En aquest Evoluciona hem continuat parlant d’evolució humana i concretament dels Neandertals. Ho hem fet amb dos convidats d’excepció.
A la primera part hem parlat amb el Dr. Antonio Rosas, un dels màxims experts internacionals sobre els Neandertals i després ens ha acompanyat en directe des de les instal·lacions de l’IPHEs a Sant Pere i Sant Pau la Dra. Marina Lozano, paleoantropòloga, investigadora de l’IPHES i professora de la URV. Amb ella hem parlat sobre el seu últim treball publicat sobre els Neandertals del jaciment de Lezetxiki de Guipúscoa.
Fa unes setmanes es va publicar a la revista American Journal of Biological Anthropology un nou estudi del jaciment de Lezetxiki on es confirma la presència de Neandertals molt més tard del què es pensava. El jaciment és un històric molt important, podríem dir que emblemàtic, per a conèixer la prehistòria a la Península Ibèrica i sobretot per conèixer un moment molt important com és el període de transició entre els Neandertals i els humans anatòmicament moderns.
Ple que fa a Antonio Rosas, és professor de recerca del CSIC i director del Grup de Paleoantropologia del Museu Nacional de Ciències Naturals i un dels majors experts internacionals sobre els Neandertals. Ha participat en el projecte Genoma Neandertal dirigit per l’avui nobel de medicina Svante Päävo mitjançant les restes neandertals del Sidrón (Astúries).
powered by Advanced iFrame. Get the Pro version on CodeCanyon.
Entre 3.000 o 10.000 exemplars de Neandertals al continent
Rosas ens ha explicat que al continent europeu s’infereix a través de la genètica i sobretot aplicant models de genètica de població algunes propostes sobre el nombre de Neandertals que existien. “S’ha arribat a dir que en alguns moments la població efectiva de neandertals era molt baixa, com a 3.000 individus. Parlem d’individus en edat reproductiva”, afegeix l’investigador. En altres propostes es parla, assegura, “d’aproximadament 10.000 individus“. Afegeix que poden semblar números baixos, però que “quan els comparem coincideixen més o menys amb el nombre d’efectius que hi havia en les poblacions de grans depredadors, per exemple, el llop”.
Eren pocs, i Rosas explica que el que han vist i han pogut comprovar, per exemple al Sidron de forma directa, és que “entre ells hi havia una certa endogàmia que va propiciar la reproducció entre individus propers. En alguns llocs, fins i tot, s’ha pogut comprovar en altres jaciments que hi ha creuament amb familiars molt més propers, en consanguinitat. Això és el que va acabar per disminuir la seva variabilitat biològica, que és el que afavoreix l’evolució, i es van debilitar“. Però aquesta no és la única raó de la seva extinció.
L’extinció. Baixa variabilitat, deteriorament ecològic i competència
Constitueix un enigma perquè li donem, nosaltres, una especial rellevància. “Nosaltres no ens vam extingir i ells sí, afirma l’investigador. Hi ha un cert prejudici, hem cregut que som millors que ells”.
S’han proposat mil i una idees sobre la seva extinció. Però hi ha factors clau, sobretot “l’endogàmia i la baixa variabilitat biològica. Sabem que les petites variacions permeten evolucionar. Quan la variabilitat es redueix, i va desapareixent, es complica la supervivència. Ells estaven molt fragmentats com a població, i van anar perdent el seu potencial evolutiu”, diu Rosas a l’entrevista. A Euràsia, mentre estan desapareixent, “s’estava produint un nou fenomen glacial, i probablement aquest nou canvi climàtic va acabar destruint també els ecosistemes on estaven millor adaptats. I al final d’aquest procés, apareix una nova espècie, els homo sapiens (nosaltres), procedents d’Àfrica i el Pròxim Orient, i som una espècie competidora de primer ordre”. Aquesta és la gota que va fer vessar el got. En definitiva, “un procés complex en el que intervenen diferents factors, però sobretot baixa variabilitat, deteriorament ecològic i competència”.
Paleogenòmica i la hibridació entre neandertals i humans moderns
Se sap, i en parlarem en un proper programa Evoluciona amb Carles Lalueza-Fox, (un dels màxims experts en ADN antic) que l’humà modern pot arribar a tenir fins a un 4% de gens d’altres espècies ja extingides.
La paleogenòmica, ha explicar Rosas, “ens permet tenir un coneixement sobre el procés d’evolució dels humans, en sentit ample, aclarint aspectes que fins llavors eren inaccessibles. Demostrar que la hibridació entre espècies, per exemple, és també part del sistema evolutiu”. En el camp de la biomedicina, ha permès “estudiar i desvetllar com ens han condicionat els gens que han estat transferits a la nostra espècie des d’altres espècies extingides, com el neandertals o els denisovans”. Afirma l’investigador que “aquests gens, actuen sobre la nostra biologia i en l’estat de salut en general de les poblacions.
La hibridació entre neandertals i humans moderns, ha tornat a posar en discussió el concepte d’espècie
Rosas afirma que “el debat sobre el que és l’espècie en biologia és etern. Els biòlegs han tipificat la diversitat orgànica en paquets que anomenem espècies. I potser no són paquets tan tancats com semblava des de la perspectiva clàssica. La hibridació entre neandertals i humans moderns, ha tornat a posar en discussió el concepte d’espècie”.
La manera clàssica de visualitzar les espècies ha estat l’arbre de la vida, i segueix sent el marc general. “Alguns autors van dir fa uns anys que enlloc d’arbres hauríem de parlat d’arbustos, que tenen més ramificacions. A més, hauríem de visualitzar que de tant en tant es produeixen bifurcacions entre aquestes branques, que també acaben connectant entre elles, com en el cas de la nostra espècie i els Neandertals“.
Evoluciona, la investigació sobre l’evolució humana, amb l’Iphes
Espai científic en coproducció amb l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA). Programa quinzenal (10:05 – 10:45 h) conduït per Josep Suñé amb l’objectiu de donar a conèixer l’activitat que genera la investigació sobre l’evolució humana.
