Parvaneh Kazemi, la “papallona” persa que conquereix els cims més alts

La matemàtica i alpinista iraniana, ha omplert l’Auditori Diputació aquest dijous, en la sessió de cloenda de la 18a edició del Cicle de Muntanya. La conferència i projecció de Parvaneh Kazemi, pionera en l’alpinisme femení, va captivar l’audiència, amb un relat molt autèntic, fet des de la humilitat.

El cicle es va inaugurar el passat 6 de març amb la conferència «El desafiament dels Quatre Elements», a càrrec dels alpinistes Iker i Eneko Pou. A banda de les diferents projeccions, en aquest 18 ena edició s’ha parlat d’espeleovulcanologia en un volcà actiu, el de la Palma, a càrrec de l’espeleòleg i científic Raúl Pérez. S’han omplert totes les sessions, com ha explicat l’ànima i programador del Cicle, Pau Salas.

Kazemi, nascuda a Teheran el 1970 i llicenciada en Matemàtiques, va compartir la seva fascinant trajectòria, marcada per la seva transició de la docència en matemàtiques i la competició en bàdminton a les grans muntanyes. Va explicar com va superar obstacles en un món tradicionalment masculí, convertint-se en un referent per a moltes dones, especialment al seu país.

Amb només 35 anys, Kazemi va fer el seu primer gran pas a les altes muntanyes i, des llavors, ha aconseguit èxits destacats, com ser la primera dona iraniana a coronar en solitari el sostre del món. I la primera dona del món a aconseguir el repte de pujar, en una mateixa setmana, els cims de l’Everest i el Lhotse. La seva història va emocionar el públic i va deixar clar que no hi ha límits per aquelles persones que tenen la passió, la determinació i el coratge per aconseguir els seus somnis.

Abans de la conferència va passar pels micròfons de EL Pont de Mahoma

Parvaneh, benvinguda a Tarragona.

Gràcies, moltes gràcies!

Ets una mica lluny del teu país i jo crec que molta gent d’aquí no sap que al teu país hi ha moltes muntanyes de més de 4.000 metres, no?

Sí, exacte, perquè normalment la gent pensa que l’Iran és un desert. I és veritat que tenim deserts molt interessants, però també tenim moltes muntanyes, i molt més: boscos, selves… de tot. A l’Iran hi ha una mica de tot.

Tu ets matemàtica, durant molts anys professora de matemàtiques, també jugadora a nivell nacional i entrenadora i àrbitre de bàdminton. Què va passar quan van complir els 35 anys, en aquella muntanya a prop de Teherán?

Jo vivia a Teheran, una ciutat situada al peu d’unes muntanyes plenes d’arbres. Però, curiosament, no coneixia la muntanya. Això és una cosa que m’agradaria explicar una mica en aquesta xerrada.

En general, vaig començar a fer esport força tard, només després de graduar-me a la universitat i començar la meva carrera com a professora de matemàtiques. Després de provar diversos esports, vaig arribar al bàdminton. Em va agradar molt perquè, com diuen, és un “escacs en moviment”. Em va atraure perquè requereix molt entrenament, tant físic com mental.

Però, al cap d’uns anys, vaig sentir que necessitava alguna cosa més. Tot i que l’ambient en el bàdminton era molt professional, també era molt estressant, amb molta competència. A vegades es vivia gairebé com una guerra.

Jo buscava més pau i tranquil·litat. Per això, un dia vaig anar a les muntanyes del nord de Teheran per reflexionar, i així és com vaig descobrir la muntanya. Vaig adonar-me que estar-hi em donava molta calma, em feia sentir realment bé. Aleshores, vaig deixar el bàdminton i simplement vaig començar a anar a la muntanya, només per gaudir-ne.

Van passar uns cinc anys, crec, fins al teu primer vuitmil, no? Més o menys. El primer vuitmil, com va ser? Crec que va ser el Manaslu, oi?

Sí, un equip iranià tenia plans per anar al Manaslu, i jo tenia molta curiositat. Durant aquells cinc anys abans d’anar a un vuitmil, havia anat molt a la muntanya. Cada setmana pujava, com a mínim, una muntanya de més de quatre mil metres —i en tenim moltes així a l’Iran.

Sempre em sentia molt bé a la muntanya. L’any anterior al Manaslu, després de quatre anys anant a la muntanya regularment, vaig decidir provar amb una muntanya més alta: el Muztagh Ata, a l’oest de la Xina. Fa més de set mil cinc-cents metres (7.546 m).

Vaig estar molt bé allà, sobretot pel tema de l’aclimatació. Fins i tot em vaig trobar amb molt bones condicions al cim. I això em va despertar encara més curiositat: “Què passaria una mica més amunt?”

Així que, l’any següent, vaig decidir anar a un vuitmil per veure com reaccionava el meu cos i com era aquell món a tanta alçada. Justament, com que un equip iranià tenia un projecte per anar-hi, m’hi vaig unir, i així vaig fer el meu primer vuitmil, sobretot per curiositat.

Ets la primera dona del món que ha fet, en una sola setmana, l’Everest i el Lhotse.
Hi ha tot un tema amb els permisos, perquè cal pagar molts diners per pujar a l’Everest, i també per pujar a una altra muntanya de vuit mil metres. Així que hi ha una qüestió pràctica, una mica matemàtica, m’imagino… i una altra part que és casualitat, que estaves allà i vas aprofitar, no?

I si ho feia en dos viatges diferents, havia de pagar dues vegades i fer dos viatges.
Aleshores, no tenia cap intenció de batre cap rècord ni res semblant. Era només per estalviar diners, perquè tampoc tenia cap patrocinador, així que volia pagar el mínim possible.

Només per això vaig decidir pujar les dues muntanyes de cop.
Però vaja… resulta que sí, que és un rècord!

Un altre rècord… Tot i que ja hi havia hagut altres dones del teu país que havien anat a l’Everest, però formaven part d’un grup, oi?

En solitari també vas ser la primera?

Sí, sí. Abans de mi hi havia un grup gran amb el patrocini del govern. Un grup, crec que més de vint persones, de les quals set eren dones i tretze homes. I comptaven amb tot el suport, amb molta ajuda, i dues d’aquestes dones van arribar al cim.

Però aquest grup es deia “la primera dona musulmana al cim de l’Everest”. I no els importava que al meu país, l’Iran, hi hagués altres religions també. I, sincerament, la religió no és una cosa important a la muntanya.

Per això, quan vaig pujar a l’Everest, molta gent em deia: “Tu ets la primera dona iraniana que ha pujat a l’Everest”, perquè ells eren musulmans.

No és important la religió a la muntanya, però l’amistat sí que ho és, i per a tu crec que és molt important, veritat?

L’amistat a la muntanya. Sí, sí. És la més important. Jo crec que la humanitat, l’amistat i tot això són fonamentals. Tots els alpinistes pertanyen a un país, una muntanya.

I les amistats que fas a la muntanya, crec que són les més fortes. Jo tinc amics que vaig conèixer a la muntanya, i les meves relacions amb ells són més fortes que amb altres. Perquè és una vida real a la muntanya, sense màscares.

I cada persona ensenya la seva cara verdadera a la muntanya. Quan arribes al cim d’un 8000, el més important és baixar, oi? Però, si pots estar uns minuts allà dalt, com es sent? Uf. És molt important, perquè saps que no pots estar-hi gaire temps.

Has de baixar, i a vegades amb pressa, perquè pot venir mal temps, una tempesta… Per això, però estar-hi és quelcom molt personal. Perquè, per exemple, per a mi, quan arribava, per exemple, al cim de l’Everest, totes les dificultats que vaig passar per arribar-hi anaven rodant com una pel·lícula a la meva ment.

Tota la gent que em va ajudar, tota la gent que va intentar que no hi arribés, tots aquells, els meus estimats… tot estava com una pel·lícula dins meu. Mirant des d’allà i pensant en ells, sabent que estava en un punt on poques persones poden arribar. I és que aquesta escala… què pot fer per aquest món? Què puc canviar amb aquesta escala? Perquè, segurament, abans de mi i després de mi, mil persones arribaran a aquest cim.

Això no és important, però la seva vida… què pot fer per aquest món? És molt més important.

Què significa el Kanchenjunga per a tu? Té un significat molt especial, però tu has sobreviscut tres vegades al ‘Kanchen’, oi?

El Kanchenjunga, per a mi, sempre dic que és una muntanya diferent, una experiència diferent. Perquè estic molt orgullosa, tot i que no vaig aconseguir arribar al cim, vaig passar a uns 300 metres per sota del cim, però vaig tornar viva d’aquesta muntanya, en la qual vaig haver de morir tres vegades. Però, prenent les decisions correctes en moments crítics, no ultrapassant els meus límits, i també amb una mica de sort, vaig poder baixar i aquí estic ara. Tot i que aquesta nit, per exemple, que jo vaig baixar, cinc homes molt forts van morir per allà.

Per a mi, el Kanchenjunga va ser el lloc on vaig aprendre més que en qualsevol altra muntanya. També vaig aprendre que la muntanya a vegades és dura, oi? I en una tenda, crec que era al camp tres, vas perdre un company que estava a la tenda, éreu tres, per un edema, oi? I això també forma part de les regles de la muntanya, oi?

Sí, la muntanya… no podem dir que és dura, la muntanya té les seves pròpies regles i cal respectar-les. Si respectem això, la muntanya és més segura que el carrer.

A la ciutat, jo sempre dic que la vida és més perillosa, perquè a vegades les coses no estan en el teu control. Però a la muntanya, si respectes la natura, la natura sempre serà amable amb tu. Però si ets massa orgullosa o no respectes les lleis de la natura, segurament passarà alguna cosa per a tu.

Tu, Parvaneh, entens molt bé les previsions meteorològiques, oi? Perquè són pura matemàtica, són combinacions de nombres, oi?

Sí, la meteorologia és molt important a la muntanya, tot i que jo no comprava cap material, però m’agradava observar els llocs, tot el que passava, que és molt important. Ara que tenim aquesta ciència, cal utilitzar-la, perquè és una cosa lògica.

Bé, de fet, tu havies de ser metgessa, oi? Després vas optar per les matemàtiques i, finalment, per la muntanya. Quin missatge tens per a les noies del teu país?

Crec que el meu missatge ja ha arribat a elles fa uns anys. Perquè quan jo vaig començar a fer vuitmils, deien que les muntanyes altes no eren un bon lloc per a les noies.

I vaig començar a trencar aquesta idea. Ara hi ha moltes noies a l’Iran que fan muntanya, pugen a vuitmils, són guies de muntanya… fan de tot. I he trencat aquesta imatge que deia que les noies no podien.

Abans sempre estaven a la cua, però ara també estan a la primera línia. I crec que això ja ha arribat a elles. I moltes vegades parlen amb mi, em fan missatges, agraint-me, dient-me que gràcies a mi o als meus esforços, ara tot és més fàcil per a nosaltres.

I això és el més important per a mi.

Què explicarà avui aquí a Tarragona, a l’auditori? I què et sembla que hi hagi un Cicle de Muntanya com aquest i que t’hagin convidat a tu?

Avui parlaré una miqueta sobre la meva vida relacionada amb la muntanya. Com vaig començar a conèixer la muntanya i com vaig continuar la meva carrera com a alpinista.

I també com a guia de muntanya, no?

Sí, sí. Encara ho faig, perquè per culpa dels meus viatges i tot això, no podia tenir un treball fix. Vaig deixar la meva feina com a professora de matemàtiques i després vaig passar a ser guia de muntanya.

I quina muntanya tens en ment per fer properament?

Properament estic pensant en els Andes. A veure què passa.

Ens van dir aquí al cicle, alguns dels que han passat, com Kurt Diemberger, que hi ha moltes muntanyes de 6.000 i 7.000 metres que no ha pujat ningú. A la zona darrere del Broad Peak, pel Gyachung Kang, per exemple, hi ha moltes zones que ningú ha fet, que no tenen nom.

Sí, sí. A Nepal, Pakistan i Afganistan hi ha moltes muntanyes molt altes que, com has dit, encara no tenen nom. I ara, malauradament, el turisme ha arribat també a les muntanyes. La gent prefereix anar a les muntanyes famoses, fer-se fotos allà i dir que he pujat a aquesta muntanya famosa.

Però en la tradició de la muntanya, s’ha de pujar i trobar llocs nous, fer rutes noves. I això cada cop es veu una miqueta menys.

M’han dit que cuines molt bé. És cert això? Veig que tens aquí algú que ho sap (en referència a la seva parella). Cuines molt bé i molt variat?

No sé si molt bé o no, però m’agrada molt cuinar, i sobretot cuina persa, que és la meva cultura. És una cuina molt sofisticada, amb milers d’anys d’història i basada en la medicina persa. Antigament, els metges perses curaven, més que res, amb la menjar.

I com diu tothom, som el que mengem. I això m’interessa molt també, cuinar menjar sa, però també bo i bonic. Tot això és cuina ben feta i intento fer-ho així.

I què t’emportes a la motxilla a les muntanyes, de menjar persa?

De menjar persa, moltes coses. Gairebé tot, menjar persa a dalt. No soc d’aquells que posen pols en aigua i ja està. No, menjar de veritat, alguna cosa fresca. Si no puc, alguna cosa en llauna o així. Però sempre menjar de veritat.

Recomana’ns alguna cosa per als muntanyencs que vagi bé, a banda del dàtil. Els dàtils van molt bé, oi? Els dàtils. I què més et portaries a la motxilla?

Per exemple, en una muntanya que no és molt alta, poden fer, per exemple, aquí a Espanya, una truita de patates. És una cosa molt compacta, la patata és molt bona i dona molta energia. I un entrepà de truita de patates i ja està.

Per exemple, per pujar l’Aneto, tu hi has estat. Aquest programa es diu “El Pont de Mahoma”, el pas que hi ha abans del cim. Què tal l’Aneto?

Molt bonic, molt bonic. I vaig tenir sort perquè vam estar-hi a l’hivern i no hi havia ningú a la zona. Perquè he sentit que sempre hi ha trànsit al Pas de Mahoma.

Però nosaltres hi vam estar dos, Luis i jo, i no hi havia ningú per allà. Vaig tenir molta sort i vaig gaudir molt.

Fas escalada, o no?

Només muntanya, alpinisme. No, poca, poca. De veritat que vaig fer alguna escala. A vegades necessitava pujar algunes muntanyes, com l’Amadablam, que és més tècnica. He pujat parets a l’Iran per entrenar per l’Amadablam. Però no sóc gaire d’escalada. Prefereixo l’altura.

Quina muntanya t’ha agradat més? Perquè també recordo que Diemberger ens va dir que l’Everest no el va impressionar massa, que li va agradar més el K2. A tu quina muntanya t’ha agradat més?

De veritat, totes les muntanyes tenen les seves coses. Totes són molt interessants.

Però, per exemple, l’Amadablam és una muntanya molt completa, té de tot. Encara que no sigui un 8.000, però m’agrada molt. Però no puc decidir quina és la millor.

Potser també pot ser una muntanya de 2.000, 3.000 metres d’aquí. Aquí també, a Espanya, hi ha moltes muntanyes molt boniques. A l’Iran o en altres països del món.

No, la més alta no pot ser millor. Per exemple, el Kanchenjunga, on he après molt. El Daulaghiri, on vaig estar-hi dues vegades.

Totes aquestes muntanyes m’encanten.

T’hem portat una cosa, un obsequi del programa. A veure si saps per què t’hem portat això?

Quina bellesa! Quin detall! Moltes gràcies!

Explica’ns què és, perquè la gent no ho veu…

És una papallona, perquè el meu nom, Parvaneh, en persa significa ‘papallona’. Molt bonica, molt bonica. Moltes gràcies!

La portaràs a la muntanya?

D’acord, potser sí. No pesa gaire, és lleugera. La puc posar a la meva motxilla.

Sí, molt bonica. Moltes gràcies!

Parvaneh, és un plaer conèixer-te. A veure si ens arriben notícies dels Andes. Ja sé que no ens diràs el lloc, però que vagi molt bé.

Gràcies! Gràcies! És un plaer per a mi. Moltes gràcies!

Com es diu adéu en persa?

“Bedrood” és persa, persa. Però ara la gent normalment diu “jodahafes”, que és com adéu.

Però “Bedrood” és persa, persa.

Un plaer. Gràcies.