de la terra a l’hivern. Les seves gestes no les ha repetit cap altra alpinista en més de tres dècades, com la primera hivernal de la història en solitari al Lhotse, el 31 de desembre de 1988. Els vuitmils eren llavors territori on ja havien deixat una empremta figures com Reinhold Messner, amb qui Wielicki, per cert, compartia el 2018 el Premi Princesa d’Astúries dels Esports.

Les grans gestes no s’aturarien

Després de tota una joventut escalant les parets i muntanyes dels Tatres, a la serralada dels Carpats, se succeirien les grans expedicions, sempre en estil alpí. Amb els dit d’una mà podem comptar els alpinistes que han pujat un vuitmil hivernal per primera vegada. Si comptem els que ho han fet en solitari, ens sobren més de la meitat dels dits.

Wielicki és el cinquè alpinista de la història en coronar els catorze cims més alts de la Terra sense oxigen addicional, el primer va ser Messner. El segon va ser un altre polonès, Jerzy Kukuczka, amb qui Wielicki va coronar la primera hivernal al Kangchenjunga, el 1986. Abans, però, el 1980 va obrir la veda dels hivernals pel boc gros, amb el sostre del món, l’Everest, amb Leszek Cichy.

De la mà d’un altre dels grans referents de la història de l’alpinisme Andrzej Zawada, Wielicki i tota una generació de companys polonesos van signar alguna de les millors pàgines de la història, obrint una era diferent que ha arribat fins als nostres dies, amb un gran repte pendent, el k2 hivernal. Un repte en el que el polonès ha participat en més d’una ocasió com cap d’expedició.

Com ell mateix diu quan li posen un micròfon davant, és una mena d’ambaixador del grup, amb noms com Kukuczka, Cichy, Voytek Kuryka o Wanda Rutkiewicz. Alguns ja no hi són, però el seu llegat romandrà per sempre en la memòria col·lectiva de les grans gestes.

Wielicki sempre ha defensat el valors, la superació, molt conscient de l’impacte que van tenir fa unes dècades i del que encara suposa pels joves del seu país. Krzysztof Wielicki (1950) és la gran estrella enguany del cicle de Muntanya de la Diputació. I, curiosament, vindrà a la ciutat a fer la conferència ‘Mi elección” just el dia del seu aniversari.

El pitó de Robert Schauer al cim del Nanga

Menció a banda mereix l’ascensió de Wielicki al Nanga Parbat, el 1996. Tenia tots els elements en contra. Tots, vol dir tots. Completament sol a la muntanya, final de temporada i ja no quedava ni l’ombra de les tendes. Desconeixia la ruta, no hi havia estat mai abans i tampoc sabia que es trobaria dalt. Al final, però, la sort estaria del seu costat. Hi ha una anècdota molt bona. Al cim del Nanga (8125m) va tenir la fortuna de trobar-se un pitó que s’havia deixat l’austríac Robert Schauer vint anys abans, el 1976, en el que es podia llegir: “Àustria 76 High Mountain Grass”.

Uns anys després, al Festival de Cinema de Trento, Wielicki estava parlant sobre l’expedició i va mostrar el pitó. Algú entre el públic, amb accent austríac, va saltar i va dir: “Es meu!”.

Benvinguts al Pont de Mahoma 146