En 63 edicions del premi Sant Jordi, només 9 dones escriptores han aconseguit el guardó que cada any lliura Òmnium Cultural durant la nit de Santa Llúcia. Entre les guanyadores hi ha la tarragonina Olga Xirinacs, a la que se li van atorgar el 1984 amb l’obra, Al meu cap una llosa.
Històries planeres i de dones de classes populars, lluitadores, que van rebel·lar-se i agafar les regnes del seu destí, contra un sistema que les menystenia relegant-les a un rol merament reproductiu. Una novel·la on l’oient, diu l’autora, reconeixerà gent de l’entorn com la mare, la tieta, l’àvia o la veïna de baix.
“Han estat la brúixola amb la que nosaltres després hem pogut interpretar el món”
Gemma Ruiz Palà
Dones com la Lali, que a ningú li va ensenyar “a refer el camí un cop acabada la funció de ser mare de tres fills”. I que en posteriors embarassos no volguts va haver d’avortar de forma clandestina. “Han estat la brúixola amb la que nosaltres després hem pogut interpretar el món”, diu la periodista que referma que les protagonistes ja coneixien i practicàven el que avui anomenem sororitat.
“A la Lali ningú li va ensenyar a refer el camí (…) un cop acabada la funció de ser mare de tres fills”
Gemma Ruiz Palà
Històries, per cert, entrellaçades i tocades per símbols potents que Ruiz Palà descriu amb mestratge, com el de l’olor d’espígol. Referència, també, al clan de les cicatrius, manllevant el pòsit dels contes de Mujeres que corren con lobos, de Clarissa Pinkolà Estés, diu l’autora, que va debutar amb Argelagues, i que també va escriure Ca la Wenling.
Una novel·la que és un crit de superació de totes les dones que han aixecat els pilars bàsics de bona part del avenços que avui gaudim com a societat democràtica. Una novel·là, també, periodística, que enfoca un període, el de la Transició i la Postguerra, que fins ara no ens havien explicat amb mirada femenina. No en va, enfoca també en un dels capítols l’1 de juny del 1976, quan es van celebrar les Jornades Catalanes de la Dona.