“Els periodistes locals són els que més pateixen. Els més atacats i assassinats. Per això mai no cobriria un conflicte armat al meu país”. Així de contundent s’ha mostrat el reporter de guerra Gervasio Sánchez, periodista molt vinculat a la ciutat i que ha estat entrevistat avui al Matí de Tarragona Ràdio. Sánchez acaba de presentar el documental Álbum de postguerra, on es retroba amb els nens i nenes que va fotografiar fa més de tres dècades durant el setge a Sarajevo.
Sánchez analitza la situació “vulnerable” dels periodistes de guerra dues setmanes després de la mort de David Beriáin i Roberto Fraile a Burkina Faso. “David i Roberto, i anteriorment altres companys morts o assassinats en conflictes, creien en el que feien. Feien feina especialitzada en llocs molt perillosos per mostrar la crueltat de la guerra”, ha expressat.
powered by Advanced iFrame. Get the Pro version on CodeCanyon.
Sobre la crueltat dels conflictes i el posicionament dels ciutadans.
Quan hi ha una guerra i tot s’ensorra, els ciutadans de qualsevol condició ens transformem en éssers humans sense pietat. He vist morir molta gent en moltes zones del món, i en la major part dels casos et trobes els ciutadans que prefereixen matar abans que morir. Quan es produeix un desastre bèl·lic els ciutadans actuem en favor de l’onada que hi hagi. Quan entrevistes nens soldats en procés de rehabilitació, els preguntes perquè van matar els seus pares o la seva gent, responen que era per complir ordres. La supervivència és tan important per l’ésser humà que preferim matar abans que morir.
La figura de David Beriáin i Roberto Fraile
David i Roberto, i anteriorment altres companys morts o assassinats en conflictes, creien en el que feien. Feien feina especialitzada en llocs molt perillosos per mostrar la crueltat de la guerra. Treballar en zones de conflicte és una loteria, tot se’n pot anar a la merda. Ells intentaven denunciar amb un reportatge d’investigació les caceres furtives de Burkina Faso i els van matar de manera vil. Vius eren molt més valuosos que morts. Els podrien haver matat d’una manera mediàtica, o segrestar i demanar diners pel rescat. En canvi, l’impacte que ha tingut la mort, ha estat menor al què hauria estat d’una altra manera. Hem parlat de la seva mort a Espanya, potser ha sortit la notícia als EUA perquè Beriáin treballava a Discovery Max, però no ha anat més enllà, malauradament.
Els conflictes bèl·lics i el seu esclat: la destrucció dels ponts de convivència
Permetre que fanàtics, manipuladors, propulsors de la violència ideològica o de la manipulació sentiments tinguin poder, és el pas cap a l’abisme. Totes les societats són complexes, tenen milers de tendències, i hem de buscar zones de convivències entre els grups. Quan això no passa, tens conflicte. Els exemples són múltiples al llarg de la història, però el desencadenant ha estat sempre el mateix.
Periodistes assassinats, desapareguts o atacats: la història que es repeteix
Jo sempre poso el mateix exemple. Al 1984, quan arribo al Salvador, veig que el meu nom està al llistat de periodistes amenaçats de mort. Eren periodistes importants, gent avalada pel govern d’El Salvador que estava protegit pels Estats Units. Sempre ha passat el mateix: segrests, violència cap als periodistes. Sempre hi ha hagut atacs a la premsa, i cada matí m’aixeco mirant les xifres de periodistes assassinats, perseguits que hi ha al món. I cada dia és un reguer de violència.
Els periodistes locals, els que més pateixen
El periodistes locals són els que més pateixen. Cada dia podríem parlar de diferents periodistes locals que se l’estan jugant. Molts, quan surten de casa al matí, no saben si podran tornar. Per això jo mai cobriria un conflicte armat al meu país. Jo marxaria el més ràpid d’aquí si hi hagués una guerra aquí. Perquè sé el que és una Guerra Civil. És dur, però és una realitat. El que vull amb el meu documental és recordar que fa 28 anys, nens que vaig entrevistar, expliquen com aquella guerra va canviar les seves vides. Segueixen patint conseqüències del conflictes armats.
El paper dels polítics i les organitzacions internacionals vers els conflictes armats
Una de les raons per les quals faig aquests treballs és perquè estic fart de les paraules de diplomàtics i polítics. Mai actuen en el moment precís. L’onze de juliol de 1995, per exemple, impresentables polítics i buròcrates de la OTAN estaven de vacances mentre els soldats holandesos no van poder evitar la Matança de Srebrenicaque, on els radicals serbis van assassinar 8000 persones. Ric quan em diuen que els governants d’aquelles èpoques són millors que ara. Van actuar amb cinisme i hipocresia. També Espanya, quan a l’any 1992 aquí tiràvem cohets per l’EXPO de Sevilla o les Olimpiadesde Barcelona, però a Sarajevo queien bombes.