El pont de Mahoma 145. En aquest programa hem acomiadat oficialment la primavera, i hem fet la prèvia del solstici d’estiu des del Parc Echohistòric del Pont del Diable. I hem anat per veure en primera persona l’esclat de la natura, en un dia rúfol, de pluja i sol. Hem pogut copsar el què ha significat per aquest pulmó verd de la ciutat de Tarragona la no presència humana durant el confinament per la covid-19.
També hem parlat sobre la creació de l’Agència de la Natura, que aquest dimecres ha aprovat el Parlament de Catalunya. La proposta de Llei de Creació de l’Agència de la Natura permet visualitzar els enormes reptes del país pel que fa a la conservació de la biodiversitat i del patrimoni natural.
Què proposa per la protecció, planificació, gestió, restauració, millora i estudi del medi natural? Aquest dijous n’hem parlat des del parc ecohistòric del Pont del Diable.
Ho hem fet amb una part de la cordada radiofònica del programa, amb Josep Maria Bonachí, Sebastià Poy i Josep Suñé. El Sebastià li ha dedicat una poesia a la jove escladora, promesa de l’escalada i campiona mundial, Luce Douady, que ens deixava malauradament als 16 anys.
Ens ha acompanyat Sebastiano Alba, el gestor del parc del Pont del diable, de l’empresa Limonium.
Hem escollit un dia rúfol, plujós, per compartir amb tots vosaltres el programa número 144; el que ens ha permès obrir les portes a la temporada d’estiu de la cordada radiofònica. Amb la brisa fresca de la platja de l’Arrabassada, us hem saludat des de la guingueta ‘La Nova estrella’. És el primer xiringuito que va obrir al litoral de la ciutat de Tarragona, just la primera setmana de la fase 1 de la desescalada.
Des del nivell del mar, amb Sebastià Poy, Josep Maria Bonachí i Josep Suñé (Lluís Comes a la part tècnica) us hem portat fins a la Serra de l’Esteve i les Moles del Teix, per enfilar-nos per les seves imponents crestes fins al Tossal de l’Alzina i el Castell de l’Esteve. Llocs molt poc freqüentats, i on la natura s’ha obert pas en aquesta dies de confinament. L’àliga cuabarrada també ha trobat el seu recer, que cal protegir.
Ara, des del nivell del mar, us parlem del Castell de l’Esteve i el Tossal de l’Alzina. pic.twitter.com/0pOxyRkXfx
El Sebastià ens ha regalat, com en cada programa, una poesia a mida. Avui l’ha dedicat als primers vuitmilistes. Hem parlat de l’Annapurna (8.091m) , la històrica ascensió liderada per Maurice Herzog, el 3 de juny de 1950 (fa 70 anys).
Ens ha deixat un referent de la muntanya i l’escalada a Catalunya, Josep Maria Torras, al 94 anys. Des de la dècada de 1940, va fer nombroses escalades clàssiques, acompanyat habitualment de Joan Nubiola, a Sant Llorenç del Munt i Montserrat. Un dels fundadors del grup Cavall Bernat.
Llegim a la ressenya de record que li fa la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) que ha estat 71 anys escalant, pioner en ascensions a agulles i parets, i obertures de vies que han passat a la història. Ha fet tots els cims de 3000m del Pirineu, alguns repetits diverses vegades fins arribar a un total de 400. O entre d’altres curiositats, ha fet 42 vegades el cim de l’Aneto. Torras podia presumir en la seva llarga trajectòria d’haver aconseguit també pujar als 50 sostres provincials de l’Estat Espanyol i ha fet els 41 sostres comarcals del principat. Ha realitzat 9 camins de Sant Jaume sortint de diferents llocs. Va participar en centenars de marxes i curses populars, sent els últims anys molts cops el participant més gran. 27 maratons de muntanya i 41 curses per muntanya de 100km. Va començar també a fer les primeres curses per muntanya abans que fossin populars.
Els company Ricard Fernández el va entrevistar en la festa del 40 aniversari del Grup Cavall Bernat i a la XXXV ena Trobada, que es va celebrar a Monistrol de Montserrat, el passat 22 d’abril de 2018. Fernández ha piulat: “Vaig tenir la sort d’entrevistar-lo per al @PontdeMahoma fa un parell d’anys. La seva visió lúcida i la seva modèstia es van afegir a l’admiració que jo ja li tenia pel seu llegat i compromís amb el país. Un dels grans fills predilectes de l’escalada!” DEP, tot un referent!
Aquest dijous us hem explicat què podem fer i què no a la muntanya en fase 1 de desescalada per la covid-19. Hem parlat amb Alfons Esterlich, sergent responsable de la unitat del GRAE dels Bombers de la Generalitat.
La Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) reclama que es permeti tornar a les muntanyes per la pràctica de les diferents disciplines. També recull les demandes de les més de 400 entitats excursionistes del país, davant la indefinició de les mesures de desescalada. Tot plegat ha arribat dins al Síndic de Greuges. N’hem parlat amb el president de la FEEC, Jordi Merino.
Amb el director Albert Naudin, parlem de “Maleïda 1882”, documental que recrea l’itinerari que va seguir Jacint Verdaguer en el seu ascens a la Maleïda (Aneto), a través dels seus versos i els textos d’investigació de Bernat Gasull. S’ha estrenat aquest dijous al Canal 33. Amb Lluís Soler en el paper de Verdaguer, quan fa 175 anys del naixement del poeta!
Pont de Mahoma 131: Encetem la setena temporada del programa d’alpinisme, escalada i muntanya de Tarragona Ràdio, el Pont de Mahoma.
Ens ha deixat Elisabeth Vergés, referent en viure de manera integral la muntanya. Pionera en les primeres cordades de dones escaladores a tot l’Estat i amb una energia inesgotable i encomanadissa. Va formar part de la primera cordada íntegrament femenina al Cavall Bernat. Juntament amb Alicia Masriera, van aconseguir la primera cordada formada per dues dones que escalava la mítica agulla de Montserrat per la via GAM, el 1961.
Nascuda a Barcelona el 1939, companya inseparable de Josep Manel Anglada (primer vuitmil estatal a l’Annapurna Est el 1974 amb Jordi Pons i Emili Civis) ens ha deixat després d’una llarga malaltia.
Vergés és un autèntic referent pel món de l’escalada, en la que s’emmirallen aquelles dones que s’han iniciat en aquesta pràctica esportiva que, no fa gaires dècades, era eminentment masculina. Una realitat que queda ben reflectida al documental Encordades.
Va protagonitzar les primeres ascensions femenines a la paret de l’aeri de Montserrat, a l’aresta Gam del Bisbe, la Mas-Brullet, el Frare Gros… A subratllar també les primers ascensions femenines a la Peña Sola, als Mallos de Agüero, a el Puro de Riglos. Ha conegut les cletas dels inicis escalat a la Riba, Oliana, el Cadí o Ordesa. Tampoc li eren gens estranyes les parets i muntanyes d’Europa, Austràlia o els Estats Units.
Dona d’una immensa cultura i saviesa, d’un tracte afabilíssim i exquisit, es va iniciar a la muntanya de ben petita, als 12 anys. Va conèixer Anglada al Club Muntanyenc Barcelonès i van començar a escalar plegats el 1961. Des de llavors, han estat inseparables, des de les serralades dels Andes a l’Himàlaia, sempre junts. Un tàndem absolutament compenetrat; una autèntica cordada de vida, que es complementava en tot.
Vergés i Anglada han estat en diverses ocasions al Cicle de Muntanya de la Diputació de Tarragona. El febrer de 2019, Anglada rebia juntament amb Jordi Pons un reconeixement per la seva trajectòria i Vergés era, com sempre, al seu costat, amb un gran somriure.
Malauradament, avui encetem així, amb tristesa, la setena temporada del programa d’alpinisme, escalada i muntanya de Tarragona Ràdio, el Pont de Mahoma.
N’hem parlat al llarg d’un programa tot recordant la seva veu, a través d’una entrevista que manteniem amb ella, a la Trobada de Pubilles escaladores.
El company Ricard Fernández ha recordat un dels textos de Vergès, i Sebastià Poy, el nostre rapsode, li ha escrit i dedicat un poema. Òscar Cadiach ha recordat una escalada que van compartir amb Anglada, Vergés i Armand Ballart, a Riglos.
Des de la cordada del Pont de Mahoma lamentem profundament la seva pèrdua. Volem expressar el nostre condol al Josep Manel i a tota la família.
L’alpinista Òscar Cadiach trepitja els 7.000 metres del Pobeda, també conegut com a cim de la Victòria, però el cim d’aquesta muntanya de 7.439 metres Kirguizistan haurà d’esperar. Malgrat arribar a la gran aresta que condueix a coronar-lo, han fet marxa enrere degut als forts vents, entre 50/60 km /h, la poca visibilitat i les baixes temperatures.
Així ho ha explicat al Pont de Mahoma de Tarragona Ràdio, on ha afegit que el constant perill d’allaus i els seracs en constant moviment, afegien un excés de perillositat.
El passat cap de setmana, a mesura que baixaven -van iniciar divendres el descens- el temps ha empitjorat, trobant-se zones amb visibilitat no superior als dos metres i amb grans escletxes cobertes per la precipitació de neu, que ha estat una constant en tota l’expedició.
Cadiach ha intentat la muntanya més alta de les exrepúbliques soviètiques al costat de dos alpinistes bascos, Javi Munduate, amb qui ja va coincidir al Manaslu i al Broad Peak, el 2011 i 2012, respectivament i amb Lula Florinda. També ha fet cordada amb dos alpinistes hongaresos, Albert i Zoli Kovács.
El Pobeda està considerada una muntanya d’accessibilitat difícil amb unes condicions de duresa i llargada més similars a les d’un 8.000. És el cim que està més al nord del globus, juntament amb el Khan Tengri (7.010 m). En aquesta muntanya veïna, Milan Radovic es va estimbar des del C4, possiblement pel trencament d’un gran bloc de gel sota els seus peus, segons publica la revista Desnivel. Va ser un dels alpinistes de referència a Montenegro.
L’expedició de Cadiach va instal·lar un C3 a 6.400 metres i un C4 a 6.800 metres, on van trobar el pas previ a l’inici de l’aresta fins el cim. El tarragoní ha relatat que van haver d’instal·lar 180 metres de cordes fixes i superar els continus allaus que es donen al Pobeda en aquesta època de l’any.
Els vents de 50-60 km / h i temperatures de -30 graus als 7.000 metres, amb l’afegitó de que calia descansar en coves de neu de la pròpia muntanya dificultaven l’èxit en cas de seguir fins al cim, i la posterior tornada.
Després de fer una parada per descansar, l’endemà -divendres- van seguir el descens després d’una forta nevada i de diversos allaus que van afectar els camps d’altura.
Cadiach es mostra satisfet de l’expedició, malgrat no haver arribat al cim, i diu que el Pobeda serà un gran entrenament de cara a fer la temporada que ve el Gyachung Kang, el set mil més alt del món, amb 7.952 metres.
Guardonat amb la Flor de Neu d’Honor a Torelló
Durant l’expedició ha transcendit que Òscar Cadiach rebrà enguany la Flor de Neu d’Honor al Festival BBVA de Cinema de Muntanya de Torelló, com a homenatge a la seva trajectòria i als 14 vuitmils principals sense oxigen addicional, que completava el 2017 al Broad Peak. També se li reconeixerà la seva vessant com a realitzador de diversos documentals i les obertures mundials.
Torelló tornarà a acollir el millor cinema de muntanya del 15 al 24 de novembre, en la 37a edició del Festival amb Alaska i el Yukon com a protagonistes
Tots coneixeu l’Elbrús, amb els seus 5.621 metres és la muntanya més coneguda i la més alta del Caucas. Ja sabeu que en aquest programa, però, ens agrada més aviat conèixer cims secundaris. Sempre diem que hi ha molts cims que tot i no arribar als 3.000 metres són extraordinaris, i trepitjar els seus cims val la pena.
Avui, doncs, us parlem del germà petit de l’Elbrús, pujarem el Kazbek, també al Caucas, a Geòrgia, que en georgià vol dir ‘Pic del Gel’.
És el segon pic més alt del país, després del Chkhara. Els seus 5.034 m d’altitud el situen al cinquè lloc en alçades dins del Caucas i, per tant, també d’Europa. Està situat a l’extrem nord, a la frontera amb la república d’Ossètia del Nord, de la Federació Russa. S’hi pot arribar des de Tbilissi, a uns 160 km, per la famosa carretera militar georgiana, que el va vorejant per la dreta abans d’endinsar-se a la gorja de Darial, on el riu Terek, que neix a les glaceres del Kazbek, ofereix un dels pocs passos que existeixen per travessar la serralada.
La primera ascensió al cim va ser culminada per l’expedició anglesa de Douglas W. Freshfield el 1868. Les seves característiques el fan molt atractiu per a la pràctica de l’alpinisme. Ens ho explicaran dos muntanyencs de l’Espluga de Francolí, Maurici Ribé i Martí Magrinyà.
Avui també sentirem la veu de l’andorrana Stefi Troguet, que ja ha arribat als 5.300 metres del Nanga Parbat, on vol aconseguir el seu primer vuitmil. L’alpinista és a la muntanya pakistanesa des de fa dies. L’acompanya un vell amic del programa Ali Sadpara. Ahir sortien del camp base, a 4.250 metres, i abans van poder parlar amb ells.
Amb Josep Maria Bonachí i Sebastià Poy, anem a l’entorn del Feixant de la Tallada. I amb Òscar Cadiach, us hem recomanat la Travessa del Massís dels Ports de Tortosa – Beseit. 5 dies de senderisme al Parc Natural dels Ports.
El Pont de Mahoma 129: Tradicionalment, engeguem la temporada d’estiu del programa d’alpinisme, muntanya i escaldada des d’alguna platja. Sempre ho diem, les referències dels cims, es prenen des del nivell del mar. També és el lloc on neixen molts dels somnis que després ens portaran a les grans muntanyes. Fem el programa des de les roques de la Savinosa, a tocar de la platja de l’Arrabassada. Us explicarem com era la vida fa ja algunes dècades en aquest antic preventori, i també la pròpia platja. Hem conegut la roca bellugadissa, la cara que tot ho veu, axí com també la cala de les tres fonts, amb el company Josep Maria Bonachí, que jugava de petit per aquesta zona.
El gener d’enguany, ens explicaven que el 40% de la finca de la Savinosa serà zona verda oberta a la ciutadania i al pavelló central hi anirà un hotel.
Els edificis existents es conservaran en la seva majoria. Dels 9.000 metres quadrats construïts es podrà passar a un màxim de 24.300. La Savinosa i l’Arrabassada s’uniran mitjançant un passeig marítim (al lloc on ara fem el programa) i hi haurà un aparcament a tocar de la via del tren. El consistori haurà de modificar el Pla d’Ordenació Urbana Municipal per tal de tirar endavant el projecte, després de la cessió que es va fer per part de la Diputació. El mur perimetral es tirarà a terra i el camí de ronda obrirà a la ciutadania.
El 29 de maig és el Dia Internacional de l’Everest. Es tracta d’un dia en el que es commemora el primer ascens de la muntanya més alta del món pel neozelandès Edmund Hillary, l’any 1953. Fa 66 anys d’aquell cim però tants sols 11 anys que es commemora l’efemèride.
FOTO: DESNIVEL
Va ser l’any 2008 quan el Ministeri de cultura i turisme, l’oficina de turisme i l’Associació de Muntanyisme del Nepal van instaurar el Dia Internacional. Va ser també el mateix any en que moria Edmund Hillary, el primer muntanyenc occidental que va aconseguir trepitjar el cim de 8.848 metres del sostre del món, acompanyat del sherpa Tenzing Norgay. Hillary va ser el cap honorífic d’una expedició l’any 1993 a l’Everest. Llavors es van treure tones de brossa del camp base, i també ampolles d’oxigen buides es campades per la muntanya. Cal regular l’ascens a la muntanya? Caldrà una gran determinació per part del govern, les agències, els mateixos sherpas, que viuen d’aquests ingressos que arriben al país. Des de llavors, el sostre del món ha estat el somni de molts, però els somnis de vegades es trenquen i no es compleixen; de vegades també els somnis ens poden costar la vida. Aquesta temporada de primavera quedarà fixada en la història amb un màxim registre de cims a l’Everest, abans de l’arribada dels Monsó. Han estat 825 les que han pujat al seu sostre (segons la recopilació de dades del bloc d’un referent, Alan Arnette).
Però també han augmentat les banderes de pregàries al camp base. La cerimònia prèvia a l’ascens, la puja, per demanar permís als Déus per pujar la muntanya no ha fet els seu efecte per tothom. Almenys 10 persones han perdut la vida aquesta temporada; moltes d’elles en tornar del cim i sense un accident evident (ja sigui relliscada, caiguda) que n’expliqui les causes. Què ha passat allà dalt? Aquestes setmanes hi ha una imatge amb aglomeracions a la part alta de la muntanya que s’ha fet viral. En aquest reportatge hem recollit el testimoni al respecte d’alpinistes que han fet l’Everest i d’experts en la matèria. Jordi Pons, Òscar Cadiach, Ferran Latorre, els Germans Pou, Patxi Goñi, Sebastian Álvaro i Darío Rodríguez posen veu a una pràctica que s’està escolant cada cop més cap al camí de l’estupidesa humana.
(Foto de portada: Lydia Bradey)
Text del reportatge:
El 29 de maig és el Dia Internacional de l’Everest. Es tracta d’un dia en el que es commemora el primer ascens de la muntanya més alta del món, pel neozelandès Edmund Hillary, l’any 1953. Fa 66 anys.
Fa tants sols 11 anys que es commemora l’efemèride. Va ser l’any 2008 quan el Ministeri de cultura i turisme, l’oficina de turisme i l’Associació de Muntanyisme del Nepal van instaurar el Dia Internacional.
Va ser també el mateix any en que moria Edmund Hillary, el primer muntanyenc occidental que va aconseguir trepitjar el cim de 8.848 metres del sostre del món, acompanyat del sherpa Tenzing Norgay. Ens ho recorda l’alpinista Òscar Cadiach, que també posa l’accent en la gran tasca solidaria i d’ajuda de Hillary amb la gent de les valls del Nepal.
Hillary va ser el cap honorífic d’una expedició l’any 1993 a l’Everest. Llavors es van treure tones de brossa del camp base, i també ampolles d’oxigen buides es campades per la muntanya. Cal regular l’ascens a la muntanya?
Caldrà una gran determinació per part del govern, les agències, els mateixos sherpas, que viuen d’aquests ingressos que arriben al país. Òscar Cadiach va tenir la sort de coincidir amb Hillary.
Des de llavors, el sostre del món ha estat el somni de molts, però els somnis de vegades es trenquen i no es compleixen; de vegades també els somnis ens poden costar la vida.
Aquesta temporada de primavera quedarà fixada en la història amb un màxim registre de cims a l’Everest, abans de l’arribada dels Monsó. Han estat 285 les que han pujat al seu sostre (segons la recopilació de dades del bloc d’un referent, Alan Arnette).
Però també han augmentat les banderes de pregàries al camp base. La cerimònia prèvia a l’ascens, la puja, per demanar permís als déus per pujar la muntanya no ha fet els seus efectes per tothom. Almenys 10 persones han perdut la vida aquesta temporada; moltes d’elles en tornar del cim i sense un accident evident (ja sigui relliscada, caiguda) que n’expliqui les causes. Què ha passat allà dalt?
Aquestes setmanes hi ha una imatge amb aglomeracions a la part alta de la muntanya que s’ha fet viral. Són atribuïbles aquestes morts a les aglomeracions?
Sabem que cada minut per sobre dels vuitmil metres és vital, és com un compte enrere contra la mort. Literalment -dit per alpinistes experts- ‘el teu cos, les teves cèl·lules, van morint poc a poc, es van apagant en cada minut que transcórrer per sobre dels vuitmil metres’, cota considerava com la barrera de la mort. Hi ha una causa efecte entre les aglomeracions, les retencions, els embuts en llocs crítics com l’esglaó Hilary i els mals d’altura?
Poca preparació, falta d’experiència en vuitmils, oxigen addicional insuficient. O, simplement, una mala decisió.
Quins requisits es demanen per a pujar l’Everest, a banda d’uns 60.000 o 80.000 dòlars, temps, uns dos mesos i l’equip necessari?
En aquesta temporada només s’ha pogut fer cim en 8 jornades. Són menys que les de les campanyes anteriors: 12 (2018 i 2016) o 13 (2017 i 2013). Si no es compten els anys 2014 i 2015, en què una gran allau i el terratrèmol que va assolar la regió van condicionar o cancel·lar la temporada de primavera, en els últims 15 anys només el 2012 va haver-hi menys dies de cim (6).
Si recuperem la xifra de l’inici, els 825 cims, la mitja diària està per sobre dels 100. Són dades recollides en un article de la Revista Desnivel, com ens ho ha explicat el seu director Dario Rodríguez.
Quina és la solució? Què cal fer, cal regular? L’alpinista Ferra Latorre, que ara va just dos anys completava a l’Everest la seva cursa pels 14, assegura que no avui tothom pot accedir a gairebé tot, i també passa al Cerví, al Montblanc o a l’Aneto; hi ha un efecte crida. Latorre també constata que hi ha molta demanda, i hi ha moltes agències que faciliten molt que es pugui fer el cim.
Hi ha un problema de regulació, i una oferta que mira pel negoci, és a dir, que accepta tothom. Ell fa dos anys, quan va pujar l’Everest, per casualitat, aquell dia pujaven unes 20 o 30 persones. I una idea, que el Nepal reguli i que demani, per exemple, que qui vulgui pujar a l’Everest abans hagi fet un vuitmil, com a requisit.
L’anima de Al Filo de lo Imposible, Sebastian Álvaro, recorda que ja han mort 10 persones i que l’aspecte positiu de tot plegat es que almenys aquest cop el circ en el que s’ha convertit pujar l’Everest ha arribat al gran públic, encara que dubta que això serveixi de res.
Que queda de l’esperit i el romanticisme d’aquelles primeres expedicions de fa 66 anys. Òscar Cadiach, que ja pujat el sostre del món per les dues vessant del sostre del món, recorda també la figura del sherpa Tenzing Norgay, que també és un gran símbol per l’alpinisme. Diu que avui, el panorama al sostre del món demana a crits una solució, que no és fàcil, amb un difícil equilibri entre la seva explotació i la seva preservació, també mediambientalment.
Jordi Pons, veterà alpinista català, primer vuitmil estatal i català, a l’Annarpurna Est l’any 1974, amb Emili Civis i Josep Manel Anglada, ens fa una reflexió de fons, el Nepal ha perdut el nord, i això ho deteriora tot, Pa per avui, fam per demà. Recorda que va haver-hi un temps en que es concedia una expedició per temporada. S’ha passat de l’heroïcitat dels temps pretèrits a un trekking d’altura. I això passa, diu no és l’alpinisme de tots aquells que van conèixer l’Himàlaia com la serralada més bonica del planeta.
Pels germans Pou, és una reflexió difícil. Eneko Pou diu que més enllà de la indignació que va provocar les cues a l’Everest, cal analitzar el problema de fons. És la muntanya més gran del món i això té un gran magnetisme. Diu que cal deixar enrere el mite, desmitificar l’ascensió.
Patxi Goñi, un experimentat alpinista que coneix bé les grans muntanyes de l’Himàlaia, també l’Everest, parla d’una imatge de perplexitat i tristesa immensa en veure que les muntanyes, que ens transmeten vida, es veuen violades i ultratjades. Estupidesa humana portada a la màxima expressió, per penjar-se una fotografia al despatx. Ell compara la foto viral de l’esglaó Hilari del 22 maig de d’enguany amb un altre del 23 de maig de fa 18 anys, quan ell i altres 3 persones estaven en aquest pas de la muntanya.
Tancarem aquest reportatge amb un dels grans alpinista de la història, Kurt Diemberger, l’únic HOME VIU amb dos vuitmils verges, el Broad Peak i el Dhaulagiri. Ell no ens parla de l’Everest, ens parla del K2, al seu parer, el sostre del món, no li impressiona gaire.
De lloc sagrat a destí turístic de masses. Del romanticisme d’abans, a l’estupidesa humana. No farem lliçons de moral, cadascú que tregui les conclusions que vulgui, que d’estúpits ja n’hi ha prou opinant per les xarxes, sovint sense tenir-ne la més absoluta idea i, com s’ha vist, també per sobre del nivell del mar.
En Nepalès s’anomena Sagarmatha (el front del cel) i pels tibetans, Chomolungma, (la mare de l’univers).
Dediquem el programa a un gran muntanyès de la Vall de Boí, a un gran amic de la cordada del programa, Xaume Ramon, del que ens vam acomiadar aquest darrer cap de setmana, en una cerimònia preciosa a l’església romànica de Sant Joan de Boí.
Ens has acompanyat a les millors rutes per pujar les muntanyes de la Vall, Xaume. I ens va quedar pendent fer plegats un cim, la Punta Xespadera. En teníem l’esperança, volíem creure que la podríem pujar algun dia.. I la pujarem, i tant que la pujarem i ho farem per tu!
Hi anirem nosaltres, i sabem que estaràs novament al nostre costat, marcant la ruta, Xaume, des dels nostres cors. Et coneixies com la palma de la mà totes les muntanyes de la vall, i cada vegada que trepitgem els seus cims, cada vegada que ens acostem a les teves muntanyes, et tindrem ben present. La forta abraçada que ens vam fer dissabte, Leo i Maria, us la fa avui tota la cordada del programa.
Va per tu, Xaume!
Avui que us hem proposat, d’altra banda, trepitjar l’Alt i el Baix Camp, el Baix Penedès, la Conca de Barberà, el Priorat i el Tarragonès a través de la guia «20 excursions a peu pels voltants del Camp de Tarragona». Des de l’Arboç fins a l’Hospitalet de l’Infant i del Mediterrani a la serra del Tallat, totes les rutes apareixen interconnectades a través del transport públic. Resseguint la xarxa de rodalies i les línies dels autobusos per les sis comarques, sorgeixen els vint recorreguts del llibre, tots ells lineals. La seva autora, la incombustible Montserrat Puig, (Meskamins).
I el que va començar fa 17 anys més o menys com una trobada casual entre amigues, s’ha anat fent gran i en la darrera edició van superar les xifra dels 12O. Són les pubilles escaladores, que es va trobaran el cap de setmana de l’1 i 2 de juny a Camarasa.
L’anterior ‘festa de les pubilles’ es va celebrar a Collbató, a Montserrat. Una trobada de les pubilles escaladores plenament consolidada i amb 17 edicions a les esquenes. És ja una cita obligada per aquelles dones que escalen i que volen reivindicar el seu paper en el món de la muntanya. La convidada d’enguany és Gara Villalba, que explicarà la seva trajectòria com a escaladora, i els seus viatges a Yosemite.
I seguirem caminant, ho farem en la XXIII Caminada “REUS – PRADES – REUS“ el 2 de juny. Marxa a peu, excursionista, no competitiva. Germanor i solidaritat entre els participants, amb un recorregut de 54,800 km, i un desnivell acumulat de 2.950 m. Puntuable pel Circuit Català de Caminades de Resistència 2018, amb classificació individual i per entitats. Organitza l’associació Excursionista Catalunya de Reus, ens ho explica Jordi Ríos.
Òscar Cadiach ens ha explicat el projecte 14 x 800 ja engegat i que consisteix en coronar muntanyes d’aquesta cota arreuj del país. I Josep Maria Bonachí ens ha fet una recomanació per la Serra de l’Esteve, entre els municipis de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp) i Tivissa (Ribera d’Ebre), elevació d’uns 580 metres.
