powered by Advanced iFrame. Get the Pro version on CodeCanyon.
Aquest dimecres fa quatre anys de la declaració unilateral d’independència al Parlament de Catalunya, la DUI. N’hem parlat amb el que en aquell moment era conseller de la Presidència i Portaveu del Govern, Jordi Turull (Junts per Catalunya). És un dels líders independentistes empresonat, més de 3 anys, ara en llibertat després de l’indult parcial.
Aquest dies presenta ‘Persistim”, cartografia de l’1-O: el relat d’un pres polític. El cap de continguts de l’emissora, Josep Suñé, l’entrevista durant la presentació de l’obra al municipi d’Altafulla.
Quatre anys després de la DUI, com ho recorda?
Recordo un moment amb molts sentiments a l’hora; d’emoció, perquè és una cosa que havíem somniat i treballat durant molt de temps. De tensió, perquè les amenaces eren molts grans, i de molta expectativa per veure com aniria tot plegat, també de fermesa.
Va ser una decisió de l’expresident Carles Puigdemont, i després el Govern s’hi va abocar, com afirma Raül Romeva?
Si ve l’última paraula la tenia el President, jo vull recordar que el Referèndum va ser una resolució del Parlament de Catalunya i per tant la DUI va ser també una votació a la Cambra. Aquells dies si alguna cosa hi havia és que fins l’1-0 tots anàvem molt compactats, tots anàvem a la una. Vàrem saber vèncer un Estat i vàrem actuar amb conseqüència. Però no es va poder culminar, acabar la feina, que és el que hem de fer a partir d’ara.
Què en queda de l’esperit de l’1-0?
Jo crec que l’1-O ens marca la fórmula per a poder vèncer l’Estat, que només es mou en termes de repressió, mai de seducció respecte a Catalunya. Per tant, quan anem compactats; quan anem a la una, amb la iniciativa, quan estem mobilitzats i determinats, ens en sortim. Quan exercim el deure de la determinació prèvia al dret de l’autodeterminació és quan ens en sortim. Per tant, ara tenim una cartografia. Aquells no van ser dies fàcils, perquè ens vam enfrontar a un Estat Espanyol que no era propi de l’Europa del segle XXI, sinó propi de l’Estat més fosc dels anys 60 i 70 de l’anterior segle. I ara ja sabem el pa que s’hi dona i es tracta de fer-ho millor per a poder culminar la feina.
‘Persistim’, a la pàgina 155 del seu darrer llibre es parla d’aquell 27 d’octubre de 2017?
Sí, és l’actitud, persistir és l’actitud. Només la gent que a l’hora de grans lluites pels drets civils, polítics, nacionals ha persistit, se n’ha sortit. Si estàs al cantó de més llibertat i drets per a les persones i els països, que és cap a on avança la humanitat, te n’acabes sortint. Si estàs al cantó, com està l’Estat, de més repressió, de més togues en comptes de més urnes, ells acaben perdent.
Fa uns dies, a Tarragona, li preguntàvem a Oriol Junqueras si la taula de diàleg no s’ha entès prou bé, o no s’ha explicat prou bé?
A la taula de diàleg el que fa de mal fer no és la part catalana sinó l’altra part. Primer, hi ha un govern i no hi ha un Estat. I estem acostumats a que un Estat no dóna marge de maniobra a cap Govern encara que ho volgués. Però veiem un Govern que fa bona aquella frase de Josep Pla que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, pel que fa les qüestions que afecten Catalunya. Nosaltres on hem de dedicar molts esforços, perquè després tot pot anar molt millor, és a compactar-nos de nou; anar plegats, anar a la una, portar la iniciativa i anar amb determinació. A partir d’aquí tot anirà millor, i crec que és la fórmula de que ens en puguem sortir.
Una taula de diàleg més àmplia, amb la CUP, per exemple?
Ja sé que té un interès periodístic la taula de diàleg. Però a mi el que m’ocupa i preocupa més és que la gent, que és l’autèntic heroi de tot aquest procés, ens vegi de nou a totes aquelles persones que podem tenir més o menys responsabilitat, ja sigui política o institucional, a tot el front independentista molt més compactat, molt més d’anar a la una. Perquè després tot s’entendrà millor, i tot serà més eficaç. Quan som més forts és quan tots anem a la una, és la teoria del replà. És evident que nosaltres a la taula de diàleg van fer una proposta, no se’ns va acceptar, no se’ns va vetar, però jo prefereixo concentrar-me en les solucions que no pas recrear-me en els problemes.
Què us diu la gent en actes com els d’avui, o quan vàreu creuar el país de punta a punta, de Portbou a Arnès, a la Terra Alta?
La gent ens diu: escolteu, nosaltres hi som i volem tornar-hi a ser. Però us demanem que aneu a la una. Que tornem a portar la iniciativa. Que no només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, en referència a la repressió. Que com aquella vegada que vam guanyar tot un Estat, que el vàrem guanyar el 20 de setembre, el vàrem guanyar l’1-O i el 3 d’octubre, perquè no hi va haver-hi prou poder repressor per aturar tant desig de llibertat. Hem de tornar a sacsejar l’arbre, és una expressió que se’m va quedar, de persones que m’ho deien. Poseu-vos d’acord, anem a la una que la gent hi és.
Qui no ho ha viscut, no ho pot saber. Què representa tornar a una plaça castellera, després de més de 3 anys a la presó?
A mi em va fer molt de goig i molta il·lusió. A més, hi va haver una anècdota molt emotiva d’una persona que ja gairebé podem dir que som amics i em va dir ‘no afluixeu!’, i després va tenir una mica de remordiments, però els remordiments els tenia jo perquè no vam poder culminar la feina.
Qui hi havia a nivell Internacional, a Europa, el dia de la DUI?
Hi havia molta ressonància. Nosaltres vam començar amb la fase de coneixement més que de reconeixement, ens coneixia tothom el que volíem i com ho volíem fer, que era de forma pacífica i radicalment democràtica. Hi va haver gent molt important, els noms ja es diran quan toqui, perquè això eren coses que s’explicaven dins dels governs, i les deliberacions dels governs són secretes. Algun dia es podrà explicar. Però hi havia gent molt important que ens deia seieu, a veure si això ho podem solucionar de manera pacífica. Ells s’oferien de mediadors, però el de l’Estat Espanyol no se’ls hi van posar ni al telèfon. I a partir d’aquí l’Estat va optar no per la mediació sinó per la repressió desbocada.
Quan podrà tornar a Catalunya l’expresident Puigdemont?
Esperem que ben aviat, se’n sortirà. La seva fortalesa i fermesa i totes les victòries que ha anat aplegant per tots els països on ha estat, al final quedarà tot lligat amb una resolució molt ferma de la justícia Europea.
Amnistia?
L’amnistia quan vols resoldre un conflicte és el primer ‘bon dia’ que hauria d’haver-hi. Però ja veiem que l’Estat Espanyol, que fa de Tribunal Constitucional, diu que no se’n pot parlar perquè no és constitucional, i el TC el que fa és política i diu qui pot fer política i qui no. A l’Estat no és que no hi hagi separació de poders, és que hi ha un creuament de poders. Les togues manen a les urnes, i els governants que hi ha a l’Estat, i aquests dies hem vist el lamentable episodi de la Presidenta del Congrés dels Diputats, que nosaltres ja l’hem patit i que, en definitiva, ja que hi son que posin directament el Suprem a la mesa del Congrés dels Diputats.
Es fan amics a la presó?
Sí, hi ha molta humanitat, més de la que un es pot imaginar. I també entre nosaltres, els presos polítics, hem generat unes complicitats que no ens les haguéssim pas pogut imaginar; ens hem ajudat molt, hem compartit alegries, tristeses… I per tant, la presó pot servir per deteriorar-te molt, o per enfortir-te personalment. Jo crec que els presos polítics l’hem utilitzat per a enfortir-nos personalment. Això sí, gràcies a que a la nostra presó teníem els suport, l’escalf, les cartes, les mobilitzacions, qualsevol petit, gran o simbòlic gest de la gent. Sense la gent jo no sé en quines condicions parlaria ara. Per això estic eternament agraït, i és el primer que en qualsevol xerrada començo dient, que sempre em sentiré en deute amb tothom.
Són moltes cartes?
Tinc un amic que m’ajuda a arxivar-les i ja anem per la 20.000. Són moltes cada dia. Quan diuen que he sortit més fort de la presó de com hi vaig entrar, és gràcies a la gent, no té cap mèrit personal. És gràcies a la gent que ha estat l’autèntic motor de la nostra força i el nostre coratge.