Mostra totes les entrades de redaccio

K2 HIVERNAL, Kurt Diemberger, Òscar Cadiach, Pakistan

El pont de Mahoma 160. Mingma Sherpa: ‘Nàmaste des de Katmandú. Ho sentim molt per les pèrdues (en referència a Sergi Mingote)’

Dissabte passat van viure en poques hores de diferència les dues cares de la muntanya, les dues formen part de la seva idiosincràsia, sempre estan presents. El cim no s’assoleix fins que s’arriba al camp base, ho hem repetit centenars de vegades en aquest programa. 

El fil de la tragèdia és molt fi i sempre ens persegueix als grans cims. Una realitat, la més difícil d’encaixar, que Kurt Diemberger ens definia amb dures paraules. L’alpinista austríac, l’any 1986, també va mirar directament al ulls de la fatalitat, i també va ser al K2,  la ‘gran piràmide de vidre’, com ell l’anomena. 

El K2, aquesta gran piràmide és també un gran bloc de gel, i qualsevol contratemps té conseqüències. Dissabte, l’alpinista de Parets del Vallès, Sergi Mingote, va pagar el preu més car per la muntanya. Avui hem encetat el programa amb el seu record, i amb tot l’escalf possible per la seva família i amics. Al Sergi, el company de la cordada del programa Sebastià Poy li ha dedicat un emotiu poema, així com també als nepalesos que fan fer el cim hivernal del K2. N’hem parlat amb Òscar Cadiach, que també coneix molt bé aquesta muntanya, i amb Ricard Fernández. 

Hem connectat amb el Nepal per sentir la veu de Mingma Sherpa, màxim responsable de Seven Sumits Treks. De moment, que tinguem constància, només ha fet declaracions al The New York Times, on assegurava que van estar a punt d’abandonar l’intent. També relatava que a les 2:30 hores de la matinada de dissabte 16 de gener, van posar els peus fora de les tendes del C3 (7.350 m). A l’exterior, foscor i a una temperatura de -60ºC. 

Mingma Sherpa ens diu, literalment: «Gràcies a tots. Nàmaste des de Katmandú. Ho sentim molt per les pèrdues dels muntanyencs (Mingote). Molta gent ho sent, és molt trist. Així es la muntanya, tothom ho sap. Tots els alpinistes catalans i d’Espanya ho saben molt bé. Jo els ho he explicat”. (En referència als Sherpas que van participar a l’expedició, afirma: “Vivim (estan) al camp base i ara estan bé, al Pakistan, i vindran aviat a Katmandú».


Podeu recuperar el programa en el que Mingma Sherpa ens va acompanyar als estudis de la ràdio, a Tarragona Ràdio, el 2014. Aquell dia va assitir com a conferenciant al cicle de Muntanya de la Diputació de Tarragona.  


I hem tancat el programa anant a tocar pedra (a escalar) a un dels pocs llocs del terme municipal de Tarragona on podem fer aquesta pràctica aquests dies de confinament municipal per la pandèmia sanitària de la Covid-19. Hem anat a tocar de Sant Simplici, a una zona coneguda com el boulder de al Mora, tot i que en realitat es tracta del massís de l’Apotecari.  Hi hem anat amb Andrea Pérez, Josep Maria Bonachí i Josep Suñé. 

Benvinguts al Pont de Mahoma 160, amb Lluís comes a la part tècnica.

Facebooktwitter
Armand Ballart, Edu Marín, Escalada, Montserrat, Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, Pep Gelabert

El pont de Mahoma 156: ‘Novato’ i Edu Marín comenten ‘Arco Iris’ amb Armand Ballart

Avui hem parlat d’una gesta brutal en escalada artificial. La que han fet Edu Marín i l’ajuda del seu pare ‘Novato’, amb la primera ascensió en lliure a la via Arco Iris, que han proposat com a 8c+.
Amb els seus 200 metres, és la via més llarga i dura de Montserrat, també de les més difícils del continent. Ruta oberta el 1979 en estil artificial per Armand Ballart i German Folch, a la paret dels Diables. Els hem juntat a tots tres al programa, i han comentat la via.  

Foto: Esteban Lahoz

Aquesta setmana (ahir) s’han complert 65 anys el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Va néixer el 21 d’octubre de 1955. Aprofitant aquest efemèride, us volem recordar un dia més la importància de la preservació de l’entorn i el respecte cap a les muntanyes. N’hem parlat amb Pep Gelabert, més de la meitat d’aquests 65 anys (35) com  a Agent Rural al parc Nacional.

El nostre company Ricard Fernández, ens ha llegit un fragment d’un llibre clàssic de muntanya. 

Hem fet el programa des d’un lloc emblemàtic i simbòlic. A les portes de la Quinta de Sant Rafael, a Tarragona, edifici modernista que havia estat dels germans Puig i Valls. Un dels germans, Rafael, enginyer forestal, gran defensor del medi natural i ideòleg de la Festa de l’arbre. N’hem parlat amb Jordi Mena i Josep Suñé. 

Ricard Fernándes, Jordi Mena i Josep Suñé, a les portes de la Quinta de Sant Rafael (Tarragona)


Benvinguts al Pont de Mahoma 156.

Facebooktwitter
General, Òscar Cadiach

El pont de Mahoma 155: ‘Cumbres a ciegas’. Descarrega i Cadiach al cim de l’Aneto des de l’Artiga de Lin

Les tres darreres sessions ajornades per la COVID19 del Cicle de Muntanya de la Diputació, han quedat suspeses definitivament. El proper Cicle es farà la tardor de 2021 amb els conferenciants Edu Marín, Rafa Vadillo i Carlos Suárez, que malauradament no han pogut participar enguany. En parlarem amb el programador i ànima del cicle, Pau Salas. 

I coneixerem el projecte ‘cumbres a ciegas’ de l’atleta paralímpic Gerard Descarrega, de la mà del company de cordada i alpinista Òscar Cadiach. La primera muntanya que han trepitjat plegats ha estat l’Aneto, superant el mític Pont de Mahoma que dona nom al nostre programa. El repte és anar guanyant alçada fins arribar, perquè no, als vuitmils.

I tancarem el programa passat pels Ports, amb les rutes que han fet aquests dies els companys Sebastià Poy i Josep Maria Bonachí. I d’una espectacular posta de sol a la mola de Colldejou.  

I us explicarem com s’ha adaptat a la pandèmia el rocòdrom Slab climbing, de Reus, amb el seu responsable, Pau Salas. Intensificació de la neteja, bona ventil·lació i, sobretot, magnesi líquid en una dissolució d’alcohol. 

Benvinguts al Pont de Mahoma 155.

Facebooktwitter
Agulla del Mèdol

El pont de Mahoma 154: Dediquem el programa a Ang Rita, des de l’Agulla del Mèdol

Feu un comentari

Avui, dia de la Mercè, on a Tarragona vivíem els tradicionals Pilars Caminant, per cloure les festes. No serà possible, per la pandèmia sanitària. Des del programa d’alpinisme i muntanya, ens hem solidaritzat amb les quatre colles castelleres de la ciutat, i hem fet el programa des d’un imponent espadat.

Hem anat fins a l’Agulla del Mèdol, que forma part del conjunt de Tarraco patrimoni de la Humanitat per la Unesco. 
Veient els seus imponents 16 metres d’alçada, ens em imaginat aquest gran pilar estàtic emulant un castell. La part del bloc de dalt, com en els castells, també oscila i té moviment.  
Hem dedicat el programa, també la poesia del company Sebastià Poy a l’escalador d’origen xerpa Ang Rita, el guia de muntanya conegut per escalar l’Everest sense oxigen addicional 10 vegades, ha mort aquest als 72 anys. 
Anomenat ‘el Lleopard de les Neus’ per la seva destresa en l’escalada, té el rècord mundial Guinness escalada de la Muntanya Everest, deu vegades entre 1983 i 1996.

També ostenta el rècord mundial de la primera escalada hivernal de l’Everest sense oxigen suplementari.
Hem glosat la seva figura amb un altra grana lpinista, Jordi Pons, amb qui va compartir cim al Dhaulagiri, el 1979. en una expeidició catalano-navaresa. 
L’expedició va ser la sisena ascensió mundial a aquesta muntanya de l’Himàlaia nepalès de 8167 metres, per la ruta nord-oest. El cim el va ser aconseguir el 12 de maig amb la cordada formada per Iñaki Aldaia, Javier Garayoa, Gerardo Plaza, Jordi Pons i el xerpa Ang Rita.  De fet, va ser el seu primer vuitmil. 

Benvinguts al Pont de Mahoma 154.

Facebooktwitter
Iker i Eneko Pou

El pont de Mahoma 153: Gestes en escalada esportiva dels germans Pou i els barrancs indòmits dels Ports

Feu un comentari

Al Pont de Mahoma ens hem fet ressò de dues gestes dels últims dies en escalada esportiva. D’una banda, els germans Pou (Iker i Eneko) juntament amb l’argentí Kico Cerdà superen el gran mur llis de la part superior de la Peña Santa, a Castella. El llarg número 11, d’uns 40 metres (8c) a on amb prou feines et pots agafar amb un sol dit, ha estat a punt de frustrar el projecte, però finalment l’han aconseguit.
L’altra fita, que avui hem recordat, és la que va aconseguir Adam Ondra quan va encadenar el pas de 9c a la via que va batejar com a Silence, a la cova de Flatanger. Es va tractar del primer 9c de la història.

També us hem proposat una sortida per la zona del Ports, pels barrancs de l’Orrio i els Barretets i la cova Pintada. 

A banda, ens ha acompanyat l’Andrea Pérez, que s’incorpora a la cordada radiofònica del programa. Ens ha relatat com va ser la seva estrena en muntanya al Bastiments.

Com sempre, el nostre rapsode particular, el Sebastià Poy, ens ha dedicat una poesia en directe, que ha estat per l’Andrea. 

Avui, que hem fet el programa des del Lloritu, a Tarragona, un dels llocs més elevats de la ciutat. Allà, des de la zona de pícnic, hem sentit cantar el gall!

Benvinguts al Pont de Mahoma 153.

Facebooktwitter
Saburó

El pont de Mahoma 152. Del Sant Magí del mar Internum a la Vall Fosca

Feu un comentari

Avui fem el programa des del nivell de mar, per parlar-vos de muntanyes envoltades d’aigua; de llacs glacials, com el Saburó. Farem l’ofrena a Sant Magí, al Mare Internum, com la que va fer el company Òscar Cadiach abans de marxar cap al Broad Peak, el 2017. 

Així, doncs, farem el pic de Saburó (2.905 m), amb els seus espadats pedregots del cim. Ens mourem entremig de llacs glacials, a la Vall Fosca, que és sempre un valor segur!

Avui, des del mar, us expliquem que l’aposta pel turisme de proximitat dispara els rescats que han fet els Bombers en el que va d’estiu. Creixen notablement els rescats en rius i gorgues, amb un augment del 161%, en comparació amb l’any passat. Fins el 15 d’agost, els rescats en medis fluvials han passat dels 21 als 55 en total, a Catalunya, 11 dels quals a les comarques del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre.

Aquestes zones són molts atractives amb les altes temperatures de l’agost, però la gran afluència de banyistes després del confinament, fa pujar l’estadística d’accidents.

Hem sentit la veu del sergent de la unitat tècnica del Grup d’Actuacions Especials (GRAE) dels Bombers de la Generalitat, Alfons Estelrich, que assegura que després del confinament la gent que ha decidit no anar de vacances, es decanta per aquests llocs de proximitat. En contrapartida, el descens de turistes a la costa ha portat una davallada del 31% dels rescats al mar. Al Camp de Tarragona, diu Estelrich, llocs com el gorg de la Febró, el Niu de l’Àliga, o el Toll de l’Olla, o la Riba, centren bona part dels rescats.

Altres serveis també han crescut 8%, com els rescats de muntanya, i un 13% pel que fa a la recerca de persones perdudes al medi natural. Malgrat els consells de seguretat, l’augment de l’afluència de gent sempre incrementa el risc d’accidents.
Això, a les portes d’un cap de setmana amb un important canvi de temps a muntanya. S’espera una davallada tèrmica, vent, mala visibilitat, i precipitació, sent neu als cims pirinencs.

Hem compartit la cordada del programa, des d’aquell lloc emblemàtic de Tarragona, a tocar del mar, Josep Maria Bonachí, Josep Suñé i Ricard Fernández i Lluís Comes a la part tècnica.  El Ricar, com sempre, ha tancat el programa amb la lectura d’un text clàssic de muntanya.

Ha estat de Virginio Gayda (1885 -1944). A la Savoia. Memòries i impressions alpines. Butlletí del CAI, 1906. (pp161)

“Jo escalo la muntanya per poder oblidar i ser lliure. La nostra follia ens fa pensar que tanquem tota la vida en un desig o un dolor nostre. Creiem que som el centre de totes les coses, pensem que l’univers només viu per i per a nosaltres… Però, quan, des de dalt d’una muntanya, guaitem l’horitzó obert i els cims que vetllen la vida del pla i veuen passar i esvanir-se generacions al llarg dels segles, comprenem per primer cop la indiferència per les nostres passions de tot allò que ens envolta. Aleshores reflexionem sobre la vanitat de tants dels nostres somnis de conquesta, que aparentment omplen tota la nostra vida i que, no obstant, són minúsculs i inútils en relació amb la vida de l’univers…”

Benvinguts al Pont de Mahoma 152

Facebooktwitter
Aneto, Òscar Cadiach, Vall d'Aran

El pont de Mahoma 151. L’Aneto des d’Artiga de Lin, a la Val d’Aran

Us expliquem la ruta fins a l’Aneto (3.404 m) des d’Era Artiga de Lin, havent fet nit al refugi Malh des Pois, a Vilamòs, i un bivac al llac de Salterillo.

Sortida amb els companys del Club Alpí K2, amb Òscar Cadiach de guia i la companyia d’un campió olímpic, Gerard Descarrega. 
Descarrega va conquerir el juliol a Fuenlabrada la victòria als 400 metres T-11 juntament amb el seu guia Guille Roig i tots dos seran a la cita dels jocs paralímpics de Tokio 2020. Es van proclamar campió estatal en la marca atlètica, als seus 25 anys. Abans de la cita paralímpica, han d’anar al mundial, el novembre a Dubai.

I la lleidatana Laura Castellarnau culmina a la Pica d’Estats (3.143 metres) l’empresa de tota una vida que ha dedicat al muntanyisme. Nascuda a Balaguer, i resident entre Barruera i el Pont de Surt, va culminar els 217 pics de 3.000 metres dels Pirineus. 

Doncs bé, avui us saludem des de la terrassa de l’H10 Imperial Tarraco, hem cercat un lloc alt de Tarragona. Una talaia amb espectaculars vistes del patrimoni romà de Tarraco, als peus de l’Amfiteatre i el circ Romà. Després de 3 anys tancat, ara fa un mes que ha reobert al públic. Conversarem amb la directora de l’hotel, Silvia Schall

Facebooktwitter
General

El pont de Mahoma 150. ‘Va per tu, Xaume, la punta Xespadera’

Feu un comentari

Al programa d’alpinisme i muntanya de Tarragona Ràdio teníem un repte pendent, pujar la Punta Xespadera. Aquest desconegut cim de la Vall de Boí, de gairebé 2.900 metres (2.873m) té un gran simbolisme pels membres de la cordada radiofònica del programa. L’hi hem dedicat a un veí de la vall amic de la cordada radiofònica, el Xaume Ramon. Gran muntanyès i millor persona.    

La Xespadera ens l’havia recomanat aquest veí de Boí, que també ens va descobrir una ruta nova cap a una muntanya veïna, la Pala Alta de Sarradé (2.987 m), que vam pujar fa tres temporades. L’any següent també faríem un programa des d‘un cim situat a l’altra vessant de la vall que domina magistralment l’estany de Comalesbienes, la Punta Alta (3.019 m), coronant també el cim veí del Pic de Comalesbienes (2.997 m).

La Punta Xespadera, però, va quedar pendent. Aquesta setmana hem pogut saldar el compte pendent amb el Xaume, que ens va deixar sense haver pogut coronar aquesta muntanya, l’única que aquest gran muntanyès no havia pujat a la seva estimada vall.

No és cap tresmil, i li fan ombra cims més famosos del voltant. No és tant conegut com els Besiberris, el Montardo, el Contraix o el Gran Tuc de Colomèrs, on també hem pujat els micròfons del programa. No, no és un indret concorregut, ni una muntanya que els afamats tresmilistes es vulguin apuntar en cap llista de trofeus. I és precisament això el que el fa encara més atractiu. És un cim amb molta personalitat, tant en els darrers metres de l’ascens com en la pròpia sortida, cap a una imponent cresta que careneja fins al Pic de Comaltes.   

La Xespadera té esculpides curioses formes. Pujant cap al cim no hi ha línies geomètriques pures. Tot el contrari, amb el temps han advingut formes abstractes i figuratives, com una petita verge que porta allà, qui sap, potser milions d’anys. Els grans blocs de pedra i les plaques se superposen perfilant contrastos i formes impossibles per l’ull humà, que en aquestes altures sempre és un intrús.

Precisament, el Xaume ens va fer estimar els cims que no ens permetrien entrar de ple dret al ‘Club dels Isards’, creat per Henry Russell per aquells que havien pujat diversos tresmils. (Un dia, per cert, us explicarem la història d’aquest explorador i la seva obsessió pel Vignemale, que pujar 33 cops i en va arribar a ser el propietari). 

A ell, a l’estimat Xaume, li hem dedicat l’ascensió, també als seus amics de la Vall de Boí i, naturalment, a la Leo i la Maria, la seva dona i la seva filla, respectivament. 


Un costerut barranc per iniciar el recorregut

La pujada l’hem fet per la mateixa ruta que va cap a la Punta Alta, des d’un costerut barranc a la vessant dreta del camí, poc abans d’arribar a l’Estany de Cavallers. Una hora després, es trepitja a un primer ressalt, on cal agafar forces per anar resseguint després el barranc de Comalesbienes fins arribar a l’estany. És una ruta molt refrescant, ara a l’estiu i, òbviament, la parada per remullar-se a la gèlida aigua que serpenteja des de dalt és obligatòria.

Des de l’estany de Comalesbienes fins al cim de la Xespadera hi ha una hora exacta. Cal sumar-hi una mica més de dues hores que es triga des de Cavallers. En aquesta època, encara queden algunes neus congestes, molt poques, a les zones obagues.


Cim de grans blocs i vistes panoràmiques

Al cim s’hi arriba sortejant una zona de grans blocs de pedres. N’hi ha dos que serveixen de referència per trobar la ruta. Són de grans dimensions i estan sobreposats un a sobre de l’altra, en forma de sostre, com si fos un petita casa amb una teulada inclinada. Pot servir de vivac de supervivència. Amb tot, recordem que l’únic indret de tot el Parc Nacional d’Aigüestortes on es permet fer aquesta pràctica és el planell de Riumalo, més amunt de Cavallers.

Des del cim de la Xespadera hi ha una magnífica panoràmica que ens permet contemplar tot el circ del Besiberris, també el Comaloformo, la Punta de Passet i la Punta Lequetre. 

Una cresta imponent amb ‘mal país’ i ‘bon país’ fins a Comaltes

Des del cim, hem resseguit una magnífica cresta, amb ‘mal país’ per alguna de les vessant (com diuen els muntanyesos de la vall), però molt practicable (sense cordes).
La travessa ens ha permès coronar al pas altres cims, com el Bony d’Aigüissi (2.876 m). Hem seguit la carena cap a l’oest fins al fer un parell de cims més, l’últim el Pic de Comaltes (2.781 m). Des del seu cim es pot veure perfectament l’Aneto i les Maladetes, al fons, i el Vallibierna.


Les vaques xònegues només volen un grapat de sal!

La ruta de tornada ens ha portat fins al Tuc de Coll Arenós (2.648 m) per anar baixant progressivament fins a trepitjar Lo campo. Aquesta planúria és perfectament visible des del poble de Boí. Alguns ramaders, com el que hem conegut al programa, el Manel, hi deixen les vaques xònegues (les més joves, d’uns 2 anys) preparades per passar l’estiu a la muntanya. Si mai hi aneu, no us estranyeu si de cop se us acosten a tot drap i en estol. No us espanteu, només volen la sal que cada quinze dies els porten els ramaders.

De de El Campo hem seguit un antic sender de molta pendent que ens ha portat fins a la carretera, a pocs metres de l’aparcament de la Farga, on teníem el cotxe. Si agafeu mai aquest sender, heu d’anar molt atents a les fites. N’hi ha de tant en tant, però en el primer tram no gaires, i us podeu desviar cap a alguna zona de barranc.
Vigileu, especialment, en un lloc on una gran fita de pedres us condueix cap a una zona de mina de captació d’aigua. La reconeixereu ja que hi neix una gran canonada que baixa cap a la vall. No és aquest el sender bo. És el que va cap a la dreta, (vessant del Balneari, per entendre’ns) just abans d’arribar a aquesta enganyosa fita.

Des de la cordada del programa, volem agrair tota la informació que ens han facilitat els taxistes de la vall (molts d’ells muntanyesos) amb el que hem pogut conversar abans d’anar cap a la muntanya, el Jordi, l’Iván, el Martí…
A banda de conèixer aquest nou terme ‘mal país’, també ens han complementat la informació que ens el seu moment ens va donar el Xaume, al que tindrem sempre present i en el cor quan trepitgem els cims de la vall.

“Va per tu, Xaume!”

Benvinguts al Pont de Mahoma 150

Facebooktwitter
àliga Cuabarrada

El pont de Mahoma 147: L’àliga cuabarrada i el difícil equilibri de la seva preservació

Us hem saludat des de la zona de pícnic del parc del Lloritu, un dels petits cims que tenim a Tarragona. Des d’aquest indret, hem fet un bateig de muntanya, el d’una jove tarragonina, l’Andrea Pérez, que vam portar a estrenar-se al cim del pic de la Dona i el De Bastiments (al Ripollès).


Hem fet un recorregut per la la Font del Teix, i hem pujat fins a la Xàquera, o Creu de Santos (942m) cim comarcal de la Ribera d’Ebre, a la Serra de Cardó.


En aquest programa, hem parlat de l’àliga cuabarrada, una imponent espècie emblemàtica del territori i extremadament sensible. N’hem parlat amb l’ornitòleg i naturalista Antoni Beneyto, president de l’Institut per la Conservació dels Rapinyaires (ICRA). Actulament, hi ha 54 parelles d’àligues cuabarrades al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre.

FOTO DE LA CUABARRADA: Boraufoto (Toni Borau).

Benvinguts al Pont de Mahoma 147

Facebooktwitter
Alpinisme, Destacat, Krzysztof Wielicki, Òscar Cadiach

El pont de Mahoma 146. Krzysztof Wielicki: ‘El primer piolet el vam fer amb arrels d’arbres’

El passat mes de març, la pandèmia de la covid-19 obligava a ajornar el cicle de Muntanya de la Diputació de Tarragona. Va ser just després de la conferència de Krzysztof Wielicki, primer alpinista en coronar l’Everest hivernal (1980) és un dels noms estrella del Cicle de Muntanya, que enguany girava al voltant de l’excel·lència en l’aventura.
Aquest gran himalaista polonès, ha estat punta de llança de moltes generacions d’alpinistes al seu país, amb els que va fer la primera hivernal al Kangchenjunga, el 1986, al costat d’un altre dels grans, Jerzy Kukuczka. Dos anys després sumaria en solitari la primera hivernal al Lhotse. En el seu palmarès destaca que va ser el cinquè alpinista en coronar els 14 vuitmils sense oxigen addicional. Va rebre el premi Princesa d’Astúries dels Esports el 2018 i el Piolet d’Or el 2019. També ha estat cap d’expedició al K2 hivernal, la gran assignatura pendent dels vuitmilistes. Wielicki va venir a Tarragona el passat 5 de març, amb la conferència i projecció: ‘la meva elecció’. Abans de la conferència el vam poder entrevistar, i ens havia quedat pendent emetre la seva conversa. Avui us l’oferim. 

Krzysztof Wielicki encarna una generació d’alpinistes polonesos que els anys 80 van decidir fer història a la seva manera, conquerint les muntanyes més altes de la terra a l’hivern. Les seves gestes no les ha repetit cap altra alpinista en més de tres dècades, com la primera hivernal de la història en solitari al Lhotse, el 31 de desembre de 1988. Els vuitmils eren llavors territori on ja havien deixat una empremta figures com Reinhold Messner, amb qui Wielicki, per cert, compartia el 2018 el Premi Princesa d’Astúries dels Esports.

Les grans gestes no s’aturarien

Després de tota una joventut escalant les parets i muntanyes dels Tatres, a la serralada dels Carpats, se succeirien les grans expedicions, sempre en estil alpí. Amb els dit d’una mà podem comptar els alpinistes que han pujat un vuitmil hivernal per primera vegada. Si comptem els que ho han fet en solitari, ens sobren més de la meitat dels dits.

Wielicki és el cinquè alpinista de la història en coronar els catorze cims més alts de la Terra sense oxigen addicional, el primer va ser Messner. El segon va ser un altre polonès, Jerzy Kukuczka, amb qui Wielicki va coronar la primera hivernal al Kangchenjunga, el 1986. Abans, però, el 1980 va obrir la veda dels hivernals pel boc gros, amb el sostre del món, l’Everest, amb Leszek Cichy.

De la mà d’un altre dels grans referents de la història de l’alpinisme Andrzej Zawada, Wielicki i tota una generació de companys polonesos van signar alguna de les millors pàgines de la història, obrint una era diferent que ha arribat fins als nostres dies, amb un gran repte pendent, el k2 hivernal. Un repte en el que el polonès ha participat en més d’una ocasió com cap d’expedició.

Com ell mateix diu quan li posen un micròfon davant, és una mena d’ambaixador del grup, amb noms com Kukuczka, Cichy, Voytek Kuryka o Wanda Rutkiewicz. Alguns ja no hi són, però el seu llegat romandrà per sempre en la memòria col·lectiva de les grans gestes.

Wielicki sempre ha defensat el valors, la superació, molt conscient de l’impacte que van tenir fa unes dècades i del que encara suposa pels joves del seu país. Krzysztof Wielicki (1950) és la gran estrella enguany del cicle de Muntanya de la Diputació. I, curiosament, vindrà a la ciutat a fer la conferència ‘Mi elección” just el dia del seu aniversari.

El pitó de Robert Schauer al cim del Nanga

Menció a banda mereix l’ascensió de Wielicki al Nanga Parbat, el 1996. Tenia tots els elements en contra. Tots, vol dir tots. Completament sol a la muntanya, final de temporada i ja no quedava ni l’ombra de les tendes. Desconeixia la ruta, no hi havia estat mai abans i tampoc sabia que es trobaria dalt. Al final, però, la sort estaria del seu costat. Hi ha una anècdota molt bona. Al cim del Nanga (8125m) va tenir la fortuna de trobar-se un pitó que s’havia deixat l’austríac Robert Schauer vint anys abans, el 1976, en el que es podia llegir: “Àustria 76 High Mountain Grass”.

Uns anys després, al Festival de Cinema de Trento, Wielicki estava parlant sobre l’expedició i va mostrar el pitó. Algú entre el públic, amb accent austríac, va saltar i va dir: “Es meu!”.

Benvinguts al Pont de Mahoma 146

Facebooktwitter