Les bones aventures tenen un destí inhòspit semblant a la fi del món, protagonistes amb nervis a prova d’adrenalina d’explorador, i múltiples traves pel camí. Quan, a més, per franquejar el primer dels obstacle es fa imprescindible un permís especial del Servei Federal de Seguretat rus (FSB), l’antic KGB, ja és per subratllar en majúscules entre les històries que val la pena explicar.
L’escenari té un nom molt lleig, el Plateau de Putorana, però aquest altiplà al que fins no fa gaire no hi anaven ni els mateixos russos, amaga les cascades de gel més boniques del món, que glacen l’alè només de mirar-les.
I us preguntareu, qui es complica la vida per anar fins a aquest lloc remot de Sibèria, de 250 mil quilòmetres quadrats, on el sol no es pon durant l’estiu àrtic, i l’hivern estén una capa de gel i neu a -45 graus? Parlem d’un lloc perdut enmig de l’àrtic rus que amb prou feines trobareu al google maps; l’altiplà més meridional del món, amb mil llac i cataractes. Per ser exactes 25.000 llacs similars als fiords, alguns amb 400 metres de profunditat i la cascada més gran de Rússia, de 108 metres.
S’ha de ser un autèntic cowboy siberià, com els nènets nòmades que l’habiten per atrevir-se a endinsar-se en ple hivern al Putorana. Aquests pastors de rens, que estimen la simplicitat de la vida i creuen que nosaltres ens la compliquem, també esdevenen protagonistes d’una aventura que signa Rafa Vadillo, el cowboy català de l’àrtic rus.
El permís del FSB, l’antic KGB, “no va arribar fins a vuit dies abans d’agafar el vol”, relata Vadillo abans d’iniciar la tercera parada del cicle de Muntanya de la Diputació. L’auditori, minuts després, quedarà bocabadat. A banda d’escalador, en roca i gel, és també un bon comunicador i sap com mantenir la tensió narrativa i el públic atrapat.
Vadillo creu que els van donar el permís perquè allà no hi va ningú, i els va fer certa gràcia que algú hi volgués entrar, “fa molt de fred, ens van dir, per això hi volem anar, els vam respondre”. Aquesta part de Sibèria també és estratègica pels russos, sobretot pels seus minerals, “amb la mina més important de Níquel que hi ha al món”. “Has de justificar perquè hi vas, nosaltres vam dir que hi anàvem per una activitat esportiva”.
Un dels culpables de l’aventura és l’etnògraf Miguel Ángel Julián, un dels majors especialistes en les cultures indígenes de l’Àrtic Siberià. Des del 2008 hi passa diversos mesos a l’any, amb alguna de les 40 ètnies que hi habiten, com els nènets. Julián va veure a les xarxes socials les fotos del sud de Sibèria de les escalades en gel de Vadillo “no el coneixia de res, però em va enviar un missatge privat preguntant-me que feia un català a Sibèria i a l’hivern” diu Vadillo.
“He sobrevolat en helicòpter un lloc que es diu el Plateau de Putorana, on hi ha aquests salts d’aigua que es congelen que tant t’agraden”, li va proposar l’etnògraf i, es clar, després d’aquest ganxo, el destí ja estava marcat.
Així va anar la cosa, “un parell de cafès a Sant Feliu de Llobregat i un any de feina posterior, i començava l’aventura”. Però falta una part essencial en tota aventura que es digni d’assemblar-se una mica al viatge de l’heroi, hem de buscar des del nostre món ordinari els aliats per a creuar el primer umbracle de l’aventura, ja en territori inhòspit. Per sort Vadillo té bons amics russos, com Ivan Temerev. És un crack, aquest estiu sense anar més lluny ha establir amb altres companys noves rutes a la frontera entre el Kirguizistan i la Xina, als pics Alpinist (5482 m) i Korolyova (5816 m).
A banda de Temerev, també es van afegir a l’aventura àrtica altres col·legues russos, Fedor Kopitov i Vlad Golup. L’equip el completarien David Graells, Dani González (de Sòria) i Ramon Dies, i cap al Plateau de Putorana. Volíem fer una expedició amb un doble objectiu, explorar les possibilitats per a l’escalada en gel i conèixer i gravar la vida d’aquestes ètnies, els nènets.
Calia anar superant obstacles, proves de l’heroi. Una d’elles va ser aconseguir, i no és fàcil, mapes russos que, diu Vadillo, “estan fets via satèl·lit i indiquen fins i tot els salts d’aigua, i l’alçada d’aquets a l’estiu”. En aquests mapes també “vam veure la ciutat per on havíem d’accedir a Putorana, la porta d’entrada, Norilsk. És la més gran del territori de Krasnoiarsk, al sud de la península del Taimir, i la situada més al nord de Sibèria; la segona més gran per sobre del Cercle polar àrtic.
Un cop aterrats a Norilsk, quedaven encara 327 km en línia recta que havien de transitar d’alguna manera durant tres dies per arribar al camp base. La primera part de l’aproximació es va haver de fer amb els Trekol, “uns vehicles tot terreny amb sis grans rodes, que també són amfibis, per poder recórrer prop de 100 km de llacs i rius, que han d’estar glaçats per a poder-los travessar”. El segon dia el desplaçament es va fer amb motos de neu, amb una caixa remolc, per acabar el tercer dia recorrent més de 22 quilòmetres amb esquís.
“Ens vam recolzar molt pel que fa a la logística amb els companys russos”, recorda Vadillo. I sí, vam fer el darrer tram amb esquís (dels russos). “Són les nostres vacances d’aventura, ens ho paguem tot, i vam quedar que les tendes i els esquis ja els portarien ells. Però amb els esquis va ser una mica complicat que funcionessin, eren com els nostres d’aquí els anys seixanta; els famosos de fixacions silvretta i cables”.
Després d’esquiar d’aquella manera unes quantes hores i anar explorant el terreny, van descartar algunes zones “exposades a patir allaus i això va provocar que algunes de les que teníem marcades al mapa rus quedessin descartades”. Finalment, “vam topar amb un fantàstic cercle de cinc estètiques cascades de gel”.
El 12 d’abril de 2019, es completaria, després d’uns quants obstacles i traves en el camí, l’objectiu. Una fita que seria de tot l’equip però també de l’alpinisme mundial. La cascada més estètica del cercle la van anomenar “León & Tudela Fall” (de 60 metres, WI 5/5+) en honor a Marc Sabata “León” i Carlos Tudela, que els havien deixat feia poc en accidents de muntanya. “Vam fer la més difícil, vertical, bonica i segura, amb dos llargs. L’endemà havíem de marxar amb els nènets”, diu l’escalador.
Recorda Vadillo que “els companys russos quan nosaltres vam anar a visitar els nènets van seguir escalant altres cascades i van descobrir un nova vall”. POLSHAGA VPERYOD (de 65 m, WI 5), YEL PUTORANA (de 40 m, WI 5), SLOZHNIY (de 35 m, WI 5+), LYZHNIY (de 35 m, WI 4) i VASYA DAVAI (de 50 m, WI 6) la darrera només en top rop.
A la tornada, després dels dies intensos a l’Àrtic, van aconseguir que ni que sigui per una vegada els mitjans no especialitzats parlessin de la seva gesta, amb titulars com aquest: “Quatre alpinistes catalans fan història escalant cascades de gel a l’Àrtic rus per primer cop”. Ara, la millor recompensa, encara havia d’arribar.
Les millor zona d’escalada en gel de Catalunya és a la Vall de Boí
“Les millor zona d’escalada en gel de Catalunya és la Vall de Boí, per volum i per quantitat, però la més populars són les cascades del Pedraforca, ni que sigui per proximitat amb Barcelona”, conclou Vadillo durant l’entrevista al Pont de Mahoma de Tarragona Ràdio, que podreu sentir el dilluns que ve, dia 25 d’octubre, a les 19 hores.
Els nènets: “Vosaltres us compliqueu molt la vida, cada vegada teniu coses menys necessàries i viviu angoixats”
La millor recompensa del viatge, a banda de les noves rutes a les cascades, el missatge dels nènets. “L’aprenentatge principal és allò que també està relacionat amb l’alpinisme, que és la simplicitat” diu Vadillo després d’haver visitat amb Miguel Ángel Julián el nènets.
Amb la possibilitat de viure en una ciutat relativament a prop com Norilsk. Què fa que una gent vulgui viure enmig del no res, a -40 graus i de forma nòmada?
“Ells ens deien que és on se senten més a gust, i on tenien la vida més simple. Cada vegada més a les ciutats, els joves, es compliquen la vida, ens dèiem. Aquí és molt simple, dormir, cuidar els rens, preparar el dinar i protegir-te del fred. Sí que és veritat que estan portant els seus fills a les escoles, a la ciutat, i alguns ja no tornen”, ha explicat Vadillo.
Han d’anar un cop l’any a la ciutat, pel metge o per a fer documentació, “però sempre volen tornar a la tundra. Volen tornar a la vida simple. A preocupar-se de que el bestiar estigui cuidat. I intentar tenir el màxim de rens possibles. Si en tens molts, tens més recursos i ets una persona rica”.
Ells han estat amb tres “comunitats” (per dir-ho d’alguna manera), allà en diuen ‘brigades’, puntualitza Vadillo, “perquè durant l’època de l’antiga Unió Soviètica als nòmades els van intentar sendentaritzar” i els tenien controlats amb aquestes brigades numerades. “Vam estar amb una que tenia mil rens, i la que menys, 400”. La seva felicitat és això, tenir molts rens. Aquesta és la seva vida “carregada de simplicitat, vosaltres us compliqueu molt la vida, cada vegada teniu coses menys necessàries i esteu (van fer una expressió com angoixats)”.
De tot plegat en parla en el seu llibre, que porta el mateix nom que la xerrada que ha fet al cicle de Muntanya, “Territoris inexplorats, gel i nòmades a l’àrtic rus”, de Rafa Vadillo.