Francesc Serés acaba de publicar la novel·la ‘La mentida més bonica’ (Proa). Serés hi plasma el desencís de la gent que durant una dècada es va abocar amb el procés independentista i que ara no ha rebut cap explicació sobre el sentit que va tenir aquest compromís i sacrifici, en veu dels dos protagonistes.

Parlem de la història d’una parella de professors, el Carles i la Marina, que es jubilen. La trama transcórrer en el dia del seu comiat a l’institut, on han treballat tota una vida pels alumnes i pel país. I es que “hi ha temes que contenen tots els temes i hi ha dies que contenen tots els dies“, escriu l’autor.

powered by Advanced iFrame. Get the Pro version on CodeCanyon.

En una entrevista a ‘La veu de Tarragona’, Serés diu que la novel·la no és un tractat polític però s’hi plantegen preguntes sobre el que ha passat en els darrers deu anys a Catalunya. El relat ha estat escrit, segons ha detallat, meitat aquí i meitat a Berlín, cosa que li ha permès també agafar perspectiva.

Aquest dijous a la tarda Serés presenta la novel·la a la llibreria Adserà. En pocs dies torna cap a Berlín, on resideix amb la seva parella.

Avís per als lectors, qui pretengui descobrir què hi havia de veritat i de mentida en tot el que va passar durant el procés, “no trobarà respostes taxatives”, però sí referències identificables amb el que es va viure i en com es va viure. De fet, no ha pretès en cap moment escriure un assaig sobre el procés. És una novel·la, i això li ha permès que els personatges ‘parlin’ sense embuts, amb absoluta llibertat.

Serés ha explicat que els protagonistes, el Carles i la Marina, ja veuen un primer senyal el 2014, quan en un dinar de mestres amb una traductora aquesta els demana què estarien disposats a perdre, per la independència? Les respostes es fan esperar.

Un relat valent que aixecarà polseguera

Autor d’una desena de llibres, alguns traduïts a diferents llegües, Serés va guanyar el Premi Nacional de Literatura pel recull de relats ‘La força de la gravetat’ (Quaderns Crema, 2006).

És conscient que ‘La mentida més bonica’ aixecarà polseguera, especialment entre la classe política que encara pregona que la flama està encesa. Un sector al que no agradarà la metàfora sobre l’energia de l’independentisme que va quedar tancada en el seu propi clos i, com en “una pista d’autos de xoc tota aquella força i aquells colors només van servir per picar els uns contra els altres fins que es van acabar les fitxes i va arribar la fi de la festa. Ara tothom té blaus, tothom té ressaca, tothom està marejat i desorientat“, escriu Serés a la pàgina 64.

Fruit del xoc es refreden amistats d’aquelles que es creien consolidades i incondicionals. Com la del protagonista amb un amic que com ell és historiador i independentista, i amb el que s’acaba distanciant sense saber massa bé el per què.

A l’entrevista -i al llibre- conclou que ara mateix hi ha “com un forat negre al mig del país, que costa molt de mirar, on tothom veu les mancances i les errades“, encara que una part de la societat no ho verbalitzi i els mitjans no ho escriguin.

Com va dir un vell dirigent polític “si es pogués fer un clic, apagar la llum de la tauleta de nit i que l’endemà Catalunya fos independent, moltíssima gent apagaria el llum contenta”. El problema és que la llum es vol mantenir encesa, de dia i de nit, ningú va fer el clic i ja se sap que “quan no es diu la veritat, surten les llegendes”.

A la portada hi veiem una pintura amb un gran globus aerostàtic amb dues persones a la cabina, enlairant-se. Un bona metàfora per acabar que ens interpel·la sense ni tant sol haver obert una pàgina del llibre.