Estrena amb el lema “com a fita, la superació” i amb moltes ganes de projeccions i xerrades d’un cicle que arrencava tímidament però que amb 16 edicions ja s’ha fet un lloc en el podi de les parades obligades dels adeptes a les muntanyes, l’alpinisme i l’escalda d’arreu. Així ho veu l’ànima i motor del Cicle, l’entusiasta Pau Salas.
Hem entrevista Edurne Pasaban. El company Sebastià Poy ha escrit i llegit un poema dedicat a ella i a les noies del Nepal que van anar al Saipal. També hem conversat amb Claire Bannwarth, que ha escrit una nova pàgina a la història del trail running, guanyadora absoluta de la TRAILCAT 200 de Prades. Hem tancat el programa en conversa amb Josep Maria Bonachí, Poy i Òscar Cadiach. Hem fet el programa 190.
powered by Advanced iFrame. Get the Pro version on CodeCanyon.
A la conferència inaugural l’alpinista de Guipúscoa no ha parlat gaire dels 14 vuitmils, de les grans muntanyes que la van situar com a primera dona del món en coronar tots els seus cims. Les històries que ha portat a l’auditori Diputació han estat més aviat de petits mons i grans esperances. Les d’un dels llocs més remots del Nepal, “que no trepitja ni déu”, a la regió del Bajhang.
Allà perviu una tradició masclista, el “Chhaupadi”, les dones, quan tenen el període, són apartades de la comunitat. “Se les considera impures. Encara menys poden escalar una muntanya, els déus es podrien enfadar”, diu Pasaban amb gest seriós i mirada profunda, quan rememora l’expedició amb Jorge Egotxeaga, Martin Ramos i 4 noies d’allà.
“No podem anar allà i dir-los que els que fan està bé o malament, però podem a través del documental cridar l’atenció sobre la injustícia”, afirma l’alpinista.
Reconeix que els va costar molt de convèncer a les famílies de les quatre noies que havien de formar part de l’expedició a la muntanya sagrada del Saipal, però ho van aconseguir trencant barreres i estereotips. En aquest petit món, “lluny de tot”, moltes noies deixen l’escola de molt petites, als 7 o 8 anys. Sovint als 14 ja estan casades i als 15 tenen fills. “Quan els hi preguntem diuen que són felices, ens enviem WhatsApp amb alguna d’elles, però aquí ens xoca la seva realitat”.
“A través de la nostra fundació també les ajudem a formar-se, i així posar un petit gra de sorra en aquest lloc tant remot perquè algun dia, encara que passin molt anys, elles puguin ser les impulsores d’un canvi de paradigma”, afirma Pasaban, ara amb un somriure d’esperança.
En l’entrevista al Pont de Mahoma, Pasaban ens parla de la importància de l’equip i diu que es “parla molt pocs d’aquests invisibles”, aquells “gràcies als quals jo he fet els 14 vuitmils”, els sherpas del Nepal i els portejadors del Pakistan (diu els seus noms..).
Finalment, lamenta la massificació de les muntanyes, tan l’Everest com el K2; “els dos igual de perduts”. Afirma que qualsevol dels que hi van ser llavors diran: “quina sort que vam tenir de viure aquella època. Ara, vas a l’hivern, com hi va l’Àlex (Txikon) (…) Les últimes fotos del K2 són com les de l’Everest, és el mateix.
“Nosaltres quan vam fer l’Everest el 2004, feia tres anys que no el feia ningú. Les cordes que hi havia les vam posar nosaltres. Al Coll de Botella, un tros de corda allà per a fer el ràpel per baixar, punt i s’ha acabat. I d’allà cap a dalt no hi havia ni un metre de corda, i si caus ‘adeu, molt bones!”
La muntanya té la seva pròpia llei, com la vida. L’alpinista recorda que el cim més difícil de la seva vida el va superar el 2006. Va deixar enrere una depressió que li va provocar constatar que mirant al seu voltant els amics tenien família, i una “vida normal”, i ella només muntanyes. “Ara treballo sovint amb adolescents sobre aquest tema, del que s’ha de parlar, i malauradament n’hi ha que estan patint molt. Vivim en un món on parlar d’això és encara un tabú. La vida tan perfecta que sembla que hem de tenir i exhibir a les xarxes i tot plegat, no ajuda”. Malgrat tot, jo “sempre els hi dic que es pot sortir d’un forat fosc, per més profund que aquest sembli, sobretot si es demana ajuda”.
Amb orgull afirma que el seu fill apunta maneres, i tot i que encara és petit el porta a les muntanyes. I ho tenen fàcil a la Val d’Aran, on resideixen. Tan aquí com al seu País Basc natal hi ha molta tradició de muntanya, i bona gastronomia, diu somrient.
El nostre rapsode Sebastià Poy li ha escrit i dedicat una poesia, a ella i a les noies del Nepal.
Claire Bannwarth escriu una nova pàgina a la història del trail running, guanyadora absoluta de la TRAILCAT 200 de Prades
La corredora francesa s’ha mostrat la més forta i la més resistent durant els 321 quilòmetres de recorregut de la cursa tarragonina i revalida el triomf femení aconseguit el 2022. La TRAILCAT 200 ha estat el plat principal de l’Esdeveniment, amb 321 quilòmetres i 8.700 m de desnivell positiu, i és una de les carreres més llargues de l’Estat. Finalment ha creuat la línia d’arribada de Prades amb un temps de 55 hores i 10 minuts.
Entrevista amb Claire Bannwarth
Claire, l’enhorabona. Guanyar una ultra sempre fa molta Il·lusió, però quedar primera en categoria absoluta en una disciplina que generalment guanyen els homes, encara en deu fer més. Has escrit una pàgina en la historia de la disciplina. Com et sents?
CB: Estic realment molt, molt feliç perquè eh. Bé, és una cursa molt, molt llarga, i realment crec que les dones en curses molt llargues poden guanyar. I després de la prova de fet, és una realitat.
321 km, 8.700m de desnivell +, una de les curses més llargues de l’Estat. Que li passa a una pel cap en 55 hores i 10 minuts?
CB: De fet, en aquesta mena de curses no pensem gaire en res, excepte en arribar al següent refrigeri (avituallament), la següent ‘base de la vida’ i ets el que vas menjant, i així sumant quilòmetres en aquest tipus de curses.
Mentrestant, aprofitar el paisatge i intentar trobar motivació per avançar i no pensar massa en els quilòmetres que queden per fer. O preguntar-me: què podré menjar bé a la següent avituallament?
El gran públic potser no et coneix, però aquest any ja has aconseguit èxits a la britànica Spine Race (431kn), el gener, o la Legends Trail (250km) a Bèlgica, el febrer. També setena a la Trabsgrancanaria. La victòria a Trailcat és pujar un esglaó més? Qui és Claire Bannwarth?
CB: L’any passat es va complicar una mica perquè estava anèmica. Així que vaig trigar sis mesos a detectar el problema, i altres sis mesos per a recuperar-me, però vaig fer molts bons resultats a principis d’any, però no els resultats que esperava.
Bé, estic molt contenta de veure que he tornat a estar en forma, en realitat és un bon començament per a la meva temporada 2023 i tots els objectius que m’he marcat, tot sigui pel que fa a una ruta important de 24 hores que tinc enguany.
Què t’ha semblat l’organització, i el recorregut?
CB: Ah m’ha semblat genial, brillant. Aquí m’he trobat que la ruta és realment molt molt bonica, molt variada, amb parts rodant, parts fàcils, parts menys fàcils, més tècniques però sempre enmig de paisatges magnífics. Rutes per pobles típics. Una excel·lent organització amb avituallaments molt espaiosos, on els voluntaris ens cuiden molt bé. Els avituallaments crec que idealment han anat molt bé.
Amb un gran ambient, ja sigui amb els voluntaris o amb la resta de corredors. En definitiva, és una cursa súper ben organitzada, super interessant i hi tornaré amb molt de gust.
Mai havies estat més ràpida que els homes?
Oh, sí, realment crec que amb això les dones poden aconseguir competir amb els homes en distàncies molt llargues en les seves curses de diversos dies, i crec que especialment, això espero, hi hagi en un futur moltes més dones a les curses.
Per acabar, quin és ara el teu proper objectiu?
Tinc moltes curses previstes. Una cursa serà d’aquí a dues setmanes. Un altre cursa en un mes, i sobretot en sis setmanes a 500 km a Sicília. Després que passi tindré les proves antidòping dels campionats del món de 24 hores.
(Volem agrair la col·laboració dels organitzadors de la Ultra, especialment de Dani Buyo que ens ha facilitat el material)
El Pont de Mahoma
Podem parlar de la muntanya des de primera línia de mar perquè tenim els experts necessaris. Coneix la darrera hora de tots els esports de muntanya de la mà dels millors escaladors i alpinistes del país. El Pont de Mahoma és el teu programa de referència!
