“Aquesta obra reneix quan Bobó mor”. Així comença Gioia, l’obra de l’icònic i controvertit director, actor i dramaturg italià Pippo Delbono. L’obra encarregada d’inaugurar l’edició d’enguany del FITT.

Bobó (Vincenzo Cannavacciuolo) era una persona sordmuda que va passar anys ingressada en un manicomi i que el director va alliberar per incorporar-lo a la seva companyia d’actors especials, marginats. Es va convertir en company d’escenari de Delbono i la seva mort el 2019 (una any després de l’estrena) va deixar molt tocat el director i va propiciar una reedició de l’obra per tal que servís també d’homenatge a la seva persona.

En un plànol més general, la Gioia també es pot llegir com un homenatge al circ, on sovint, allò extrem, grotesc i desencaixat, esdevé tendre. Un món on els actors amaguen de grat la seva tristesa sota capes de maquillatge, per tal de transmetre alegria al seu públic. Qui ha llegit l’obra d’aquesta manera, ha sortit emocionat del teatre.

Però no a tothom li ha arribat així. La veritat és que Gioia no és directament una obra alegre. Està impregnada de melanconia i fa constants al.lusions a la bogeria, la mort, la tristesa, la soledat,… Tots aquests temes es van desplegant a través de la veu narrativa de Delbono, i es desenvolupen plàsticament en una escenografia d’estètica preciosa que es va montant simultàniament, per agilitzar el ritme del text. El resultat de les composicions és certament de fotografia per emmarcar, d’una bellesa que contrasta amb el missatge que transmeten les paraules. Així doncs, quan l’escenari s’omplia de roba de mil colors, o de molts vaixells de paper il.luminats amb una llum blanca de serenor, en realitat el text ens parlava sobre el drama de la immigració; o quan l’escenari s’omplia de flors, el text parlava de la mort: eren flors que tant podien suggerir primavera com tomba.

És interessant fer referència al ritme, també. L’obra ha començat amb uns 15 minuts de retard i el públic ha començat a picar de mans reclamant inquiets l’inici de la funció. S’han apagat els llums i la figura fràgil de Pippo Delbono s’ha acostat feixugament al centre de l’escenari i ha volgut disculpar-se: “Perdoneu el retard. La meva vida és complicada”. A partir d’aquí, ha quedat clar que és ell qui marca el ritme. Quan ha començat a parlar, pausada i rítmicament, ens hem endinsat en un món relentit, embadalits amb la parsimònia amb què el Pepe (membre de la companyia) anava col.locant les peces d’escenografia.

QUÈ DIU EL PÚBLIC?

” A veure, noies, què hem entès i què no hem entès?” Aquesta conversa sentia jo als lavabos del teatre tot just acabar la funció inaugural del FITT: Gioia, de Pippo Delbono. I és que l’obra convidava a parlar-ne; si més no, a contrastar interpretacions i sensacions. L’espai perfecte per fer-ho és al Passeig de les Palmeres, que enguany fa la feina que feia el pati del Metropol, de punt de trobada de final del dia. Molta gent, asseguts a les taules, sopant (enguany hi ha food trucks) o bevent alguna cosa, comentava l’obra tot buscant la complicitat de l’interlocutor (haurà entès el mateix que jo?).

Hem parat l’orella, i recollim algunes impressions del públic:

Per una banda, hem trobat unanimitat pel què fa a destacar com a punt positu la bellesa estètica de l’obra. I el punt negatiu més generalitzat és la sensació de no haver-la entès del tot. Per alguns, el ritme lent, no sempre ha jugat a favor, hi ha qui l’ha trobat monòtona a estones. D’altres han dit que hi havia massa text i que haver de llegir els subtítols feia feixuc el seguiment. Per altra banda, hi ha persones que n’han sortit emocionades. Algunes han rebut el missatge de que cal gaudir de l’alegria. I, finalment, hi ha qui es planteja si una obra així és adequada com a obra inaugural del FITT.

Tancant la conversa dels lavabos, ens referim a una frase que li hem sentit a un vell conegut: “tampoc cal entendre-ho tot, que som mediterranis, no pas alemanys!”

CURIOSITAT:

La recent nomenada Consellera de Cultura de la Generalitat, Sònia Hernàndez, ha assitit a l’espectacle inaugural, i la premsa estàvem convocats mitja hora abans de l’inici per fer la fotografia a les autoritats i recollir les seves declaracions. Doncs han arribat tan justos de temps que no han pogut fer atenció als mitjans, només un posat per la fotografia que, per cert, havia d’incloure tantes autoritats i col.laboradors que els companys gràfics anaven fent passes enrere amb la seva càmara per ampliar l’angle i poder encabir tanta gent dins el marc. El Teatre Tarragona també estava gairebé ple, i les moltes taules del Passeig de les Palmeres plenes del tot en varis torns. Vaja, que em pregunto com hi cabíem fins ara als jardins del Metropol!