Us expliquem la ruta fins a l’Aneto (3.404 m) des d’Era Artiga de Lin, havent fet nit al refugi Malh des Pois, a Vilamòs, i un bivac al llac de Salterillo.
Sortida amb els companys del Club Alpí K2, amb Òscar Cadiach de guia i la companyia d’un campió olímpic, Gerard Descarrega. Descarrega va conquerir el juliol a Fuenlabrada la victòria als 400 metres T-11 juntament amb el seu guia Guille Roig i tots dos seran a la cita dels jocs paralímpics de Tokio 2020. Es van proclamar campió estatal en la marca atlètica, als seus 25 anys. Abans de la cita paralímpica, han d’anar al mundial, el novembre a Dubai.
I la lleidatana Laura Castellarnau culmina a la Pica d’Estats (3.143 metres) l’empresa de tota una vida que ha dedicat al muntanyisme. Nascuda a Balaguer, i resident entre Barruera i el Pont de Surt, va culminar els 217 pics de 3.000 metres dels Pirineus.
Doncs bé, avui us saludem des de la terrassa de l’H10Imperial Tarraco, hem cercat un lloc alt de Tarragona. Una talaia amb espectaculars vistes del patrimoni romà de Tarraco, als peus de l’Amfiteatre i el circ Romà. Després de 3 anys tancat, ara fa un mes que ha reobert al públic. Conversarem amb la directora de l’hotel, Silvia Schall
Al programa d’alpinisme i muntanya de Tarragona Ràdio teníem un repte pendent, pujar la Punta Xespadera. Aquest desconegut cim de la Vall de Boí, de gairebé 2.900 metres (2.873m) té un gran simbolisme pels membres de la cordada radiofònica del programa. L’hi hem dedicat a un veí de la vall amic de la cordada radiofònica, el Xaume Ramon. Gran muntanyès i millor persona.
La Xespadera ens l’havia recomanat aquest veí de Boí, que també ens va descobrir una ruta nova cap a una muntanya veïna, la Pala Alta de Sarradé (2.987 m), que vam pujar fa tres temporades. L’any següent també faríem un programa des d‘un cim situat a l’altra vessant de la vall que domina magistralment l’estany de Comalesbienes, la Punta Alta (3.019 m), coronant també el cim veí del Pic de Comalesbienes (2.997 m).
La Punta Xespadera, però, va quedar pendent. Aquesta setmana hem pogut saldar el compte pendent amb el Xaume, que ens va deixar sense haver pogut coronar aquesta muntanya, l’única que aquest gran muntanyès no havia pujat a la seva estimada vall.
No és cap tresmil, i li fan ombra cims més famosos del voltant. No és tant conegut com els Besiberris, el Montardo, el Contraix o el Gran Tuc de Colomèrs, on també hem pujat els micròfons del programa. No, no és un indret concorregut, ni una muntanya que els afamats tresmilistes es vulguin apuntar en cap llista de trofeus. I és precisament això el que el fa encara més atractiu. És un cim amb molta personalitat, tant en els darrers metres de l’ascens com en la pròpia sortida, cap a una imponent cresta que careneja fins al Pic de Comaltes.
La Xespadera té esculpides curioses formes. Pujant cap al cim no hi ha línies geomètriques pures. Tot el contrari, amb el temps han advingut formes abstractes i figuratives, com una petita verge que porta allà, qui sap, potser milions d’anys. Els grans blocs de pedra i les plaques se superposen perfilant contrastos i formes impossibles per l’ull humà, que en aquestes altures sempre és un intrús.
Precisament, el Xaume ens va fer estimar els cims que no ens permetrien entrar de ple dret al ‘Club dels Isards’, creat per Henry Russell per aquells que havien pujat diversos tresmils. (Un dia, per cert, us explicarem la història d’aquest explorador i la seva obsessió pel Vignemale, que pujar 33 cops i en va arribar a ser el propietari).
A ell, a l’estimat Xaume, li hem dedicat l’ascensió, també als seus amics de la Vall de Boí i, naturalment, a la Leo i la Maria, la seva dona i la seva filla, respectivament.
Un costerut barranc per iniciar el recorregut
La pujada l’hem fet per la mateixa ruta que va cap a la Punta Alta, des d’un costerut barranc a la vessant dreta del camí, poc abans d’arribar a l’Estany de Cavallers. Una hora després, es trepitja a un primer ressalt, on cal agafar forces per anar resseguint després el barranc de Comalesbienes fins arribar a l’estany. És una ruta molt refrescant, ara a l’estiu i, òbviament, la parada per remullar-se a la gèlida aigua que serpenteja des de dalt és obligatòria.
Des de l’estany de Comalesbienes fins al cim de la Xespadera hi ha una hora exacta. Cal sumar-hi una mica més de dues hores que es triga des de Cavallers. En aquesta època, encara queden algunes neus congestes, molt poques, a les zones obagues.
Cim de grans blocs i vistes panoràmiques
Al cim s’hi arriba sortejant una zona de grans blocs de pedres. N’hi ha dos que serveixen de referència per trobar la ruta. Són de grans dimensions i estan sobreposats un a sobre de l’altra, en forma de sostre, com si fos un petita casa amb una teulada inclinada. Pot servir de vivac de supervivència. Amb tot, recordem que l’únic indret de tot el Parc Nacional d’Aigüestortes on es permet fer aquesta pràctica és el planell de Riumalo, més amunt de Cavallers.
Des del cim de la Xespadera hi ha una magnífica panoràmica que ens permet contemplar tot el circ del Besiberris, també el Comaloformo, la Punta de Passet i la Punta Lequetre.
Una cresta imponent amb ‘mal país’ i ‘bon país’ fins a Comaltes
Des del cim, hem resseguit una magnífica cresta, amb ‘mal país’ per alguna de les vessant (com diuen els muntanyesos de la vall), però molt practicable (sense cordes). La travessa ens ha permès coronar al pas altres cims, com el Bony d’Aigüissi (2.876 m). Hem seguit la carena cap a l’oest fins al fer un parell de cims més, l’últim el Pic de Comaltes (2.781 m). Des del seu cim es pot veure perfectament l’Aneto i les Maladetes, al fons, i el Vallibierna.
Les vaques xònegues només volen un grapat de sal!
La ruta de tornada ens ha portat fins al Tuc de Coll Arenós (2.648 m) per anar baixant progressivament fins a trepitjar Lo campo. Aquesta planúria és perfectament visible des del poble de Boí. Alguns ramaders, com el que hem conegut al programa, el Manel, hi deixen les vaques xònegues (les més joves, d’uns 2 anys) preparades per passar l’estiu a la muntanya. Si mai hi aneu, no us estranyeu si de cop se us acosten a tot drap i en estol. No us espanteu, només volen la sal que cada quinze dies els porten els ramaders.
De de El Campo hem seguit un antic sender de molta pendent que ens ha portat fins a la carretera, a pocs metres de l’aparcament de la Farga, on teníem el cotxe. Si agafeu mai aquest sender, heu d’anar molt atents a les fites. N’hi ha de tant en tant, però en el primer tram no gaires, i us podeu desviar cap a alguna zona de barranc. Vigileu, especialment, en un lloc on una gran fita de pedres us condueix cap a una zona de mina de captació d’aigua. La reconeixereu ja que hi neix una gran canonada que baixa cap a la vall. No és aquest el sender bo. És el que va cap a la dreta, (vessant del Balneari, per entendre’ns) just abans d’arribar a aquesta enganyosa fita.
Des de la cordada del programa, volem agrair tota la informació que ens han facilitat els taxistes de la vall (molts d’ells muntanyesos) amb el que hem pogut conversar abans d’anar cap a la muntanya, el Jordi, l’Iván, el Martí… A banda de conèixer aquest nou terme ‘mal país’, també ens han complementat la informació que ens el seu moment ens va donar el Xaume, al que tindrem sempre present i en el cor quan trepitgem els cims de la vall.
El pont de Mahoma 145. En aquest programa hem acomiadat oficialment la primavera, i hem fet la prèvia del solstici d’estiu des del Parc Echohistòric del Pont del Diable. I hem anat per veure en primera persona l’esclat de la natura, en un dia rúfol, de pluja i sol. Hem pogut copsar el què ha significat per aquest pulmó verd de la ciutat de Tarragona la no presència humana durant el confinament per la covid-19.
També hem parlat sobre la creació de l’Agència de la Natura, que aquest dimecres ha aprovat el Parlament de Catalunya. La proposta de Llei de Creació de l’Agència de la Natura permet visualitzar els enormes reptes del país pel que fa a la conservació de la biodiversitat i del patrimoni natural.
Què proposa per la protecció, planificació, gestió, restauració, millora i estudi del medi natural? Aquest dijous n’hem parlat des del parc ecohistòric del Pont del Diable.
Ho hem fet amb una part de la cordada radiofònica del programa, amb Josep Maria Bonachí, Sebastià Poy i Josep Suñé. El Sebastià li ha dedicat una poesia a la jove escladora, promesa de l’escalada i campiona mundial, Luce Douady, que ens deixava malauradament als 16 anys.
Ens ha acompanyat Sebastiano Alba, el gestor del parc del Pont del diable, de l’empresa Limonium.
