El 29 de maig és el Dia Internacional de l’Everest. Es tracta d’un dia en el que es commemora el primer ascens de la muntanya més alta del món pel neozelandès Edmund Hillary, l’any 1953. Fa 66 anys d’aquell cim però tants sols 11 anys que es commemora l’efemèride.
Va ser l’any 2008 quan el Ministeri de cultura i turisme, l’oficina de turisme i l’Associació de Muntanyisme del Nepal van instaurar el Dia Internacional. Va ser també el mateix any en que moria Edmund Hillary, el primer muntanyenc occidental que va aconseguir trepitjar el cim de 8.848 metres del sostre del món, acompanyat del sherpa Tenzing Norgay. Hillary va ser el cap honorífic d’una expedició l’any 1993 a l’Everest. Llavors es van treure tones de brossa del camp base, i també ampolles d’oxigen buides es campades per la muntanya. Cal regular l’ascens a la muntanya? Caldrà una gran determinació per part del govern, les agències, els mateixos sherpas, que viuen d’aquests ingressos que arriben al país. Des de llavors, el sostre del món ha estat el somni de molts, però els somnis de vegades es trenquen i no es compleixen; de vegades també els somnis ens poden costar la vida. Aquesta temporada de primavera quedarà fixada en la història amb un màxim registre de cims a l’Everest, abans de l’arribada dels Monsó. Han estat 825 les que han pujat al seu sostre (segons la recopilació de dades del bloc d’un referent, Alan Arnette).
Però també han augmentat les banderes de pregàries al camp base. La cerimònia prèvia a l’ascens, la puja, per demanar permís als Déus per pujar la muntanya no ha fet els seu efecte per tothom. Almenys 10 persones han perdut la vida aquesta temporada; moltes d’elles en tornar del cim i sense un accident evident (ja sigui relliscada, caiguda) que n’expliqui les causes. Què ha passat allà dalt? Aquestes setmanes hi ha una imatge amb aglomeracions a la part alta de la muntanya que s’ha fet viral. En aquest reportatge hem recollit el testimoni al respecte d’alpinistes que han fet l’Everest i d’experts en la matèria. Jordi Pons, Òscar Cadiach, Ferran Latorre, els Germans Pou, Patxi Goñi, Sebastian Álvaro i Darío Rodríguez posen veu a una pràctica que s’està escolant cada cop més cap al camí de l’estupidesa humana.
(Foto de portada: Lydia Bradey)
Text del reportatge:
El 29 de maig és el Dia Internacional de l’Everest. Es tracta d’un dia en el que es commemora el primer ascens de la muntanya més alta del món, pel neozelandès Edmund Hillary, l’any 1953. Fa 66 anys.
Fa tants sols 11 anys que es commemora l’efemèride. Va ser l’any 2008 quan el Ministeri de cultura i turisme, l’oficina de turisme i l’Associació de Muntanyisme del Nepal van instaurar el Dia Internacional.
Va ser també el mateix any en que moria Edmund Hillary, el primer muntanyenc occidental que va aconseguir trepitjar el cim de 8.848 metres del sostre del món, acompanyat del sherpa Tenzing Norgay. Ens ho recorda l’alpinista Òscar Cadiach, que també posa l’accent en la gran tasca solidaria i d’ajuda de Hillary amb la gent de les valls del Nepal.
Hillary va ser el cap honorífic d’una expedició l’any 1993 a l’Everest. Llavors es van treure tones de brossa del camp base, i també ampolles d’oxigen buides es campades per la muntanya. Cal regular l’ascens a la muntanya?
Caldrà una gran determinació per part del govern, les agències, els mateixos sherpas, que viuen d’aquests ingressos que arriben al país. Òscar Cadiach va tenir la sort de coincidir amb Hillary.
Des de llavors, el sostre del món ha estat el somni de molts, però els somnis de vegades es trenquen i no es compleixen; de vegades també els somnis ens poden costar la vida.
Aquesta temporada de primavera quedarà fixada en la història amb un màxim registre de cims a l’Everest, abans de l’arribada dels Monsó. Han estat 285 les que han pujat al seu sostre (segons la recopilació de dades del bloc d’un referent, Alan Arnette).
Però també han augmentat les banderes de pregàries al camp base. La cerimònia prèvia a l’ascens, la puja, per demanar permís als déus per pujar la muntanya no ha fet els seus efectes per tothom. Almenys 10 persones han perdut la vida aquesta temporada; moltes d’elles en tornar del cim i sense un accident evident (ja sigui relliscada, caiguda) que n’expliqui les causes. Què ha passat allà dalt?
Aquestes setmanes hi ha una imatge amb aglomeracions a la part alta de la muntanya que s’ha fet viral. Són atribuïbles aquestes morts a les aglomeracions?
Sabem que cada minut per sobre dels vuitmil metres és vital, és com un compte enrere contra la mort. Literalment -dit per alpinistes experts- ‘el teu cos, les teves cèl·lules, van morint poc a poc, es van apagant en cada minut que transcórrer per sobre dels vuitmil metres’, cota considerava com la barrera de la mort. Hi ha una causa efecte entre les aglomeracions, les retencions, els embuts en llocs crítics com l’esglaó Hilary i els mals d’altura?
Poca preparació, falta d’experiència en vuitmils, oxigen addicional insuficient. O, simplement, una mala decisió.
Quins requisits es demanen per a pujar l’Everest, a banda d’uns 60.000 o 80.000 dòlars, temps, uns dos mesos i l’equip necessari?
En aquesta temporada només s’ha pogut fer cim en 8 jornades. Són menys que les de les campanyes anteriors: 12 (2018 i 2016) o 13 (2017 i 2013). Si no es compten els anys 2014 i 2015, en què una gran allau i el terratrèmol que va assolar la regió van condicionar o cancel·lar la temporada de primavera, en els últims 15 anys només el 2012 va haver-hi menys dies de cim (6).
Si recuperem la xifra de l’inici, els 825 cims, la mitja diària està per sobre dels 100. Són dades recollides en un article de la Revista Desnivel, com ens ho ha explicat el seu director Dario Rodríguez.
Quina és la solució? Què cal fer, cal regular? L’alpinista Ferra Latorre, que ara va just dos anys completava a l’Everest la seva cursa pels 14, assegura que no avui tothom pot accedir a gairebé tot, i també passa al Cerví, al Montblanc o a l’Aneto; hi ha un efecte crida. Latorre també constata que hi ha molta demanda, i hi ha moltes agències que faciliten molt que es pugui fer el cim.
Hi ha un problema de regulació, i una oferta que mira pel negoci, és a dir, que accepta tothom. Ell fa dos anys, quan va pujar l’Everest, per casualitat, aquell dia pujaven unes 20 o 30 persones. I una idea, que el Nepal reguli i que demani, per exemple, que qui vulgui pujar a l’Everest abans hagi fet un vuitmil, com a requisit.
L’anima de Al Filo de lo Imposible, Sebastian Álvaro, recorda que ja han mort 10 persones i que l’aspecte positiu de tot plegat es que almenys aquest cop el circ en el que s’ha convertit pujar l’Everest ha arribat al gran públic, encara que dubta que això serveixi de res.
Que queda de l’esperit i el romanticisme d’aquelles primeres expedicions de fa 66 anys. Òscar Cadiach, que ja pujat el sostre del món per les dues vessant del sostre del món, recorda també la figura del sherpa Tenzing Norgay, que també és un gran símbol per l’alpinisme. Diu que avui, el panorama al sostre del món demana a crits una solució, que no és fàcil, amb un difícil equilibri entre la seva explotació i la seva preservació, també mediambientalment.
Jordi Pons, veterà alpinista català, primer vuitmil estatal i català, a l’Annarpurna Est l’any 1974, amb Emili Civis i Josep Manel Anglada, ens fa una reflexió de fons, el Nepal ha perdut el nord, i això ho deteriora tot, Pa per avui, fam per demà. Recorda que va haver-hi un temps en que es concedia una expedició per temporada. S’ha passat de l’heroïcitat dels temps pretèrits a un trekking d’altura. I això passa, diu no és l’alpinisme de tots aquells que van conèixer l’Himàlaia com la serralada més bonica del planeta.
Pels germans Pou, és una reflexió difícil. Eneko Pou diu que més enllà de la indignació que va provocar les cues a l’Everest, cal analitzar el problema de fons. És la muntanya més gran del món i això té un gran magnetisme. Diu que cal deixar enrere el mite, desmitificar l’ascensió.
Patxi Goñi, un experimentat alpinista que coneix bé les grans muntanyes de l’Himàlaia, també l’Everest, parla d’una imatge de perplexitat i tristesa immensa en veure que les muntanyes, que ens transmeten vida, es veuen violades i ultratjades. Estupidesa humana portada a la màxima expressió, per penjar-se una fotografia al despatx. Ell compara la foto viral de l’esglaó Hilari del 22 maig de d’enguany amb un altre del 23 de maig de fa 18 anys, quan ell i altres 3 persones estaven en aquest pas de la muntanya.
Tancarem aquest reportatge amb un dels grans alpinista de la història, Kurt Diemberger, l’únic HOME VIU amb dos vuitmils verges, el Broad Peak i el Dhaulagiri. Ell no ens parla de l’Everest, ens parla del K2, al seu parer, el sostre del món, no li impressiona gaire.
De lloc sagrat a destí turístic de masses. Del romanticisme d’abans, a l’estupidesa humana. No farem lliçons de moral, cadascú que tregui les conclusions que vulgui, que d’estúpits ja n’hi ha prou opinant per les xarxes, sovint sense tenir-ne la més absoluta idea i, com s’ha vist, també per sobre del nivell del mar.
En Nepalès s’anomena Sagarmatha (el front del cel) i pels tibetans, Chomolungma, (la mare de l’univers).
Que la mare ens guardi la gran muntanya!
