Es fa estrany parlar del passat i del futur d’un mitjà de comunicació des d’una redacció que viu en un estat de present permanent. Mirar enrere fa vertigen, és mitja vida en cronologia humana.
La redacció fa més d’un any que fa olor de gel hidroalcohòlic, les dinàmiques de treball han canviat i, a més, algunes s’han instal·lat per quedar-se. La pandèmia sanitària de la covid-19 ha avivat també la sensació real de viure i treballar al dia. Però, malgrat tot, cal mirar al futur, on s’albiren canvis als quals la redacció també s’adaptarà de forma camaleònica, com sempre.
Des d’aquell 17 de febrer de 1986, quan naixia Ràdio Fòrum, l’embrió de qui som ara, a la plaça d’en Rovellat, tot ha canviat, però l’essència del que implica fer ràdio es manté inalterable. La ràdio la fan persones. Hem canviat el magnetòfon de bobina, el revox, els cartutxos amb la publicitat i els discs de vinil per un inabastable món digital i digitalitzat que regna en els actuals sistemes d’emissió i treball.
La ràdio amb nom i cognoms
Però les persones són les que fan la ràdio. I aquestes persones tenen noms i vides. La Tere, la Laura, la Núria, la Sílvia, el Jordi, el Joan Andreu, el Miguel, l’Andrés, el Joan, el Joan Maria, el Lluís, la Rosó, la Blanca, el Mauri i el Xavier. O l’Agnès i el Carles, que també han remat per fer possible aquesta publicació que ara teniu a les mans.
Avui també penso, també hi pensem tots, en els que van volar, els qui han passat en algun moment o altre per l’emissora. En aquest punt la llista és tan llarga que fem una menció conjunta per tots ells, ja que ens sabria molt greu deixar-nos algú. Ells també han fet créixer Tarragona Ràdio.
Però les persones són les que fan la ràdio. I aquestes persones tenen noms i vides. La Tere, la Laura, la Núria, la Sílvia, el Jordi, el Joan Andreu, el Miguel, l’Andrés, el Joan, el Joan Maria, el Lluís, la Rosó, la Blanca, el Mauri i el Xavier. O l’Agnès i el Carles, que també han remat per fer possible aquesta publicació que ara teniu a les mans.
Avui també penso, també hi pensem tots, en els que van volar, els qui han passat en algun moment o altre per l’emissora. En aquest punt la llista és tan llarga que fem una menció conjunta per tots ells, ja que ens sabria molt greu deixar-nos algú. Ells també han fet créixer Tarragona Ràdio.
La ràdio també retorna a la societat allà que aquesta li ofereix. Som escola, i volem també agrair als centenars d’estudiants universitaris i d’instituts que també han passat per la redacció, la seva entrega. També han aportat el seu gra d’esforç i sacrifici.
La ràdio són emocions i sentiments, en estat pur, i un punt de màgia. Les emocions ens fan recordar els que van patir la dolorosa reestructuració de 2012: el Ricard, el Quim, l’Anna, el Josep, la Cristina (en pau descansi), la Maria Jesús, el Jaume i el Xavier. Tots ells han aportat vent per les veles d’aquest veler de les ones. Aquell fatídic any, per cert, perdien la feina 150 professionals del sector a les comarques tarragonines.
“La ràdio són emocions i sentiments, en estat pur, i un punt de màgia”
I no vull deixar-me una llarga llista de col·laboradors, alguns dels quals fa tants anys que dediquen temps i esforç a la ràdio com els que acaba de complir l’emissora. A ells també els hem d’agrair aquesta immensa generositat i l’entusiasme que no s’ha apagat malgrat el pas dels anys i les dècades.
No voldria allargar-me amb noms per no ser injust, ja que la llista és llarga, però és cert que tenim un grandíssim record de l’Avi Ramon (Ramón Martí), a qui com a tal, sentim com a propi els que ens passem mitja vida a la redacció. Era el nostre avi adoptiu, i de molts oïdors, i segur que segueix fent ràdio per allà dalt. Aquest antic ofici no es perd mai.
El present permanent de la redacció
Quan s’estima la ràdio no hi ha hores ni dies de la setmana, ni festius. I si no s’estima, si es mira el rellotge, val més dedicar-se a una altra cosa. És així de senzill. Cal vocació per fer la nostra feina, i la vocació ens acompanya sempre com una segona pell. La dedicació defineix molt bé el que passa cada dia en aquest racó de present permanent del número 5 de l’avinguda Roma.
Insistim, la ràdio la fan les persones. Nosaltres també patim els embats de la precarietat, la crisi i d’un sistema i una professió que sempre pot estar supeditada als designis dels interessos dels qui millor quadren els números. Som una emissora pública i com a tal ens devem als ciutadans. Ells són -vosaltres sou, en definitiva- qui sufragueu amb els vostres impostos els nostres salaris.
I també sou vitals les persones que esteu a l’altre costat de les ones, ara també dels podcasts, les xarxes i la pàgina web. Vosaltres també formeu part de la nostra idiosincràsia. També sou part de l’ADN d’aquesta emissora, que és vostra i la sentiu com a tal.
Nosaltres, humilment però amb fermesa i dedicació, hem procurat no defraudar-vos. Us sentim, sabem que hi sou, i volem correspondre a l’alçada del compromís que suposa informar-vos. Ho hem comprovat aquest últim any, tan fatídic, i també l’anterior. El 14 de gener de 2020, tan sols deu minuts després de l’accident d’Iqoxe, enceníem els micròfons d’un programa especial en directe que s’allargaria gairebé quatre hores. Aquest programa es va emetre després de donar cobertura als aldarulls contra la sentència del judici al procés independentista.
És la nostra feina i ens agrada. No ens queixarem. Però, sobretot, ens reconforta fer-la quan veiem que val la pena, quan ens adonem que us heu sentit ben informats i que no us hem fallat quan més ens heu necessitat. Aquesta és la nostra tasca, crear proximitat a partir de la distància.
També és bo recordar que la nostra matèria primera és la informació, i que a vegades aquesta no ens arriba amb la celeritat i transparència que seria desitjable per no fer trontollar els pilars bàsics del dret a la informació. Sí, és un dret, el que tenim nosaltres de demanar-la a les fonts per difondre-la, i el que teniu vosaltres de rebre-la.
«És la nostra feina i ens agrada. No ens queixarem. Però, sobretot, ens reconforta fer-la quan veiem que val la pena, quan ens adonem que us heu sentit ben informats i que no us hem fallat quan més ens heu necessitat»
Aquella tarda/nit, malgrat tot, vam mantenir-nos al peu del canó amb grans dosis de professionalitat. Es va mobilitzar tota la redacció, tota. Humilment, només demanem això, que no ens falleu quan els que està en joc és la seguretat dels tarragonins i tarragonines.
La maquinària que no s’atura
L’Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació de Tarragona (EMMCT) es regeix per un Consell d’Administració amb representació dels partits polítics municipals. La redacció, en canvi, es regeix per criteris estrictament periodístics i la seva bandera compta amb els colors de la pluralitat, el rigor i la professionalitat.
D’aquests 35 anys de trajectòria de Tarragona Ràdio, n’he viscut setze en primera persona i, com a equip, hem vist governs de molts colors polítics, amb els respectius gerents. La nova gerència, ara ja fruit d’un concurs públic i transparent, ha arribat amb aires nous, empenta i embranzida. A vegades és necessari obrir les finestres dels estudis per facilitar que es ventili la redacció i entrin noves perspectives, sense apriorismes, fresques. Però deixeu-nos respirar, les dinàmiques no canvien d’un dia per l’altra i, durant el dia a dia, la maquinària no s’atura.
«Perquè som, sobretot, un mitjà de companyia, una veu amiga i una de les teràpies més eficaces contra el gran mal dels nostres temps, que és la solitud»
La ràdio té un passat, un futur i llarga vida. Seguim l’actualitat enmig de reptes immensos i també d’oportunitats. El pla que tots just comença a encarrilar-se amb aquest 35 aniversari significarà un pas decisiu i ferm per ajustar allò que ja fem bé avui dia a la demanda dels oients i als nous formats.
Hi serem, treballem per seguir presents cada dia. La ràdio és un mitjà màgic ple de vida, que malgrat l’embat tecnològic i tot el que vindrà, no morirà mai, sobretot en el seu format tradicional, l’antena. Perquè som, sobretot, un mitjà de companyia, una veu amiga i una de les teràpies més eficaces contra el gran mal dels nostres temps, que és la solitud. No ho oblideu mai, la ràdio la fem persones, amb les nostres virtuts però també amb els nostres grans defectes. I, entre tots, la farem gran.
Visca Tarragona Ràdio!
