L’alpinista Òscar Cadiach i la resta de l’equip, el navarrès Patxi Goñi, els gironins, Jordi Bosch ‘Barraca’ i Carles Figueras i la metgessa Anna Pujol, han recorregut la vall del Baltoro, enmig de glaceres des del camp base del Broad
Aquest dimarts arriben a l’aeroport del Prat, una setmana després que l’alpinista anunciés al programa d’alpinisme, El Pont de Mahoma, de Tarragona Ràdio, que desistien de fer un segon intent del cim del Broad
 |
| Cadiach amb la bandera de Tarragona i amb la dels Jocs Mediterranis de 2017 |
A l’alpinista Òscar Cadiach i a la resta de l’expedició, encara els separen una mica més de 500 quilòmetres de la capital del Pakistan, Islamabad. Hi arribaran els propers dies per agafar després un vol de tornada cap a Catalunya. Tenen previst arribar dimarts a la tarda a l’aeroport del Prat, per enllaçar després amb Tarragona.
L’expedició arribarà a casa després d’haver fet un gran esforç –en tots els sentits- en aquesta muntanya de 8.047 metres. Han hagut de lluitar contra les condicions adverses de la pròpia muntanya, que els han impedit afrontar un atac amb garanties i els han fet desistir d’un cim que hauria convertit Cadiach en el primer català en coronar els 14 vuitmils principals de la terra.
Cadiach ha portat fins el Broad Peak les banderes de Tarragona i la del Jocs Mediterranis, que la ciutat celebrarà el 2017. Una muntanya (el Broad Central, 8.011 m) que ja porta el nom de la ciutat en una de les vies que Cadiach va obrir amb l’expedició ‘Fem Tarragona’ l’any 1990, per la vessant nord, des de la Xina. Va ser en un segon intent.
Recordem que el dissabte, 25 de juliol, també van recular en l’intent de cim per les males condicions de la neu i per l’elevat risc d’allaus, malgrat arribar amb Goñi i Pujol fins el camp 3 (7.200 m).
El mateix Cadiach reconeixia que s’havia quedat amb ‘amb ganes d’arriscar una mica més’ però va anteposar la seguretat de l’equip a la voluntat de tirar cap amunt, en unes condicions que feien l’ascens ‘molt perillós’.
Dimarts que ve trepitjaran el mateix aeroport del qual van partir el passat divendres, 19 de juny.
Més de 40 dies d’expedició
Ha estat més de 40 dies d’expedició, en els quals han viscut moments molt difícils, com l’allau que el dilluns, 20 de juliol, es va endur la vida d’un portejador d’altura pakistanès i va ferir de gravetat la companya de l’expedició internacional, Sumiyo Tsuzuki.
Tot l’equip va participar activament en el rescat. Fins i tot la metgessa Anna Pujol va intervenir d’urgència en un petit hospital de campanya improvisat -amb la col·laboració de col·legues d’altres expedicions- a la companya nipona, amb una fractura i luxació oberta greu.
Pujol va estar al costat de Sumiyo fins a la seva evacuació en helicòpter des del camp del camp base a l’hospital. Una experiència ‘dura però molt enriquidora’ segons assegura.
Amb tot, la metgessa apunta que l’autèntic mèrit és el de Cadiach, Goñi, Bosch i Figueras, que van intervenir en el rescat de ‘Vespino’ -com li deien afectuosament- mentre van arribar a caure fins a 5 allaus més entre el camp 1 i el base. Fet que va condicionar i força l’ànim del grup.
 |
| Foto: Patxi Goñi. Rescat de Sumiyo |
Un intent molt dur, amb moltes traves
El rescat, els va obligar a posposar dos dies l’intent al cim de la muntanya. També va condicionar l’ascens; amb una dura pujada directa des de camp base fins al 3 (7.200 m) per tenir alguna opció de cim.
Cadiach, Goñi, Figueras i Pujol, van enfilar fins els 6.200 m del camp 2 de nit. Després de descansar 4 hores, van seguir fins el següent camp, enmig de fortes ratxes de vent i temperatures molt fredes. Cap als 7.000 metres, el fred es va intensificar i el termòmetre va caure en picat, registrant 15 graus negatius. En aquest punt, el gironí va decidir recular, eren dos quarts de deu de la nit (hora del Pakistan).
Els altres tres, van tenir la sort de trobar una tenda mig abandonada enmig de la forta pendent, que els va obrir el cel i s’hi van abraonar per refugiar-se del gèlid ambient.
El mateix Patxi Goñi relata al seu bloc com van haver d’encendre el fogó simplement per a escalfar l’ambient i es van arraulir tots tres per deixar passar la nit.
Al matí superaven els 200 metres que els separaven de la tenda de Camp 3, on van arribar després d’haver ‘cremat tots els cartutxos’, com explicava l’endemà Cadiach, en una trucada al Pont de Mahoma.
Aquella nit de divendres, a les 21:30h, van fer l’atac al cim. Cap als 7.300 m es van creuar amb els bascos Juanito Oiarzabal i Alberto Zerain, que baixaven després d’obrir traça amb una progressió ‘inhumana’ fins els 7850m.
La gran dosis d’esforç, així com l’elevat risc d’allaus va truncar també les expectatives dels veterans bascos.
Oiarzabal els va alertar que la zona propera al coll ‘era un autèntic polvorí’. Una mica més amunt, decideixen que el seu camí és cap avall i reculen.
El que va passar després es resumeix en essència en el relat que fa Goñi al seu bloc, del moment en que tots tres apaguen els frontals i s’asseuen mirant el firmament:
‘La nit és serena. Una lluna mitja dibuixa a l’horitzó el contorn de les muntanyes que vigilen el Baltoro. No bufa ni una sola ràfega de vent.
El cel està incrustat de milers de milions d’estrelles i, a la nostra esquerra, llueix, amb el seu característic pols estel·lar, la Via Làctia.
Apaguem els nostres frontals. No pronunciem ni una sola paraula. Els tres mirant cap amunt, embolicats en els nostres granotes de ploma.
Sé en aquest mateix instant, que estic vivint un dels moments més especials de la meva vida…’
