Krzysztof Wielicki encarna una generació d’alpinistes polonesos que els anys 80 van decidir fer història a la seva manera, conquerint les muntanyes més altes de la terra a l’hivern. Les seves gestes no les ha repetit cap altra alpinista en més de tres dècades, com la primera hivernal de la història en solitari al Lhotse, el 31 de desembre de 1988. Els vuitmils eren llavors territori on ja havien deixat una empremta figures com Reinhold Messner, amb qui Wielicki, per cert, compartia el 2018 el Premi Princesa d’Astúries dels Esports.
Les grans gestes no s’aturarien
Després de tota una joventut escalant les parets i muntanyes dels Tatres, a la serralada dels Carpats, se succeirien les grans expedicions, sempre en estil alpí. Amb els dit d’una mà podem comptar els alpinistes que han pujat un vuitmil hivernal per primera vegada. Si comptem els que ho han fet en solitari, ens sobren més de la meitat dels dits.
Wielicki és el cinquè alpinista de la història en coronar els catorze cims més alts de la Terra sense oxigen addicional, el primer va ser Messner. El segon va ser un altre polonès, Jerzy Kukuczka, amb qui Wielicki va coronar la primera hivernal al Kangchenjunga, el 1986. Abans, però, el 1980 va obrir la veda dels hivernals pel boc gros, amb el sostre del món, l’Everest, amb Leszek Cichy.
De la mà d’un altre dels grans referents de la història de l’alpinisme Andrzej Zawada, Wielicki i tota una generació de companys polonesos van signar alguna de les millors pàgines de la història, obrint una era diferent que ha arribat fins als nostres dies, amb un gran repte pendent, el k2 hivernal. Un repte en el que el polonès ha participat en més d’una ocasió com cap d’expedició.
Com ell mateix diu quan li posen un micròfon davant, és una mena d’ambaixador del grup, amb noms com Kukuczka, Cichy, Voytek Kuryka o Wanda Rutkiewicz. Alguns ja no hi són, però el seu llegat romandrà per sempre en la memòria col·lectiva de les grans gestes.
Wielicki sempre ha defensat el valors, la superació, molt conscient de l’impacte que van tenir fa unes dècades i del que encara suposa pels joves del seu país. Krzysztof Wielicki (1950) és la gran estrella enguany del cicle de Muntanya de la Diputació. I, curiosament, vindrà a la ciutat a fer la conferència ‘Mi elección” just el dia del seu aniversari.
El pitó de Robert Schauer al cim del Nanga
Menció a banda mereix l’ascensió de Wielicki al Nanga Parbat, el 1996. Tenia tots els elements en contra. Tots, vol dir tots. Completament sol a la muntanya, final de temporada i ja no quedava ni l’ombra de les tendes. Desconeixia la ruta, no hi havia estat mai abans i tampoc sabia que es trobaria dalt. Al final, però, la sort estaria del seu costat. Hi ha una anècdota molt bona. Al cim del Nanga (8125m) va tenir la fortuna de trobar-se un pitó que s’havia deixat l’austríac Robert Schauer vint anys abans, el 1976, en el que es podia llegir: “Àustria 76 High Mountain Grass”.
Uns anys després, al Festival de Cinema de Trento, Wielicki estava parlant sobre l’expedició i va mostrar el pitó. Algú entre el públic, amb accent austríac, va saltar i va dir: “Es meu!”.
Hem escollit un dia rúfol, plujós, per compartir amb tots vosaltres el programa número 144; el que ens ha permès obrir les portes a la temporada d’estiu de la cordada radiofònica. Amb la brisa fresca de la platja de l’Arrabassada, us hem saludat des de la guingueta ‘La Nova estrella’. És el primer xiringuito que va obrir al litoral de la ciutat de Tarragona, just la primera setmana de la fase 1 de la desescalada.
Des del nivell del mar, amb Sebastià Poy, Josep Maria Bonachí i Josep Suñé (Lluís Comes a la part tècnica) us hem portat fins a la Serra de l’Esteve i les Moles del Teix, per enfilar-nos per les seves imponents crestes fins al Tossal de l’Alzina i el Castell de l’Esteve. Llocs molt poc freqüentats, i on la natura s’ha obert pas en aquesta dies de confinament. L’àliga cuabarrada també ha trobat el seu recer, que cal protegir.
Ara, des del nivell del mar, us parlem del Castell de l’Esteve i el Tossal de l’Alzina. pic.twitter.com/0pOxyRkXfx
El Sebastià ens ha regalat, com en cada programa, una poesia a mida. Avui l’ha dedicat als primers vuitmilistes. Hem parlat de l’Annapurna (8.091m) , la històrica ascensió liderada per Maurice Herzog, el 3 de juny de 1950 (fa 70 anys).
Ens ha deixat un referent de la muntanya i l’escalada a Catalunya, Josep Maria Torras, al 94 anys. Des de la dècada de 1940, va fer nombroses escalades clàssiques, acompanyat habitualment de Joan Nubiola, a Sant Llorenç del Munt i Montserrat. Un dels fundadors del grup Cavall Bernat.
Llegim a la ressenya de record que li fa la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) que ha estat 71 anys escalant, pioner en ascensions a agulles i parets, i obertures de vies que han passat a la història. Ha fet tots els cims de 3000m del Pirineu, alguns repetits diverses vegades fins arribar a un total de 400. O entre d’altres curiositats, ha fet 42 vegades el cim de l’Aneto. Torras podia presumir en la seva llarga trajectòria d’haver aconseguit també pujar als 50 sostres provincials de l’Estat Espanyol i ha fet els 41 sostres comarcals del principat. Ha realitzat 9 camins de Sant Jaume sortint de diferents llocs. Va participar en centenars de marxes i curses populars, sent els últims anys molts cops el participant més gran. 27 maratons de muntanya i 41 curses per muntanya de 100km. Va començar també a fer les primeres curses per muntanya abans que fossin populars.
Els company Ricard Fernández el va entrevistar en la festa del 40 aniversari del Grup Cavall Bernat i a la XXXV ena Trobada, que es va celebrar a Monistrol de Montserrat, el passat 22 d’abril de 2018. Fernández ha piulat: “Vaig tenir la sort d’entrevistar-lo per al @PontdeMahoma fa un parell d’anys. La seva visió lúcida i la seva modèstia es van afegir a l’admiració que jo ja li tenia pel seu llegat i compromís amb el país. Un dels grans fills predilectes de l’escalada!” DEP, tot un referent!
El 29 de maig és el Dia Internacional de l’Everest. Es tracta d’un dia en el que es commemora el primer ascens de la muntanya més alta del món pel neozelandès Edmund Hillary, l’any 1953. Fa 66 anys d’aquell cim però tants sols 11 anys que es commemora l’efemèride.
FOTO: DESNIVEL
Va ser l’any 2008 quan el Ministeri de cultura i turisme, l’oficina de turisme i l’Associació de Muntanyisme del Nepal van instaurar el Dia Internacional. Va ser també el mateix any en que moria Edmund Hillary, el primer muntanyenc occidental que va aconseguir trepitjar el cim de 8.848 metres del sostre del món, acompanyat del sherpa Tenzing Norgay. Hillary va ser el cap honorífic d’una expedició l’any 1993 a l’Everest. Llavors es van treure tones de brossa del camp base, i també ampolles d’oxigen buides es campades per la muntanya. Cal regular l’ascens a la muntanya? Caldrà una gran determinació per part del govern, les agències, els mateixos sherpas, que viuen d’aquests ingressos que arriben al país. Des de llavors, el sostre del món ha estat el somni de molts, però els somnis de vegades es trenquen i no es compleixen; de vegades també els somnis ens poden costar la vida. Aquesta temporada de primavera quedarà fixada en la història amb un màxim registre de cims a l’Everest, abans de l’arribada dels Monsó. Han estat 825 les que han pujat al seu sostre (segons la recopilació de dades del bloc d’un referent, Alan Arnette).
Però també han augmentat les banderes de pregàries al camp base. La cerimònia prèvia a l’ascens, la puja, per demanar permís als Déus per pujar la muntanya no ha fet els seu efecte per tothom. Almenys 10 persones han perdut la vida aquesta temporada; moltes d’elles en tornar del cim i sense un accident evident (ja sigui relliscada, caiguda) que n’expliqui les causes. Què ha passat allà dalt? Aquestes setmanes hi ha una imatge amb aglomeracions a la part alta de la muntanya que s’ha fet viral. En aquest reportatge hem recollit el testimoni al respecte d’alpinistes que han fet l’Everest i d’experts en la matèria. Jordi Pons, Òscar Cadiach, Ferran Latorre, els Germans Pou, Patxi Goñi, Sebastian Álvaro i Darío Rodríguez posen veu a una pràctica que s’està escolant cada cop més cap al camí de l’estupidesa humana.
(Foto de portada: Lydia Bradey)
Text del reportatge:
El 29 de maig és el Dia Internacional de l’Everest. Es tracta d’un dia en el que es commemora el primer ascens de la muntanya més alta del món, pel neozelandès Edmund Hillary, l’any 1953. Fa 66 anys.
Fa tants sols 11 anys que es commemora l’efemèride. Va ser l’any 2008 quan el Ministeri de cultura i turisme, l’oficina de turisme i l’Associació de Muntanyisme del Nepal van instaurar el Dia Internacional.
Va ser també el mateix any en que moria Edmund Hillary, el primer muntanyenc occidental que va aconseguir trepitjar el cim de 8.848 metres del sostre del món, acompanyat del sherpa Tenzing Norgay. Ens ho recorda l’alpinista Òscar Cadiach, que també posa l’accent en la gran tasca solidaria i d’ajuda de Hillary amb la gent de les valls del Nepal.
Hillary va ser el cap honorífic d’una expedició l’any 1993 a l’Everest. Llavors es van treure tones de brossa del camp base, i també ampolles d’oxigen buides es campades per la muntanya. Cal regular l’ascens a la muntanya?
Caldrà una gran determinació per part del govern, les agències, els mateixos sherpas, que viuen d’aquests ingressos que arriben al país. Òscar Cadiach va tenir la sort de coincidir amb Hillary.
Des de llavors, el sostre del món ha estat el somni de molts, però els somnis de vegades es trenquen i no es compleixen; de vegades també els somnis ens poden costar la vida.
Aquesta temporada de primavera quedarà fixada en la història amb un màxim registre de cims a l’Everest, abans de l’arribada dels Monsó. Han estat 285 les que han pujat al seu sostre (segons la recopilació de dades del bloc d’un referent, Alan Arnette).
Però també han augmentat les banderes de pregàries al camp base. La cerimònia prèvia a l’ascens, la puja, per demanar permís als déus per pujar la muntanya no ha fet els seus efectes per tothom. Almenys 10 persones han perdut la vida aquesta temporada; moltes d’elles en tornar del cim i sense un accident evident (ja sigui relliscada, caiguda) que n’expliqui les causes. Què ha passat allà dalt?
Aquestes setmanes hi ha una imatge amb aglomeracions a la part alta de la muntanya que s’ha fet viral. Són atribuïbles aquestes morts a les aglomeracions?
Sabem que cada minut per sobre dels vuitmil metres és vital, és com un compte enrere contra la mort. Literalment -dit per alpinistes experts- ‘el teu cos, les teves cèl·lules, van morint poc a poc, es van apagant en cada minut que transcórrer per sobre dels vuitmil metres’, cota considerava com la barrera de la mort. Hi ha una causa efecte entre les aglomeracions, les retencions, els embuts en llocs crítics com l’esglaó Hilary i els mals d’altura?
Poca preparació, falta d’experiència en vuitmils, oxigen addicional insuficient. O, simplement, una mala decisió.
Quins requisits es demanen per a pujar l’Everest, a banda d’uns 60.000 o 80.000 dòlars, temps, uns dos mesos i l’equip necessari?
En aquesta temporada només s’ha pogut fer cim en 8 jornades. Són menys que les de les campanyes anteriors: 12 (2018 i 2016) o 13 (2017 i 2013). Si no es compten els anys 2014 i 2015, en què una gran allau i el terratrèmol que va assolar la regió van condicionar o cancel·lar la temporada de primavera, en els últims 15 anys només el 2012 va haver-hi menys dies de cim (6).
Si recuperem la xifra de l’inici, els 825 cims, la mitja diària està per sobre dels 100. Són dades recollides en un article de la Revista Desnivel, com ens ho ha explicat el seu director Dario Rodríguez.
Quina és la solució? Què cal fer, cal regular? L’alpinista Ferra Latorre, que ara va just dos anys completava a l’Everest la seva cursa pels 14, assegura que no avui tothom pot accedir a gairebé tot, i també passa al Cerví, al Montblanc o a l’Aneto; hi ha un efecte crida. Latorre també constata que hi ha molta demanda, i hi ha moltes agències que faciliten molt que es pugui fer el cim.
Hi ha un problema de regulació, i una oferta que mira pel negoci, és a dir, que accepta tothom. Ell fa dos anys, quan va pujar l’Everest, per casualitat, aquell dia pujaven unes 20 o 30 persones. I una idea, que el Nepal reguli i que demani, per exemple, que qui vulgui pujar a l’Everest abans hagi fet un vuitmil, com a requisit.
L’anima de Al Filo de lo Imposible, Sebastian Álvaro, recorda que ja han mort 10 persones i que l’aspecte positiu de tot plegat es que almenys aquest cop el circ en el que s’ha convertit pujar l’Everest ha arribat al gran públic, encara que dubta que això serveixi de res.
Que queda de l’esperit i el romanticisme d’aquelles primeres expedicions de fa 66 anys. Òscar Cadiach, que ja pujat el sostre del món per les dues vessant del sostre del món, recorda també la figura del sherpa Tenzing Norgay, que també és un gran símbol per l’alpinisme. Diu que avui, el panorama al sostre del món demana a crits una solució, que no és fàcil, amb un difícil equilibri entre la seva explotació i la seva preservació, també mediambientalment.
Jordi Pons, veterà alpinista català, primer vuitmil estatal i català, a l’Annarpurna Est l’any 1974, amb Emili Civis i Josep Manel Anglada, ens fa una reflexió de fons, el Nepal ha perdut el nord, i això ho deteriora tot, Pa per avui, fam per demà. Recorda que va haver-hi un temps en que es concedia una expedició per temporada. S’ha passat de l’heroïcitat dels temps pretèrits a un trekking d’altura. I això passa, diu no és l’alpinisme de tots aquells que van conèixer l’Himàlaia com la serralada més bonica del planeta.
Pels germans Pou, és una reflexió difícil. Eneko Pou diu que més enllà de la indignació que va provocar les cues a l’Everest, cal analitzar el problema de fons. És la muntanya més gran del món i això té un gran magnetisme. Diu que cal deixar enrere el mite, desmitificar l’ascensió.
Patxi Goñi, un experimentat alpinista que coneix bé les grans muntanyes de l’Himàlaia, també l’Everest, parla d’una imatge de perplexitat i tristesa immensa en veure que les muntanyes, que ens transmeten vida, es veuen violades i ultratjades. Estupidesa humana portada a la màxima expressió, per penjar-se una fotografia al despatx. Ell compara la foto viral de l’esglaó Hilari del 22 maig de d’enguany amb un altre del 23 de maig de fa 18 anys, quan ell i altres 3 persones estaven en aquest pas de la muntanya.
Tancarem aquest reportatge amb un dels grans alpinista de la història, Kurt Diemberger, l’únic HOME VIU amb dos vuitmils verges, el Broad Peak i el Dhaulagiri. Ell no ens parla de l’Everest, ens parla del K2, al seu parer, el sostre del món, no li impressiona gaire.
De lloc sagrat a destí turístic de masses. Del romanticisme d’abans, a l’estupidesa humana. No farem lliçons de moral, cadascú que tregui les conclusions que vulgui, que d’estúpits ja n’hi ha prou opinant per les xarxes, sovint sense tenir-ne la més absoluta idea i, com s’ha vist, també per sobre del nivell del mar.
En Nepalès s’anomena Sagarmatha (el front del cel) i pels tibetans, Chomolungma, (la mare de l’univers).
El passat mes de febrer, Fátima Gil Uceda i el seu company Diego Hernández van coronar la Central de les Torres del Paine. Ho van fer escalant la ruta britànica seguint la petjada de Chris Bonington i Don Whillans, pioners de l’escalada a la Patagònia xilena. Una via amb més de 800 metres i dificultats de 5.11 / A2. Gil ha format part de l’equip Espanyol d’Alpinisme. És molt polifacètica, exercint com a guia de muntanya, actriu i model publicitària.
“El meu instint es capritxós, hi ha dies que està tranquil i em deixo portar suaument pel fluir de la vida. Altres vegades em murmura a cau d’orella i em mostra la meva veritable naturalesa salvatge. Però hi ha dies diferents, dies especials, dies en els que trona tan fort com el vent patagònic “, diu al seu bloc! Avui l’hem coneguda!
Hem fet balanç del Cicle de Muntanya de la Diputació, que es va acomiadar fa un parell de setmanes amb una conferència a càrrec dels alpinistes bascos Iker i Eneko Pou. Un cicle pel que van passar 1.900 persones, segons ens ha explicaT la seva ànima Pau Salas.
Cal preservar i posar en valor els camins tradicionals? La Taula de Camins de l’alt Pirineu i l’Aranha fet la primera reunió anual a Sort per presentar un Pla d’accions per enguany, que proposa 12 iniciatives en diversos àmbits. Destaquen les col·laboracions amb el Departament de Salut i la nova campanya “A la muntanya, deixa’t guiar”. Després d’una gira per diverses comarques pirinenques, la primera sessió plenària de 2019 de la Taula de Camins, l’òrgan consultiu i participatiu de l’IDAPA (l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran) va servir per presentar el Pla d’accions al voltant dels Camins; caminar; senderisme i guiatge. N’hem, parlat amb un dels tècnics,Arcadi Castilló.
Per cert, ja ha arrencat la campanya de vuitmils, amb primers cims a l’Annapurna i cues per pujar l’Everest. N’hem parlat al programa.
I un dia com el d’avui de fa 4 anys (2015) es produïa un terratrèmol al Nepal, de 7.8 graus, que va deixar enrere més de 5.000 morts i que també va fer estralls al Chomolunga, amb 17 alpinistes morts.
I en aquest programa, menció especial i dedicat a tres alpinistes que ens han deixat per un Allau. Hem recollit el dolor en el món de l’alpinisme per la mort de Hansjörg Auer, Jess Roskelley i David Lama. Tres dels millors alpinistes del moment que ens deixaven fa una setmana, dimarts dia 16 d’abril, mentre escalaven la via M16 a la paret del Howse Peak (3.295 m, Waputik Mountains) a les muntanyes rocoses del Canadà, a la Colúmbia Britànica. El nostre rapsode particular, Sebastià Poy, els hi ha dedicat un poema.
I el company Ricard Fernández ens ha relatat un fragment d’un clàssic de muntanya, un text de Josep Iglésies i Fort: “L’excursionisme contemplatiu”. Que llegir no ens faci perdre l’escriure!
Comunicat oficial del Banff National Park, el parc canadenc on hi ha hagut l’allau que ha afectat David Lama, Hansjörg Auer i Jess Roskelley.
AQUESTA TARDA (HORA CANDENCA) S’ESTÀ FENT UNA RODA DE PREMSA ON ES DONEN A CONÈIXER MÉS DETALLS
COMUNICAT: El dimecres 17 d’abril es va perdre un grup de tres muntanyencs alpins que pujaven a la paret est del Pas de Howse al Glacier Parkway. Els especialistes en seguretat de visitants de Parcs Canada van respondre immediatament a través de l’aire i van observar signes de nombroses allaus i restes que contenien material d’escalada. Partint de l’avaluació de l’escena, Parcs Canada assumeix la mort dels tres membres del grup. Els tres homes, un nord-americà i dos europeus, eren atletes de muntanya professionals i amb molta experiència. Parcs Canadà expressa el seu més sincer condol a les famílies, els amics i els éssers estimats dels tres muntanyencs.
S’està portant a terme una investigació més profunda, però actualment els esforços per localitzar-los no són possibles a causa d’allaus addicionals i de condicions insegures de l’escena. Les precipitacions i els forts vents augmentaran el risc d’allaus a la zona.
La paret est del Pas de Howse està aïllada i un ‘blanc’ excepcionalment difícil, combinat amb carreteres rocoses i gelades que requereixen habilitats avançades d’escalada alpina.
La seguretat dels visitants és una prioritat per a Parcs Canadà. Treballem estretament amb organitzacions associades per garantir que els alpinistes i altres usuaris de fora de pista tinguin accés a la informació més actualitzada sobre les condicions de les allaus per tal que puguin prendre decisions informades, adequades al seu nivell de competència i experiència.
Es proporcionaran més actualitzacions a mesura que estiguin disponibles més detalls.
“Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, l’electricitat i l’energia atòmica: la voluntat”, un frase d’Einstein que la nostra convidada s’ha fet seva. Economista de formació, va descobrir la seva passió pel cinema i la muntanya en una expedició a l’Ama Dablam. A més de rodar unes imatges brutals, va coronar aquest pic de l’Himàlaia, i així van començar les seves aventures a la muntanya pel programa de «Al Filo de lo Imposible», una gesta que avui ens ha relatat va arribar-hi de l amà d’Òscar Cadiach i l’equip de Sebastián Álvaro.
Amb ella podem parlar de turisme d’aventura sostenible al Pakistan. També de travesses de mar a mar, de nord a sud del Pirineu, ha respirat les sorres del desert líbic, rodant sempre documentals, com l’escalada integral als gairebé 3 km de l’aresta de Peuterey, la més llarga dels Alps, que porta al sempre imponent Mont blanc.
Manaslu, Narga Parbat, Shisha Pangma, Broad Peak, Hidden Peak, Patagònia, o l’Antàrtida, són imatges que ja han quedat fixades a la seva retina d’ulls verds. I han esculpit la seva ànima per fer que l’impossible es torni possible, lluitant sempre pels somnis i els projectes.
Ara, la trobem a la verticalitat de dificultat, és Ester Sabadell. Avui, que el nostre rapsode particular, el Sebastià Poy, li ha dedicat un poema, en el marc del Dia Internacional de la Poesia, que li ha llegit en directe.
Hem arrencat el programa amb la veu de la gran alpinista i escaladora francesa Catherine Destivelle, que obria ara fa unes setmanes el Cicle de Muntanya, omplint l’Auditori Diputació. Destivelle veu amb bons ulls que aquest esport vertical passi a ser disciplina olímpica, també rememorava la seva primera i única competició a nivell de tot l’Estat, que va ser al màster de La Riba, a la Penya Roja. Destivelle, amb un currículum de muntanya que fa vertigen, va obrir un cicle que aquest vespre ens porta la conferència ‘Expedició espeleològica a Iran i al Pou Ghala’, a càrrec de l’espeleòleg Ferriol Canyelles. És el primer no iranià en tocar fons del segon pou més profund del món.
També us hem recomanat la II Cursa Vertical de Montserrat. Que aquest dissabte portarà 130 participants a pujar les escales de servei que hi ha als dos funiculars de Montserrat, des de l’estació inferior de la Santa Cova fins a l’estació superior del funicular de Sant Joan.
És la primera cursa vertical d’escales de l’Estat i es situa entre les més dures del circuit mundial. En parlem amb David Colomer, cap dels Bombers de Collbató, de Bombers amb causa, i es que la cursa també ajuda a finançar programes de recerca en malalties infantils i d’atenció a infants en risc.
I el company de cordada radiofònica, Òscar Cadiach marxarà el mes que ve al Gyachung Kang, a cavall entre el Nepal i el Tibet. Una expedició de gran complexitat en una muntanya que no és un vuitmil per tant sols 48 metres, i per això està entre les grans desconegudes. L’acompanyarà en la cordada l’alpinista de Barakaldo Jonatan Garcia. L’objectiu és obrir una nova ruta al Gyachung, la 15èna muntanya més alta del món, que s’ha coronat en contades vegades.
OLYMPUS DIGITAL CAMERA
La primera va ser fa més de 50 anys, el 1964. Cadiach vol seguir així aportant noves rutes al món de l’alpinisme, com les que va obrir al Broad Peak Central, la “Fem Tarragona” per la vessant xinesa (1992), i al Cho Oyu, la “Free Tibet” (1996).
El proper 11 d’abril, els germans Iker i Eneko Pou tancaran el cicle de muntanya de la Diputació. Serà la darrera sessió, amb la conferència ‘Aventures verticals a l’Àrtic’. Els germans Pou presentaran dues de les aventures més importants de la seva carrera: les expedicions que els van portar a Illa de Baffin i a Sibèria, totes dues al Cercle Polar Àrtic.
La setmana que ve, però, el dia 7 de març, l’escaladora francesa Catherine Destivelle serà qui obrirà el cicle a l’Auditori Diputació. Fins a l’11 d’abril, quatre documentals i tres conferències sota el lema: «L’esperit i l’audàcia de l’escalada». Destivelle donarà el tret de sortida al cicle amb la xerrada ‘de l’escalada boulder a l’alpinisme’.
És un dels grans referents; primera dona en completar en solitari la nord de l’Eiger, el 1992, té entre les seves ascensions la ruta Bonatti a la cara nord del Cerví o el pilar sud-oest de l’agulla del Dru. Durant la conferència inaugural, es lliurarà el reconeixement ‘Cicle de Muntanya 2019’ als escaladors i alpinistes catalans Josep Manuel Anglada i Jordi Pons, que amb Emili Civis van conquerir el primer vuitmil estatal a l’Annapurna Est, l’any 1974.
El següent acte serà la projecció de la pel·lícula ‘Jeff Lowe’s Metanoia’, el 14 de març. Li seguirà la conferència ‘Expedició espeleològica a Iran i al Pou Ghala’, el 21 de març, a càrrec de l’espeleòleg Ferriol Canyelles. La sessió del 28 de març oferirà dues projeccions, el documental ‘The last honey hunter’, produït per National Geographic i la pel·lícula ‘Mountain’. El 4 d’abril arriba el multipremiat documental ‘Dirtbag: the legende of Fred Beckey’ de Dave O’leske. N’hem parlat amb l’ànima del Cicle, Pau Salas.
Comencem l’any parlant de projectes, de reptes. Molts tenim al cap objectius per assolir aquest 2019. Però com s’ho fan aquells que la seva dedicació passa per la competició, per l’elit. Hi ha propòsits anuals, o els seus objectius són permanents, atemporals, subjectes a l’entrenament constant, diari i al calendari de competicions.
Foto: Jordi Masramon Puigdomènech
Parlem amb Helena Alemán, que ha tancat el 2018 amb el campionat d’escalada de Dificultat a la butxaca, celebrat el passat mes d’octubre de 2018 al Centre Rocópolis de Navarra. Avui li hem preguntat pels nous reptes, també encoratjant-la de cara a fer passes decisives en la seva progressió i entrenament, per si pot ser escollida de cara a la incorporació de l’escalada com a disciplina esportiva en els propers jocs olímpics de Tòquio, el 2020.
Foto: Llucià Hernández
També hem buscat l’equilibri entre la pràctica de l’escalada i la seva convivència amb les regulacions pròpies d’un parc natural, com el del Montsant. Es troba dins la comarca del Priorat i la seva àrea protegida, de 9.240 hectàrees i escaig, es reparteix pels municipis de la Morera de Montsant, Ulldemolins, Margalef, Cabacés, Cornudella de Montsant, la Vilella Alta, la Vilella Baixa, la Bisbal de Falset i la Figuera.
El 1992 la serra del Montsant és inclosa al Pla d’espais d’interès natural (PEIN) i una dècada després, el 2002, arribà la declaració de parc natural. Fa just 13 anys, el 2006, el parc del Montsant va ser inclòs a la xarxa Natura 2000. Aquest 2019, segueix caminant la candidatura ‘Priorat-Montsant-Siurana’, que opta a entrar a la llista del Patrimoni Històric de la UNESCO.
El parc Natural del Montsant va ser des primers en regular la pràctica de l’escalada a nivell de Catalunya. Ja van fer un decret el 2002, i el 2005 es va fer una de les primeres regulacions d’escalada a nivell del país. L’objectiu, ara és crear un mapa de catalogació de les zones on es pot practicar l’escalada. De fet, hi ha llocs que són lliures, on es poden equipar vies simplement notificant-ho. En segon lloc hi ha les zones condicionades, on està prohibit escalar en determinades èpoques de l’any, com quan coincideix amb la nidificació de les aus, quan està prohibida la pràctica. Si es vol equipar una via nova en aquests indrets, cal fer una sol·licitud al Parc Natural. En tercer lloc hi ha les zones prohibides, on no es pot escalar ni equipar. Fa uns mesos es va crear una subcomissió d’escalada, seguint l’estela del que s’havia fet a Montserrat, amb equipadors i aperturistes de vies. La idea es que treballin com a òrgan consultiu quan hi ha ha sol·licituds per obrir noves zones o vies d’escalada. També es vol fer un cens de tot el que hi ha equipat.
N’hem parlat amb Maurici Muntaner, tècnic del parc, que ha explicat que el proper mes de febrer ja es constituirà una comissió, en la que hi haurà dos membres del col·lectiu d’escaladors, Pep Ferré i David Brascó. També hi estaran representants els propietaris dels terrenys, el departament de Territori, l’Institut Català de Rapinyaires i membres del Parc Natural. Ho hem analitzat amb una part de la cordada radiofònica, amb Josep Maria Bonachí, Jordi Mena i Josep Suñé.
Àlex Txikon ja ho té pràcticament tot a punt al camp base del K2, per l’intent hivernal. Aquesta setmana han instal·lat iglús, on poden dormir entre 10 i 14 persones; plaques solars, una estufa de baix consum i, avui, estan amb la instal·lació d’una estació meteorològica per començar després a pensar ja en la hivernal a la muntanya. Hem escoltat la seva veu, des del camp base.
▶️¡Hoy tengo ganas de sentamos junto a vosotros/as a hablar un poquito sobre lo acontecido hasta ahora y sobre todo el tema de los iglús! Os envío un gran abrazo desde un lugar mágico! Buenas noches!
❗️VIDEO COMPLETO, AQUÍ: https://t.co/BqeROcABkH
Mentrestant, l’expedició formada per russos, kasacs i Kirguizistan, ja ha instal·lat el C1 (5.900 m) i estan fixant cordes de camí cap al C2. Us ho hem explica al Programa, avui el Pont de Mahoma 120
En aquest programa hem parlat amb Manel Borrell, que va culminar el 2018 el projecte de pujar totes les muntanyes de més de 4.000 metres dels Alps. Als 19 anys va fer la primera, el Gran Paradiso (4.061 m) a la vall d’Aosta i va tancar el projecte el setembre passat amb la travessa de totes les puntes de les Grandes Jorasses (4.208 m) des del refugi Torino, al massís del Mont Blanc. L’escalador barceloní va ingressar al selecte i reduït club dels quatre mils (www.club4000.it) que aplega els que han assolit tots els cims d’aquesta cota existents als Alps. Manel Borrell, el primer català que hi pertany.
Ara, hem volgut encetar aquest programa sobre muntanya i alpinisme -el primer d’enguany- enviant tots els ànims a familiars i amics dels catalans que van perdre la vida en l’accident d’aquesta setmana al Perú, al Nevado Mateo. Un dels supervivents, Pablo Belmonte, ha admès que haurien d’haver girat cua en comprovar que la situació era complicada al cim. Hi havia una tempesta elèctrica i ni tan sols van treure el mòbil per fer-se una foto quan van coronar la muntanya. En declaracions a la Cadena Ser, ha explicat que l’allau el van provocar ells mateixos quan un d’ells va caure mentre baixaven i va arrossegar-los a tots, anaven encordats. Van intentar frenar-se amb els piolets però no ho van aconseguir. L’última setmana havia fet sol al Perú, quan hauria d’estar nevant i plovent, i s’havia format una capa de gel sota la neu verge que havia caigut. “El problema és que no només era el nostre pes, sinó també la neu que estàvem desplaçant. Era com si et fiquessis en una rentadora o com quan se t’emporta una onada”, ha indicat el jove, que ha afegit que l’allau va ser llarg, com mig minut de caure sense parar. És una informació que publica aquest dimecres l’Agència Catalana de Noticies (ACN). Avui en parlarem amb els companys de cordada radiofònica. Insistim, tot el suport a familiars i amics en aquests moments tant difícils.
D’altra banda, li hem preguntat pels reptes del 2019 a l’escalador Gerard Rull, després que l’any passat encadenés “La Rambla” (9a+) a Siurana. Es va convertir en el quart escalador a nivell estatal en ‘xapar’ la via més coneguda del sector d’El Pati.
Hem seguit parlant de neu, avui amb Ignacio Jiménez, responsable de muntanya de l’Estació de Boí Taüll, a la Vall de Boí.
Heu fet mai l’Aneto en aquesta època de l’any? Hi podeu trobar temperatures de -10 graus, com les que va notar en pròpia pell Maite Pariente, que ens ha relatat com està l’estimat pas que dóna nom al nostre programa.
El company Ricard Fernández ens ha llegit un text de Leslie Stephen, gran alpinista de finals del segle XIX i pare de Virgínia Woolf. I el company Sebastià Poy ens ha recitat una ‘poesia inacabada’ en directe.
