Al programa d’alpinisme i muntanya de Tarragona Ràdio, El Pont de Mahoma, hi havia un repte pendent: pujar la pala Xespadera. Aquest desconegut cim de la Vall de Boí, de gairebé 2.900 metres (2.873m), té un gran simbolisme pels membres de la cordada radiofònica del programa. L’hi han dedicat a un veí de la Vall amic de l’equip, el Xaume Ramon.
“La Xespadera ens l’havia recomanat aquest veí de Boí, que també ens havia descobert una ruta nova cap a una muntanya veïna, la Pala Alta de Sarradé, que vam pujar ara fa tres temporades“, expliquen els membres del programa. L’any següent també van fer un programa des del cim situat a l’altra vessant de la vall que domina magistralment l’estany de Comalesbienes, la Punta Alta, coronant també el cim veí de Comalesbienes. La Punta Xespadera, però, va quedar pendent. Aquesta setmana, van poder saldar el compte pendent amb el Xaume.
“Ens va deixar sense haver pogut coronar aquesta muntanya, l’única que aquest gran muntanyès no havia pujat a la seva estimada vall”, detallen. A ell li han dedicat l’ascensió, als seus amics de la Vall de Boí, “que sempre ens han aconsellat”, i a la Leo i la Maria, la seva dona i la seva filla.
Una ruta refrescant perfecte pels mesos d’estiu
La pujada l’han fet per la mateixa ruta que puja cap a la Punta Alta des d’un costerut barranc a la vessant dreta, poc abans d’arribar a l’Estany de Cavallers. Una hora després, s’arriba a un primer ressalt, on cal agafar forces per anar resseguint després el barranc de Comalesbienes fins arribar a l’estany. És una ruta molt refrescant, ara a l’estiu i, òbviament, la parada per remullar-se a la gèlida aigua que serpenteja des de dalt és obligatòria.
Des de l’estany de Comalesbienes fins al cim de la Xespadera hi ha una hora exacta. Cal sumar-hi una mica més de dues hores que es triga des de Cavallers. En aquesta època, encara queden algunes neus congestes, molt poques, a les zones obagues. Al cim s’hi arriba sortejant una zona de grans blocs de pedres. N’hi ha dos que serveixen de referència per trobar la ruta. Són de grans dimensions i estan sobreposats un a sobre de l’altra, en forma de sostre, com si fos un petita casa amb una teulada inclinada. Pot servir de vivac de supervivència. Amb tot, recordem que l’únic indret de tot el Parc Nacional d’Aigüestortes on es permet fer aquesta pràctica és el planell de Riumalo, més amunt de Cavallers.
Des del cim de la Xespadera hi ha una magnífica panoràmica que permet contemplar tot el circ del Besiberris, també el Comaloformo, la Punta de Passet i la Punta Lequetre.
Des del cim, es ressegueix una magnífica cresta, amb ‘mal país’ per alguna de les vessants —com diuen els muntanyesos de la vall)— però molt practicable sense cordess. La travessa permet a l’equip coronar al pas altres cims, com el Bony d’Aigüissi (2.876 m).
Del cim a El Campo: el camí de tornada
Han seguit la carena cap a l’oest fins al fer un parell de cims més, l’últim el Pic de Comaltes (2.781 m). Des del seu cim es pot veure perfectament l’Aneto i les Maladetes, al fons, i el Vallibierna. La ruta de tornada els porta fins al Tuc de Coll Arenós (2.648 m) per anar baixant progressivament fins a trepitjar Lo campo. Aquesta planúria és perfectament visible des del poble de Boí. Alguns ramaders, com el que han conegut al programa, el Manel, hi deixen les vaques xònegues —les més joves— preparades per passar l’estiu a la muntanya. Si mai hi aneu, no us estranyeu si de cop se us acosten a tot drap i en estol. No us espanteu, només volen la sal que cada quinze dies els porten els ramaders.
Des d’El Campo segueixen un antic sender de molta pendent que els ha portat fins a la carretera, a pocs metres de l’aparcament de la Farga, on tenien el cotxe. Si agafeu mai aquest sender, heu d’anar molt atents a les fites. N’hi ha de tant en tant, però en el primer tram no gaires, i us podeu desviar cap a alguna zona de barranc. Vigileu, especialment, en un lloc on una gran fita de pedres us condueix cap a una zona de mina de captació d’aigua.