Una cita literària sempre va bé per enriquir un text, però avui, a més, ens obre un camí que no té fi, i esdevé immortal, com l’art, o l’escultura: “el passat mai mor, ni tan sols és passat”, com deia William Faulkner.

Al nostre convidat també li han dit moltes frases profètiques com aquesta que li deixava anar un dels seus molts mestres, Joan Rebull: “còpia dels bons, mai dels dolents”. Ara, quan ets escultor el millor que et poden dir, atribuït també a Rebull, és: “aquesta escultura respira, o està viva”. De vegades ens preguntem perquè la vida ens ha portat cap a un camí, o cap a un altre… Però si per atzar has nascut un 23 de setembre, el mateix dia que la teva mare (Teresa) i al seu torn la teva àvia, és que alguna cosa està passant, més encara si al llarg de la teva vida acabes restaurant el magnífic retaule de Santa Tecla. Doncs això! Així, avui se’ns emplenarà l’estudi d’allò que Homer en deia “les alades paraules”.

Els metres sempre diuen que el que val la pena a la vida és traspassar els coneixements als deixebles. I ell n’ha tingut uns quants, i dels bons, com Lluís Maria Saumells o Salvador Martorell, amb qui aprendria l’ofici, la tècnica, o l’admirat Joan Rebull.

Ha fet sortides i compartit pensament, amistat i sopars amb Apel·les Fenosa, amb qui combregaven en l’estima per la natura: ara cap a les muntanyes de Prades, ara cap a Farena. Però el millor eren les festes que feia a casa seva, l’Apel·les, on hi anava “la flor i nata de Barcelona”.

Quatre anys a l’Escola d’Art, després, un nou viratge d’aquells que fa la vida. Perquè, avui també ho explicarem, de l’escultura és molt difícil viure, i ho era fins i tot pels seus grans mestres. Llavors, la vida el va portar cap a l’Escola de Restauració de Madrid, on es trauria el títol de restaurador. el següent pas, cap al Museu Arqueològic. I 25 anys allà, fins que l’arquebisbe Torrella li va proposar crear el Centre de Restauració i Conservació de l’Arquebisbat. Hi treballaven tres persones, el seu germà petit, Miquel, i l’Helena Calaf.

Ja hem dit que va néixer el dia de Santa Tecla, de 1934, a la plaça Pallol, i ara viu a tocat de la Catedral, que tant bé coneix i que ha restaurat pam a pam, com el seu Altar Major. 

L’any 1975 es va casar amb l’Aurora, a qui havia conegut a l’Escola d’Art, on tots dos eren alumnes. Després naixeria la seva fila Eva, i la família s’instal·lava a l’àtic de Casa Balcells, al Pla de la Seu, on també té el taller. Sempre amb vistes a la magnífica Catedral. 

Pel nostre convidat l’atzar és un aliat, ja ens ha quedat clar. 

Va passar una de les millors infanteses possibles, envoltat de camp, animals i conreus, a la mas familiar de la carretera de Valls. “Allà sorties i ho tenies tot a l’abast”, recorda, com els primitius que van viure a la cova sepulcral neolítica del barranc de Rifà de Mont-roig, que també ha passat per les seves mans, com el sepulcre de lloses de l’Edat del Ferro de Mas de Baix, de Vimbodí i Poblet, o el del Coll del Moro, de Gandesa. Trobem peces restaurades per ell per tota la demarcació, com el magnífic retaule d’alabastre de l’església de Santa Coloma de Queralt, o el Retaule Barroc del Pont d’Armentera.

La masia, el mas, els va salvar de la Guerra Civil, com també es va salvar el pas del Cireneu d’Antonio Parer (per ell el millor de la Setmana santa) que no es va cremar al 36, però sí que van acabar engolits per les flames altres passos i misteris. De petit, li agrada molt veure passar els misteris i passos, el meravellaven les escultures, i també n’acabaria restaurant, i moltes. Per exemple, el Sant Sepulcre, de Josep Maria Jujol, i fins i tot, i que no senti precedent, la figura del Crist de Reus (que diuen que el van portar escortat per la Guàrdia Urbana fins la sortida del terme…) Es deurien pensar que no el tornariem… Va fer amistat amb Joan Serra i Vilaró, que va descobrir fa ja fa més d’un segle la Necròpolis. Quan va morir, va tenir el gran privilegi de fer-li una màscara. 

Ha restaurat la capella de la Mare de Déu del Claustre, el Santíssim, complet… O el retaule de l’Altar Major, de Pere Joan, esculpit entre 1426 i 1434, i la predel·la, que avui sabrem que és. Predel·la, bonica paraule, “de les alades” que deia Homer.  

I no ens deixarem la seva dedicació a les reproduccions artístiques, com una àmplia col·lecció de llànties romanes, busts i altres elements de la ciutat com la Mare de Déu del Mainell de la façana de la Catedral. O Minerva, avui li dedicaren un capítol a banda a Minerva… Està enamorat de Tarragona, i és, per cert, oient habitual de Tarragona Ràdio. Tot i que avui, ves per on, no es podrà sentir en directe, perquè ja el tenim als estudis, i molt ben acompanyat.  Ens ha dit un ocellet que tot i que Tarragona és el seu món, una vegada es va enamorar també de Sevilla, de la seva Setmana Santa i de com tracten allà l’art i els monuments. La febrada va ser tan forta, que si l’hagués afagat més jove, potser si hagués quedat a viure i tot, i ara posariem una saeta.  

El nostre convidat avui al ‘cafè, copa i puro’ és una persona sencilla, humil, amb mirada pura i mans d’àngel. Avui ens acompanya Eustaqui Vallès i Delmàs, llicenciat en Belles Arts, i especialista en restauració.

(Aquí teniu una part de l’entrevista)

Josep Suñé: Eustaqui Vallès, molt bon dia, benvingut.

Eustaqui Vallès: Gràcies. Bon dia.

JS: Hem fet un resum, però la teva història és molt més llarga.

EV: Se’n recordeu més vosaltres que jo! De tot això que dius… quines voltes fa la vida! Però avui estic molt ben acompanyat.

JS: Veig aquí l’Aurora, la teva dona, també la teva filla Eva, que és a l’estudi, i un amic… Crec que algun d’ells t’ha enredat per venir, oi? El Josep Ignasi Boada… Qui ha estat?

Tots tres! Si vols que et sigui sincer, jo no estic acostumat a això. El meu món no parla… Vull dir que ara em trobo en una situació diferent.

A l’estudi s’hi està molt bé, no? I a més, amb aquelles vistes que teniu allà…

Sí, sí.

És fantàstic, oi?

Sí, sí, fantàstic. És un lloc que gairebé diria més adequat per a un pintor que per a un escultor. Per modelar, sí, jo ho faig servir, però si has de treballar amb pedra, fusta o altres materials pesants, necessites un espai més resistent. No hi pots posar massa pes. Però per fer modelatge va estupendament.

Has fet moltes coses, moltíssimes, oi?

Sí, sí, moltíssimes! Tinc 99 anys…

99?!

Perdó, 90! No, no, 90. El 99 és quan hauré d’escriure el llibre! (riu)
I clar, són molts anys… He passat per moltes etapes. Al principi com a escultor, però després del servei militar vaig veure que no tenia possibilitats. Al principi hi ha la il·lusió, penses “endavant”, però després t’adones que potser no en podràs viure. Ara passa igual amb escultors i pintors. Avui tenen més opcions perquè poden ser professors d’una escola, però en la meva època això no existia. Jo soc un nen de la guerra. A la postguerra, els meus professors ja tenien prou feina per tirar endavant. Molts, fins i tot dins l’escultura, no podien viure’n. I els pintors encara ho tenien més difícil.

Déu-n’hi-do! Has tingut grans mestres, oi? Saumells, Martorell, Rebull… Vas aprendre molt d’ells?

Sí, almenys amb els dos primers, Saumells i Martorell. Amb Saumells vaig estar-hi, que recordi, un parell d’anys. Perquè el més important d’una escola és que sigui taller-escola, no escola-taller. Jo crec que els artistes sortien dels tallers, i quan es veien capaços de valdre’s per si sols, s’establien pel seu compte. Però això ja no existeix, la figura de l’aprenent s’ha perdut.

Però el Martorell et tenia a tu, i Saumells va tenir Salvador Navarro, oi?

Sí, i jo mateix. Però mai va tenir un taller propi com a mestre. Al vespre, a més, jo anava a l’Escola d’Art de la Diputació.

Rebull, per tu, és un dels millors escultors que hem tingut?

Bé, és així. Reus sempre ha tingut grans artistes, començant per Fortuny. I això crec que està lligat a la ciutat. Reus ha estat sempre una ciutat comercial, amb façanes modernistes que reflecteixen la seva qualitat artística i una posició econòmica millor que la nostra. Això els ha permès comprar obra de joves artistes, i encara ho fan ara. Són molt patriotes i estimen la seva gent, cosa que fa que l’art funcioni.

Parlant d’això, aquest any celebrem el 25è aniversari de Tàrraco com a Patrimoni de la Humanitat. Com és possible que Tarragona encara no tingui una escola de restauració pròpia?

Quan va haver-hi el canvi polític, jo formava part de la Junta de Restauradors de Catalunya. Un cop al mes ens reuníem a Barcelona, al Museu Arqueològic. Jo vaig proposar crear una escola de restauració a Tarragona, Girona i Barcelona, que fos un taller-escola, no només una escola teòrica. D’aquí haurien pogut sortir professionals preparats per conservar el patrimoni, perquè la restauració no és només cosa dels arquitectes, sinó de tot un equip. Però la proposta no es va portar a terme.

Ara tenim Sant Cugat, però no està plantejat com jo crec que hauria de ser: amb mestres que ensenyin amb experiència real. Avui dia els alumnes surten amb un títol i es llancen directament a restaurar, i això pot ser perillós, tant per ells com per les peces que han de restaurar.

A la catedral de Tarragona, has treballat en moltes parts. Quina creus que és la seva gran joia?

La predel·la. La predel·la de Pere Joan, amb els martiris i aquells reis… és una preciositat.

Dins l’altar major hi ha diferents fases. El problema principal durant la restauració era la manca de documentació, perquè a la Guerra del Francès van cremar l’Arxiu de la Catedral. Això ens va suposar un mal de cap, perquè faltava la història que acompanyés les peces. A més, a la predel·la i les verges es veu la mà d’un gran escultor, però la resta és de taller. És interessant veure tota la història, però artísticament, el més valuós són els martiris de Santa Tecla i les verges entre relleus.

Tens moltes reproduccions d’obres, com la de la Professora de les Rates (del Claustre) i altres capítols… en tens moltes més, oi? Per què et va donar per fer reproduccions?

Jo suposo, primera, que el Martorell que ell anava a fer per subsistir, deia que havia de fer bullir l’olla, i l’home, quan no tenia feina d’escultor, que no tenia encàrrecs, es va fer models i reproduïa coses. Així com jo ja ho vaig fer més en sèrio, perquè, clar, a l’estar al Museu Arqueològic ja havia pogut aconseguir permís. Llavors ja és molt diferent. Ell havia de fer el que pogués. En el món romà tenia molt poca cosa, més aviat tenia d’època medieval i aquestes reproduccions les venien unes tendes d’aquí a Tarragona i els particulars que anaven a casa seva. Allò era una manera també d’anar subsistint.

Quantes llànties tens de llums d’oli tens?

No ho sé, no me’n recordo. Molts. Molts, molts. Llums d’oli i el que vulguis. I el que vulguis.

Una reproducció de Minerva, també, no? De la torre de Minerva.

Bé, això va ser que hi va haver una exposició a Tarragona que després em sembla que la van passar fora, de la Generalitat de Catalunya, sobre Tarragona, ah, i sobre la Catalunya romana i aleshores a mi em van encomanar fer una còpia de la Minerva. Vam posar una embestida i vaig treure una còpia i en vaig treure un parell o tres i una va anar a l’exposició, l’altra quan vaig fer el Col·legi d’Enginyers la vaig regalar al col·legi, que vaig portar l’exposició i així. Però sempre amb la mentalitat que el lloc on hi ha la Minerva caldria situar una còpia exacta i l’autèntica portar-la al museu.

Quin museu?

Aquesta és una altra cosa, també, a tocar. Perquè, clar, si és l’Arqueològic, si és el municipal, la Casa Castellarnau… Això, clar, no… Però seria l’única manera de salvar-la perquè cada vegada va perdent. És normal que vagi perdent i és una pena perquè segons Theodor Hauschild, ell considerava que era l’escultura més antiga d’Espanya i li vaig preguntar i per què ho diu, això? Diu perquè a la cuirassa hi porta el cap del lleó i és el símbol de l’ibèric.

L’hi van fer un forat.

Bé, això ja… Però d’això es falta d’una escola i de preparar personal ben preparat. I això, clar, no vull dir que els que ho fan no ho fan amb bona fe, tot el que vulguis. Però per salvar en aquest extrem de fer un forat allà i aquí dir un forat podríem dir moltes coses…

Un cop de martell. Però insisteixo en el que has dit, de la importància de crear una escola de restauració, no?

Escola taller de restauració i que, a més a més, podria ser compartida a nivell territorial perquè tenim també el Museu de Centcelles que, per cert, vas treballar-hi amb el Teodor, no?

Sí, sí.

Què tal?

Bé, un alemany. És un altre món. Jo vaig anar-hi amb ell perquè va ser que… Jo, quan vaig ingressar al Museu Arqueològic, em va vindre, al taller i em va ensenyar monedes romanes en un estat de conservació molt, molt, molt dolent. Jo li vaig preguntar, això què passa? Deixi-les i a partir de llavors, ja l’home, qualsevol peça de bronze així molt delicadeta, me la passava i va venir la gran amistat amb ell. I després vaig treballar a la Torre de Minerva amb ell quan va fer l’estudi de la Torre i una de les espitlleres, va sortir un grafit i aquest li vaig treure una còpia que resulta ser, suposo que ho sap tothom, però ho tornem a repetir, és segurament d’un soldat que estava a la Torre de Minerva de vigilància perquè allà al costat hi ha l’entrada de la ciutat de la Part Alta i llavors es veu que es va entretenir a l’espitllera a fer una poesia a Minerva.

Com va ser l’època del Mas, perquè allà el Mas, la Masia que us va salvar de la Guerra, perquè allà no hi va anar ningú, entenc?

Jo estava en contacte amb els animals, amb la natura, això es va marcat també a l’hora de treballar. És una altra manera de veure les coses. Jo m’agrada molt la naturalesa. Si tornés a néixer, ho vaig dir més d’una vegada, seria pagès, és el que més m’agrada, el camp. Jo crec que l’home quan surt de la cova, el primer que fa és plantar el que pot per anar subsistint i anar matant alguna bestieta. Jo la bestieta no la mataria.

Escolta’m, què faràs per Santa Tecla el dia 23? Ja ho has pensat? Què feu el dia 23?
És molt curiós, perquè és el teu aniversari, el de la mare i el de l’àvia, no?

Sí, vam néixer tots tres per Santa Tecla.

Curiós, no?

Sí, i tant, curiós del tot. No? Sí, sí. La meva mare també, vull dir, era la gran.
La meva àvia era la gran, i jo sóc el gran. Tots som cinc germans, jo sóc el gran, sí.