Un dels anomenats “poetes de cementiri”, el britànic Thomas Gray, va escriure: “The paths of glory lead but to the grave” [Els senders de la glòria no condueixen sinó a la tomba].

Aquesta cita va inspirar el pintor anglès Christopher Nevinson en la seva obra Paths of Glory, un quadre que representa els cadàvers de dos soldats britànics morts, estesos boca avall al fang entre filferro de pues, amb els seus cascs i rifles. També va servir com a font d’inspiració per a la novel·la Camins de glòria (1899-1944), basada en fets reals ocorreguts durant la Primera Guerra Mundial. Aquesta obra va ser posteriorment adaptada i va inspirar, al seu torn, la pel·lícula Senderos de gloria (1957), dirigida pel cineasta nord-americà Stanley Kubrick. David Lowenthal deia que “el passat és un país estrany”, però de tant en tant emergeixen històries extraordinàries que esdevenen immortals, com la que expliquem avui.

Rescatem de l’oblit la història de Nora Holmboe, una dona nascuda l’any 1899 a Oslo, Noruega, i enterrada a Tarragona, al Cementiri dels Jans. El 1924 es va casar amb Arturo Loynaz del Castillo (aleshores cònsol a Cuba), després de conèixer-se en un ball a Oslo. Les responsabilitats consulars van portar el matrimoni a viure a Lisboa, Portugal; Charleston, Carolina del Sud; Pétionville, Haití; Puerto Barrios, Guatemala; i finalment Tarragona. A causa de l’asma greu que l’havia afectat la major part de la vida, els metges li van recomanar una ubicació a la vora del mar, amb l’esperança que l’aire marí de Tarragona li fes bé. Malauradament, no va ser així, i als 36 anys va morir de pneumònia el 1936.

Làpida de Nora Holmboe al Cementiri dels Jans. Cedida per Olga Xirinacs.

“La ficció és la millor eina per interpretar la realitat”, segons Umberto Eco, i en el cas que ens ocupa ha estat una eina magistral per rescatar la història de la Nora a través d’un llibre, Zona marítima, escrit per la convidada que aquest divendres estrenarà (9 h del matí) una secció d’entrevistes en profunditat, a La Veu de Tarragona. Camí cap als 40.

La mare de la Nora, Annie Mercier Gamble, provenia d’una família destacada de la indústria siderúrgica; els seus parents van establir Moss & Gamble Bros, el 1853, coneguda per tenir el martell de vapor més gran de Gran Bretanya.

Avui que escrivim aquest text fa exactament 89 anys que la Nora va ser enterrada al Cementiri dels Jans. Era un 23 de febrer, mentre els seus fills observaven l’escena: la més gran, Carmen, tenia 12 anys, mentre que el petit, Arturo Jr., només en tenia 2.

Quan la nostra convidada va descobrir la tomba de la Nora, la història la va captivar tant que va decidir dedicar-li una novel·la. Les “forces tel·lúriques”, com diu ella, es van alinear. La Nora havia mort jove, als 36 anys, i l’any 1936, el mateix any que ella naixia. Les coincidències van fer que l’espai —aquella tomba solitària— acabés “sent coautora de l’obra”, parafrasejant Da Vinci.

No només va rescatar la història de la Nora de l’oblit, ho va fer amb tant de mestratge que la novel·la es va endur el guardó més ben dotat de les lletres catalanes, el Ramon Llull. “Amb l’import vam anar el meu marit Vicenç i jo a Nova York amb el Queen Elizabeth II, i allà vaig presentar el llibre amb el capità, que ens va convidar a un brindis. Inoblidable”, recorda l’autora.

Però no n’hi havia prou amb sortir en un llibre, això només era un primer pas. Les costures de la història es van continuar recosint fins a arribar a un petit poble de Florida, DeLand, i a l’Athens Theatre. Allà viu i treballa actualment el Santi, un net de Carmen; la filla de 12 anys de la Nora, i per tant, el seu besnét.

Athens_Theatre_DeLand

“El que fa encara més fascinant aquesta història és que quan vaig conèixer la novel·la fa uns mesos, vaig demanar-ne un exemplar que vaig trobar a Holanda en castellà, ja que no parlo català. La novel·la és fantàstica i és realment surrealista veure la tomba de la meva besàvia al centre de la història”

“El que fa encara més fascinant aquesta història és que quan vaig conèixer la novel·la fa uns mesos, vaig demanar-ne un exemplar que vaig trobar a Holanda en castellà, ja que no parlo català. La novel·la és fantàstica i és realment surrealista veure la tomba de la meva besàvia al centre de la història”, escriu ell mateix en un article.

Quan ja tenia el llibre a les mans, calia contactar amb l’autora, i ho va fer a través de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. A partir d’aquí es van cartejar i va néixer una forta amistat que ha arribat fins als nostres dies, tot i que no s’han vist mai en persona.

“Imagineu-vos la seva sorpresa quan li vaig enviar una foto de la Nora, permetent-li finalment posar una cara al nom”

“Imagineu-vos la seva sorpresa quan li vaig enviar una foto de la Nora, permetent-li finalment posar una cara al nom”, diu Santi. Ja tenim el llibre, queda pendent el quadre i la pel·lícula basada en l’obra, com diu el Santi, de “la gran escriptora Olga Xirinacs“.

No sabem si mai podran visitar junts la tomba de la Nora ni si s’arribaran a conèixer en persona, però sí que podem afirmar que, gràcies a l’Olga, la història de la Nora ja és immortal.

Nora Holmboe va morir l’any 1936, però el seu cos fràgil torna a ballar avui entre les pàgines d’un llibre, Zona marítima, i el seu cor batega al compàs de la música de l’univers.

Divendres 28 de febrer de 2025, us expliquem tota la història i, qui ho sap, potser coincidiran tots tres: l’Olga, el Santi i la Nora als estudis de Tarragona Ràdio. Com diu l’Olga: “les forces tel·lúriques es mouen”. I com afegeix el Santi: “Crec que la meva àvia Carmen i la seva mare, Nora, estan vetllant per nosaltres i han ajudat a fer possible aquesta connexió”.