L’any 1974, set joves intrèpids —entre els quals el tarragoní Òscar Cadiach i el vallenc Jordi Magrinyà— es van embarcar en una odissea èpica: un viatge de 14.000 quilòmetres des de Valls fins al cor de l’Àfrica, Kenya. Aquella aventura, plena de reptes, aspiracions i somnis, es va convertir en una gesta digna de les pàgines de Jack London, l’autor que tant els havia inspirat amb històries de llibertat i supervivència.
Tal com ham rememorat al programa El Pont de Mahoma de Tarragona Ràdio, l’expedició no només era un viatge físic, sinó també espiritual, una recerca d’allò que London va descriure amb paraules que ressonen amb la força d’un mantra:
“Hi ha un èxtasi que marca el cim de la vida, més enllà del qual la vida no pot ascendir.”
Aquest èxtasi, per a ells, es trobava als cims imponents del Mont Kenya i el Kilimanjaro, però abans calia guanyar-se el camí travessant deserts, selves i pobles africans en una època en què la tecnologia era poc més que una utopia.
La crida del salvatge i l’esperit d’una època
Els anys 70 eren temps d’aventura i de somnis audaços. Amb un Jeep Comando i un Land Rover atapeïts de material i esperances, el grup va sortir de Valls el 20 d’agost de 1974. La plaça de la Font de la Manxa va ser l’escenari d’un comiat emocionant, amb el monument als Xiquets de Valls com a testimoni mut dels valors que els acompanyarien: força, equilibri, valor i seny. Tot i això, aquest darrer valor —el seny— era posat en dubte per més d’un.
“No tenen gaire seny!” deien alguns.
“És una bogeria!” deien altres.
Però la bogeria sovint és el camí que porta als somnis més grans. Amb la roba justa —unes espardenyes de pagès incloses— i una il·lusió desbordant, els expedicionaris van iniciar el que molts van qualificar de gesta temerària. “Saben quan marxen, però no quan tornen”, va dir algú, i aquelles paraules van resultar premonitòries.
“Nomes sortir estavem molt emocionats, i vam anar en direcció contrària”, recorda Cadiach.
Un somni i un grapat d’espardenyes de pagès
Magrinyà i Cadiach ho recorden com si fos ahir: “Érem una colla de canalla llançant-nos a una aventura de bojos. Ningú apostava pel nostre èxit.” Els equips? Uns Land Rover i Jeep Comando, dues samarretes, uns pantalons, unes espardenyes de pagès i… molta paciència.
La travessia fins a Algesires, amb 25 hores de carretera, va ser només el preludi. A la carretera, van aprendre de pressa que a l’Àfrica, les presses eren inútils: “Per anar de pressa, t’havies de fer amb la seva lentitud,” expliquen. La filosofia africana de “vesteix-me a poc a poc que tinc pressa” va ser l’únic ritme que els va permetre avançar, i no sense dificultats i entrebancs de tota mena.
Una aventura que perdura
Avui, cinquanta anys després, l’aventura es commemora amb el llibre “Valls-Kènia 74: 14.000 km al cor de l’Àfrica”, publicat per Cossetània Edicions, i una exposició a l’Institut d’Estudis Vallencs. El llibre es presentarà aquest divendres, 22 de novembre, a la Llibreria Adserà de Tarragona.
L’expedició del 74 no només va portar aquells joves a conquerir cims africans; va ser una lliçó de vida, un homenatge als somnis i una prova de com la valentia pot convertir allò impossible en realitat. A través de deserts i muntanyes, van demostrar que, com els castells que simbolitzen Valls, només amb força, equilibri, valor i, a vegades, una mica d’inconsciència, es pot tocar el cel.
I, tot i que van marxar sense saber quan tornarien, van deixar clar que l’aventura, més que un destí, és un estat de l’ànima. Valls-Kènia 74 és avui una història que inspira, com les grans gestes d’una època en què els somnis es vivien amb el motor rugint i el cor al màxim.
Del cor d’Àfrica al sostre del món
L’expedició Valls-Kènia 74 no va ser només una aventura: va ser una escola de vida. Travessar deserts i selves, aprendre a viure amb l’essencial, superar reptes inèdits i conviure amb cultures desconegudes va cimentar l’esperit que portaria aquests joves a desafiar les muntanyes més ferotges de la Terra.
Quan, deu anys més tard, Cadiach i Magrinyà van desafiar el Nanga Parbat, portaven a la motxilla l’herència de l’Àfrica, dels deserts que van creuar i de les muntanyes que els havien ensenyat a lluitar. No era només una muntanya més, era un símbol: un testimoni que aquells joves que havien marxat des de Valls, gairebé sense seny però amb molt de coratge, havien arribat a tocar el cel.
La història d’un somni que no s’atura
Les aventures d’aquell grup de valents segueixen inspirant generacions. Valls-Kènia 74 va ser el preludi d’una trajectòria que anys després ha situat l’alpinisme català al mapa internacional. Des de les muntanyes africanes fins a la paret del Rupal, el fil que uneix aquestes gestes és clar: la passió per l’aventura, l’ambició de trencar límits i la certesa que els somnis més grans sempre s’inicien amb un primer pas. I Cadiach, que va coronar el 2027 el seu 14 vuitmil principal al Broad Peak. Avui ho han rememorat.
* Els joves que van formar part d”aquesta aventura van ser: Xavier Azagra (que ens va deixar), Pere Benaiges, Òscar Cadiach, Josep Capellades, Sebastià Figuerola, Eduard Gonzàlez i Jordi Magrinyà.
El Pont de Mahoma
Podem parlar de la muntanya des de primera línia de mar perquè tenim els experts necessaris. Coneix la darrera hora de tots els esports de muntanya de la mà dels millors escaladors i alpinistes del país. El Pont de Mahoma és el teu programa de referència!
