Seguim la sèrie de quatre capítols especials de l’Evoluciona des d’Atapuerca (Burgos) amb l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució social (IPHES-CERCA).
El primer capítol ens va permetre conèixer des de dins del jaciment de Sima Elefante, amb Rosa Huguet i Xosé Pedro Rodríguez, on es va descobrir la cara humana més antiga del continent, i vam rememorar com fa 30 anys es descobria al nivell TD6 de Gran Dolina el fòssil d’una nova espècie, Homo antecessor.
Però proposar una nova espècie no és una feina fàcil i, de fet, no ho va ser gens després de la descoberta, aquell juliol de 1994. Van haver de passar unes dècades fins que la comunitat científica internacional acceptés la proposta. Feia 33 anys que la nostra genealogia no havia acollit a cap altre membre, l’anterior havia estat Homo Habilis, el 1964.
Gran Dolina és com un gran miracle de la ciència
Quatre anys abans de la descoberta d’Antecessor, el 1990, les campanyes d’excavació a Gran Dolina es van centrar bàsicament en recuperar els fòssils d’una altre estrat inferior, el nivell TD4, que havien quedat malmesos per unes proves d’artilleria d’un grup de militars del “Batallón Navarra”, que havien fet experiments amb els seus explosius just a la base del jaciment, el que va fer saltar totes les alarmes.
En aquells temps, tothom anava a la seva, i cadascú feia el que bonament podia. Anys més tard i encara ara, les relacions amb l’exèrcit van resultar excel·lents. Fins i tot van col·laborar el 1993 cedint maquinària pesada als investigadors, una retroexcavadora, per treure el sostre de pedra de la cova; la gran llossa que feia de tap al jaciment, una feina que per la ‘brigada caiman’, -que ja hem conegut en l’anterior capítol- hauria estat impossible.
Allí, a TD4, van aparèixer restes importants de rinoceronts, cavalls i cérvols d’astes immenses. Els paleontòlegs i arqueòlegs ja intuïen que uns metres més amunt, a TD6, hi havia d’haver per força alguna cosa tant o més interessant que els vins de Vega Sicilià reserva 30 anys, a altres de Ribera del Duero, que la Sole i el seu marit, Juan Ángel, guardaven al restaurant “Los Claveles”, a Ibeas de Juarros. I es que explicar la història d’Atapuerca, és parlar també de tot el seu entorn. Aquest restaurant ha estat durant els últims 40 anys el quarter general dels investigadors, des del temps d’Emiliano Aguirre. Amb aquests caldos havien remullat ja les grans descobertes que s’havien fet en un dels jaciment més important del plistocè mig de tot el món, la Sima de los Huesos.
Segur que van demanar un bon vi quan va aparèixer el crani número 5, “Miguelon” el juliol de 1992, el crani més ben conservat del món d’una espècie fòssil trobat fins ara. Actualment és una de les icones de la Paleoantropologia mundial i la imatge més coneguda del projecte Atapuerca. Actualment s’exhibeix al Museu de l’Evolució Humana, a Burgos.
Però avui no visitarem la Sima de la Huesos, avui anem a Gran Dolina. Cal tenir present que llavors, per l’arqueologia oficial, no hi havia éssers humans a Europa en aquestes cronologies, entre 800 i 900.000 anys. I l’arqueologia, a nivell de l’Estat, venia ‘d’una dècada complicada, de letargia’, recorda Bermúdez de Castro. També d’un cert descrèdit a nivell europeu, on despuntaven els investigadors alemanys i anglesos, que s’atribuïen les restes del primer europeu.
Feia pocs mesos, el maig d’aquell 1994, la revista Nature titulava “El primer europeu” parlant dels fòssils de Boxgrove, al Regne Unit, que daten de fa uns 480.000 anys, durant el Plistocè mitjà, les restes humanes més antigues descobertes al Regne Unit, que es van identificar com a pertanyents probablement a l’antiga espècie humana Homo heidelbergensis. Estaven considerats, llavors, els primers europeus.
Una cara molt semblant a la nostra, que trencava tots els esquemes
La morfologia del fòssils trobats a l’Estrat Aurora, a TD6 era gairebé idèntica a la nostra, però les eines lítiques que les acompanyaven, així com les datacions a través de l’estudi de la magnetització enviaven un altre missatge. Bermúdez i Eudald Carbonell, ho expliquen al llibre “Homo antecessor. El naixement duna espècie”, on també expliquen que els neandertals, per exemple, “tenen una cara mitja molt peculiar, on l’os maxil·lar té una disposició completament diferent no només a la nostra, sinó a totes les espècies humanes descrites”. Doncs bé, la cara mitja d’aquest fòssil humà d’entre 900 i 800.000 anys localitzat a Gran Dolina trencava tots els esquemes.
Aquestes evidències, la datació a través de l’estudi de la magnetització de les roques -que es va repetir diverses vegades- en base als canvis de polarització magnètica de la terra, amb uns rangs molt ajustats en aquesta època del plistocè (i aquí l’expert és el geòleg Josep Maria Parés); més la tècnica que es podia inferir que utilitzava per a preparar els seus utensilis i eines de pedra, feien pensar els investigadors que abans del plistocè mig va viure a Europa “una població molt diferent que calia anomenar d’un altra manera”, i el van anomenar Antecessor, que vol dir “explorador, pioner, el que va davant”. S’havien descartat altres noms, com “viator”, viatger, o “dilucolum” clarejar, entre d’altres.
L’avantpassat comú dels Neandertal i de l’home actual
Sempre es bo recordar que la nostra espècie va arribar a Europa fa uns quaranta-cinc mil anys i va anar reemplaçant els neandertals, que es van extingir fa al voltant de trenta mil anys, tot i que també ens vam hibridar –n’hem parlat molt al programa- tenim entre un 1 i un 4% d’herència genètica dels neandertals.
Quan la revista Science pública l’article que envien els investigadors sobre aquesta possibilitat, la de proposar una nova espècie, ja havien passat tres anys, era el 1997. Els nervis van estar unes quantes setmanes a flor de pell. Aquesta prestigiosa publicació té un procés de selecció del que publica molt rigorós, i un cop es passa el primer cribratge, que no és gens fàcil, els editors envien l’article a auditors externs, que acostumen a estar entre els millors del món, i que o ve el rebutgen frontalment, o fan la seva proposta de millora. És tot un món!
Finalment l’article va sortir a la llum, els signaven els tres codirectors, Arsuaga, Carbonell i Bermúdez, a banda de Marina Mosquera (actual directora de l’Iphes), Antonio Rosas i Ignacio Martínez.
A partir d’aquí canvia tot, els proposen pel Premi Príncep d’Astúries, que recullen més tard els tres codirectors d’Atapuerca. A més, Bermúdez i Carbonell van de gira per Alemanya i Holanda, on els reclamen per fer conferències les universitats més prestigioses del continent. Hi ha molta curiositat científica, però també encara molts recels per part d’alguns equips d’investigació. De fet, alguns d’aquests científics assisteixen mesos després a un congrés per debatre sobre evolució humana, que es fa a Atapuerca.
Fins i tot es va fer un intent d’agermanar Atapuerca i Heildeberg, ciutat Alemanya on es va descobrir l’Homo heidelbergensis, espècie també extinta del gènere Homo, que va sorgir fa més de 600.000 anys. Però més enllà d’una trobada i bones intencions, no va anar més enllà.
Del ‘vinòmetre’ a les coodenades XYZ
A Gran Dolina, així com en tots els jaciments d’Atapuerca, hem vist molta tecnologia, com les anomenades coordenades XYZ, que permeten localitzar el llocs on s’ha trobat cada fòssil, de manera que queda registrat i mai s’esborra.
Tecnologies i ús de l’estació total robòtica per obtenir aquestes coordenades, que han anat deixant aparcada la clàssica llibreta de camp, així com el ‘vinòmetre’; un recipient amb líquid penjat a la parets del jaciment, amb una petita mànega de goma que fa unes dècades els permetia saber l’altura i profunditat per marcar on es feien les trobades. Li deien ‘vinòmetre’ ja que a l’aigua li posaven una mica de vi perquè així agafés color i fos més visible.
L’evidència genètica esvaeix dubtes sobre Homo Antecessor
L’esforç dels investigadors ha estat ingent en els últims 40 anys. L’espècie homo Antecessor va trigar anys en ser acceptada, no va ser fins l’any 2020 que l’evidència genètica va clarificar una part de la genealogia humana.
Es va aconseguir un avenç important en els estudis de l’evolució humana, després que els científics recuperessin un dels conjunts de dades genètiques humanes més antigues aconseguides fins ara. L’èxit es va obtenir després d’analitzar una dent de 800.000 anys d’antiguitat, pertanyent a Homo Antecessor de Gran Dolina. L’anàlisi de proteïnes antigues proporcionava evidències d’una estreta relació entre Homo antecessor, Homo sapiens, Homo neanderthalensis i els denisovans.
La tecnologia dels nostres avantpassats consistia en eines lítiques, aquests científics havien utilitzat una tècnica avantguardista d’espectrometria de masses.
Pugem per la bastida i entrem a Gran Dolina
De seguida pugem la bastida de Gran Dolina, on avui conversarem amb els investigadors Andreu Ollé i Palmira Saladié, però abans, en la parada que es fa cada dia per a esmorzar davant del jaciment veí de Galeria, hem conversat amb Eudald Carbonell.
Ens explicava l’altra codirector, José Maria Bermúdez de Castro en un anterior Evoluciona, que quan el 8 de juliol de 1994 van descobrir la dent d’Antecessor, a l’Extracte Aurora –en honor a qui va treure la primera dent, l’arqueòloga Aurora Martín Nájera– un cop van comprovar que es tractava de dents humanes, l’alegria els va desbordar. Van mostrar la felicitat “fent l’escarabat amb les cames, estirats d’esquena cap per amunt i picant l’aire amb energia”, us podeu imaginar què van pensar els companys que estaven excavant al jaciment veí, Galeria, quan els van veure.
Aquestes entrevistes s’han enregistrat el juliol, abans que finalitzes la 46ena campanya d’excavació a Atapuerca. Més tard hem conegut el balanç. Enguany, els treballs d’excavació en extensió a la unitat TD6 de la Gran Dolina ha proporcionat noves restes humanes d’Homo antecessor, coincidint amb el 30è aniversari del descobriment de nova espècie. Entre aquests, destaquen diversos fragments de crani, un fragment de maxil·lar, dos fragments de mandíbula, una dent incisiva, fragments de costella i de vèrtebra, així com un osset del canell. La peça dental ha resultat de gran interès, ja que a través de les primeres observacions s’ha pogut comptabilitzar un individu adult desconegut fins ara al conjunt. És possiblement una femella d’uns 25 anys.
Ara sí, pugem per una escalinata de la bastida de Gran Dolina, per situar-nos a l’altura del jaciment TD6.
En el següent capítol, el tercer, anirem al jaciment veí de Galería amb Isabel Cáceres, la cap de recerca de l’IPHES, i en un tot terreny més modern que ‘El falcó Milenari’ de Carbonell, pujarem fins a la cova de El Mirador, on baixarem sis metres de profunditat per contemplar una pintura rupestre amb Josep Maria Vergés i Roser Marsal.
