Raúl Pérez: “La vida colonitza per primer cop els tubs volcànics de la Palma, tres anys i mig després”

Tres anys i mig després de l’erupció de La Palma, un equip multidisciplinari de científics, geòlegs, biòlegs i espeleòlegs explora els tubs volcànics formats per la lava. En condicions extremes, amb temperatures que superen els 50 °C, investiguen com la vida comença a colonitzar aquest nou territori i com aquests microorganismes poden tenir aplicacions en biomedicina.

Tot plegat s’explica en el documental “Naixement i mort d’un volcà: Tajogaite 2021, espeleovulcanologia en un volcà actiu”, que l’espeleòleg científic Raúl Pérez, de l’Institut Geològic i Miner d’Espanya (IGME-CSIC) i coordinador de la Unitat de Resposta Geològica d’Emergència (URGE), estrena aquest dijous en el cicle Muntanya de la Diputació, omplint l’auditori. Ens ho ha explicat en una àmplia entrevista al Pont de Mahoma, de Tarragona Ràdio.

Josep Suñé: Raúl Pérez, què tal? Com estàs?
Raúl Pérez: Hola, doncs molt bé, moltes gràcies per comptar amb mi.

Anem a veure un documental inèdit.
Sí, presentaré un documental inèdit sobre l’espeleovulcanologia al volcà de La Palma.

Tres anys i mig després, heu entrat en aquest “tub vermell”?
Sí, la veritat és que han passat 3 anys i mig. Tenim diversos tubs làvics o tubs volcànics que estem començant a descobrir i explorar amb un doble objectiu: comprendre millor el volcà i estudiar com la vida colonitza per primer cop aquest territori.

Com treballeu en aquestes condicions extremes, amb temperatures de 50 graus i l’aire asfixiant?
Realment, com molt bé has dit, són condicions força extremes perquè la temperatura continua sent molt alta i hi ha risc de deshidratació. Per això dividim l’actuació en dues fases. En una primera, entrem amb equip normal fins als 50 graus. Quan l’aire supera aquesta temperatura, necessitem un equip especial: un sistema de respiració autònom i un mono de retard tèrmic per evitar la deshidratació i els cops de calor per inhalació d’aire calent.

Ja heu trobat noves espècies de microorganismes?
És molt sorprenent. La vida, per colonitzar aquests ambients, necessita temperatures inferiors als 100 graus. Hem trobat zones per sota d’aquesta temperatura i d’altres que encara la superen. El primer que vam estudiar van ser les condicions de temperatura, acidesa, pH i presència de minerals amb aigua, per entendre quins elements podien actuar com a nutrients. Així, primer vam fer un estudi mineralògic abans de centrar-nos en l’aspecte biològic. La nostra sorpresa ha estat trobar ja traces de les primeres colonitzacions en aquests tubs.

Explica’m com és el que veurem al documental. Aquestes imatges, aquests colors… el color vermell… I també aquesta descripció de xocolata fosa, com un pastís fos…

Hi va haver una primera controvèrsia sobre si anomenar-lo “tub vermell” o “tub de xocolata fosa”, perquè realment sembla xocolata fosa. Aquestes tonalitats i colors es deuen al refredament i la composició mineral. Quan ho observes al microscopi electrònic, és vidre refredat, però amb una mobilitat de ferro i alumini molt elevada, la qual cosa genera les característiques tonalitats vermelloses. Visualment, sembla un pastís a punt de desfer-se, però en realitat són estalactites de lava.

Aquesta és de les primeres coves o tubs on podeu entrar. D’altres estan més calentes, oi?

Sí, tenim altres tubs més freds, i fins i tot podem entrar dins del con volcànic, però no tenen ni el desenvolupament ni l’espectacularitat d’aquest tub. Estimem que hi pot haver almenys tres nivells, amb una secció d’uns 80 metres d’altura i longituds que poden arribar als 6 km. Tot just estem a les fases inicials de l’exploració i ens queda molt per fer.

L’equip que hi treballa és força ampli i multidisciplinari, no?

Sí, hi participen el CSIC, geòlegs, biòlegs, astronautes de la NASA i de l’Agència Espacial Europea, i espeleòlegs locals. El Grup d’Espeleologia Volcànica de La Palma, dirigit per Octavio Fernández, fa una tasca impressionant localitzant les entrades i facilitant la feina dels científics.

Això és important per a la ciència i la biomedicina?
Sens dubte. Per a la ciència, ens permet entendre millor l’erupció de La Palma i com es va generar tot el camp de lava, que va cobrir 1.000 hectàrees i va desplaçar 8.000 persones. A més, estudiar com la vida colonitza aquest nou terreny ens pot ajudar a desenvolupar nous antibiòtics per combatre bacteris superresistents. L’equip d’Ana Celia Miller, de Sevilla, treballa en l’anàlisi d’aquests microorganismes amb un gran interès per la indústria farmacèutica.

Ja heu vist altres formes de vida més complexes en aquests tubs?
Sí, hem trobat aranyes i petits insectes. Durant l’erupció, la zona era completament estèril, no es veia cap forma de vida, ni tan sols insectes,el silenci era absolut. Ara, però, amb el volcà inactiu, la vida està tornant: microorganismes, arqueus, bacteris, virus, insectes, aus, etc.

Amb la teva experiència en emergències, estem preparats per a una altra erupció com aquesta?
Crec que sí. Abans de l’erupció, tenia dubtes perquè a Espanya aquest tipus d’emergències són poc freqüents. Tot i això, la resposta a La Palma es va gestionar força bé. Sempre hi ha aspectes a millorar, però comparant-ho amb altres emergències recents com la Dana, veiem que encara ens falta preparació en alguns àmbits. Sempre hi ha elements que cal canviar, però el que hem de tenir en compte és que les decisions polítiques poden ser fonamentals en una emergència.

Els germans Pou van dir en aquest mateix Cicle que cal prendre seriosament el canvi climàtic. Comparteixes aquesta opinió?
Totalment. Com a científics, potser hem estat massa alarmistes i això ha generat escepticisme. Però els fets són clars: augmenten les temperatures mitjanes del Mediterrani i el Cantàbric, les precipitacions canvien, desapareixen glaceres i els ecosistemes es transformen. Si no prenem mesures, els fenòmens extrems aniran en augment.

Aquí tenim un altre tipus de possibles emergències: un polígon industrial, el segon més gran del sud d’Europa. Abans comentaves amb una companya que presentarà l’acte que la protecció civil prové d’una tradició amb una trajectòria inicialment militar, oi?

Sí, exactament. La protecció civil és un sistema d’organització dels estats per defensar-se de qualsevol amenaça o perill. Quan parlem d’amenaces, sovint ens referim a catàstrofes naturals, però aquest terme no m’agrada gaire, perquè la natura simplement segueix el seu curs. Els terratrèmols, els volcans, les precipitacions… tot això forma part del funcionament del planeta i, de fet, gràcies a aquests fenòmens hi ha vida a la Terra.

El problema ve quan nosaltres ens situem en llocs on no hauríem de ser. Per exemple, si construïm habitatges en zones inundables, quan la natura actua amb més intensitat, som nosaltres qui en patim les conseqüències. La protecció civil neix precisament per ajudar-nos a gestionar aquests riscos i fer que la nostra societat sigui més resilient. I, per descomptat, també en situacions de guerra, que és la forma més extrema d’agressió que pot patir una societat. En definitiva, la protecció civil té el repte d’adaptar-nos i preparar-nos per tot el que pot venir en el futur.

A l’Antàrtida estudieu la zoonosi inversa, no? O sigui, per entendre’ns, tirar ‘bitxos als ‘bitxos’, per dir-ho de forma molt planera?
Sí, i no ho fem expressament (riu..) treballem a la base antàrtica Gabriel de Castilla, que està en una illa volcànica activa a l’Illa Decepción; una base espanyola en una illa volcànica activa. Les erupcions que hi va haver a final dels anys 60 i principis dels 70, van destruir les bases antàrtiques britàniques i xilenes. Estudiem com els microorganismes que tenen els animals ens poden generar malalties.

Per exemple, el coronavirus: si prové d’un ratpenat, d’una cova… Jo he estat en moltes coves, però és cert que els ratpenats poden transmetre la histoplasmosi, un fong present a les seves femtes. Tot i això, en aquest cas, estudiem just el contrari: com nosaltres mateixos transmetem microorganismes a entorns on la influència humana és mínima, com l’Antàrtida. De fet, diversos grups de veterinaris i biòlegs han estudiat com microorganismes propis de l’ésser humà han començat a aparèixer en famílies de pingüins i foques que, en condicions normals, no haurien d’estar-hi exposades, un fenomen anomenat zoonosi inversa.

Què va passar amb el coronavirus segons el teu parer? Tens alguna opinió al respecte?

Crec que tots tenim la nostra opinió sobre el coronavirus. Ara bé, si treballes com a científic, el primer que has de posar sobre la taula són els fets, i, si més no, aquests són sospitosos. Treballant amb experts en biologia i analitzant la genètica del virus, podem afirmar que no està manipulat. Això vol dir que no prové d’un laboratori ni ha estat generat artificialment. D’altra banda, és cert que en algunes cultures tenen hàbits gastronòmics diferents, com menjar pangolins o ratpenats.

Tot i que aquí a Espanya intentem menjar tot el que corre, vola o neda, potser no estaríem preparats per consumir aquests animals. Així doncs, podria haver-se produït una zoonosi, com ha passat amb altres malalties transmeses per primats. Però també hi ha un altre factor a considerar: el virus va sorgir en un lloc on casualment hi ha un laboratori de nivell 5 a la Xina, on es treballa amb virus com el del còlera, entre d’altres. Mentre no hi hagi informació clara i transparent per part de les autoritats xineses, les especulacions continuaran. Si un científic només té dades esbiaixades, al final acabem a Cuarto Milenio.

Finalment, com combines l’esport i l’espeleologia amb la ciència?

Molt bé, la veritat. D’una banda, tenia por que la meva feina es convertís en una obligació i em fes perdre la il·lusió que sentia amb les primeres coves i els primers forats on ens ficàvem. Però ha estat tot el contrari. Ha esdevingut un al·licient que ens ha empès a afrontar reptes cada cop més difícils i atrevits: entrar en coves amb baixos nivells d’oxigen, explorar coves radioactives o descendir a grans profunditats. Òbviament, són desafiaments que requereixen un gran equip. No és una cosa que puguis plantejar-te en solitari. Recentment, vaig estar amb Beatriz, la noia que va passar gairebé 600 dies sola en una cova, i ella entenia la seva experiència com un repte d’aïllament. En canvi, el que faig jo és just el contrari: necessito un equip potent al darrere, perquè, sense ell, seria impossible.

El seu objectiu era estudiar com es comporta l’ésser humà en aïllament total, sense referències temporals. Quan perds la llum del sol, la percepció del dia i la nit desapareix completament. De fet, les coves s’utilitzen per entrenar astronautes i els equips de l’Estació Espacial Internacional, perquè representen un entorn anàleg a l’espai exterior, però amb gravetat. Tot el que fem en aquest camp requereix una organització enorme. Per exemple, per explorar la cova més profunda d’Espanya, d’uns 1.549-1.600 metres de profunditat, van ser necessàries més de 150 persones i tres anys i mig de preparació. És un repte comparable a les grans expedicions a l’Himàlaia.

Quins equips porteu en aquestes zones inhòspites, per exemple, a La Palma, que algú ha definit com “la porta de l’infern”, perquè allà se’t fonen els guants i pràcticament tot?

Sí, la veritat és que allà tot es fon, i has d’evitar deixar-te portar per l’emoció, perquè això pot acabar en cremades i ensurts importants. Pel que fa a l’equip, més enllà dels elements bàsics de protecció individual, com el casc i unes bones botes, aquestes han de suportar temperatures de fins a 800 graus per evitar problemes si trepitges zones a més de 300 graus. També és imprescindible portar micos ignífugs amb retard tèrmic, la qual cosa ens obliga a mantenir-nos molt ben hidratats i a controlar rigorosament els temps d’exposició. Quan l’aire és extremadament calent, cal utilitzar un equip de respiració complet.

Per afrontar aquestes situacions, rebem molta formació al costat dels bombers. En concret, treballem amb els Bombers de la Comunitat de Madrid, amb qui tenim un conveni, i també amb la Unitat Militar d’Emergències. Fem els mateixos cursos que ells per preparar-nos per accedir a espais confinats hipòxics i a zones d’estrès tèrmic i alta temperatura. Tot i que ni som bombers ni militars d’emergències, ens tracten com un més i ens proporcionen una formació molt valuosa. Òbviament, requereix esforç físic, sacrifici i dedicació, però ens permet obtenir dades científiques que no estan a l’abast de tothom.

La investigació segueix a La Palma, a la Cova Vermella. Com filmeu allà dins? Quin tipus de càmera porteu?

Personalment, porto un mòbil amb una carcassa protectora completa, i la veritat és que funciona força bé. Però durant l’erupció vaig veure com molts mòbils quedaven inutilitzats per la caiguda de tefra, una cendra una mica més gruixuda que la convencional, que impactava contra les pantalles i les feia malbé.

En aquell període vaig coincidir amb Arturo Rodríguez, fotògraf de National Geographic, que ens va immortalitzar en diferents moments. Ell utilitzava un equip Fuji i va parlar directament amb la marca, ja que l’equip era car. Afortunadament, Fuji li va oferir assistència tècnica especial. Tot i així, em consta que un parell de càmeres van quedar inservibles.

A les zones més calentes, on el risc de perdre equips és molt alt, utilitzem drons amb càmeres tèrmiques radiomètriques, que ens proporcionen dades de temperatura en temps real per píxel. Això ens va permetre descobrir temperatures sorprenents. Mentre que la temperatura de l’aire en certes zones era d’uns 40-50 °C—valors suportables sense necessitat d’equip de respiració—, les parets arribaven als 70-80 °C. Gràcies a aquestes càmeres, hem pogut gravar imatges espectaculars de la distribució tèrmica del Tub Vermell.

Encara hi ha xemeneies a 700 graus… i turistes, oi?

Sí, els turistes són a tot arreu! Durant l’erupció hi havia un control molt estricte, ja que cada cop que algú s’endinsava en una zona restringida—cosa que va passar tres o quatre vegades—es mobilitzava un contingent de 40 persones per rescatar-lo. Això implicava exposar-se a gasos tòxics, amb el risc que no només el turista imprudent patís conseqüències, sinó també els rescatadors.

Ara que les restriccions s’han relaxat, és habitual trobar turistes a qualsevol lloc, fins i tot a la casa d’Amanda—famosa perquè una boca volcànica va sorgir al seu porxo—o entre les colades de lava.

És molt espectacular veure els anomenats “illots”, coneguts com a kipuka (terme hawaià). Els brots verds demostren que la vida sempre s’obre pas, oi?

Sí, és impressionant. La primera vegada que vam pujar al con volcànic ho vam fer amb equip de respiració, i va ser una experiència duríssima. Tot i que el desnivell era de només 167 metres, l’ascens se’ns va fer tan difícil com si haguéssim escalat un cim de 4.000 metres. L’equip de respiració, l’ansietat i la calor extrema ho complicaven tot.

A les pel·lícules, quan veus algú amb un equip de respiració, sembla senzill, però en realitat només tens 20 minuts d’aire. Quan aquest s’acaba, l’alternativa és respirar diòxid de sofre i clorur d’hidrogen en nivells perillosos. Això obliga a planificar molt bé les rutes i calcular on treure’t la màscara amb seguretat.

El que més ens va impactar va ser veure com la vida es resistia a desaparèixer. Els pins cremats i la vegetació afectada intentaven brotar de nou, i moltes kipuka van servir com a refugi per a animals domèstics. Quan l’erupció va acabar, vam explorar-ne dues i vam rescatar més de 50 gats.

“Hornito feo” i “hornito bonito”. Explica’m això!

Els hornitos són estructures volcàniques que es formen com a petites xemeneies associades al cràter principal. Es tracta d’emissions de lava una mica més viscosa que creen monticles amb cavitats internes, ja que solen estar connectats a tubs volcànics. El nom de “hornito bonito” el va posar Octavio, un local de La Palma, en veure’n un de particularment espectacular. Comparat amb altres hornitos que es poden trobar a Tenerife o Lanzarote, aquest destacava per la seva bellesa i per tenir dues plataformes d’uns 14 metres d’alçada. En canvi, quan ens vam topar amb un altre que no era tan atractiu, Octavio el va batejar com a “hornito feo”. A la zona hi ha molts passos estrets i rocós abrasiu, així que cal anar molt protegit. Les pedres volcàniques són com fulles esmolades, i qualsevol rascada pot acabar infectant-se fàcilment.

Parlem de La Palma, però has estat a Mèxic i mig món, oi?

Sí! Des de petit somiava treballar en volcans i terratrèmols, i em considero molt afortunat d’haver-ho aconseguit. Quan fas realitat el teu somni infantil, és una sensació increïble, com si haguessis trobat el teu lloc al món.

Els volcans i els terratrèmols es troben arreu del planeta, sovint en paisatges espectaculars. Això m’ha portat a estudiar volcans a l’Antàrtida, Mèxic, Guatemala, Islàndia i Nova Zelanda, entre d’altres. També vam ser convocats per l’ONU per investigar l’erupció de Hunga Tonga, tot i que finalment la missió es va cancel·lar per la pandèmia de la COVID-19. Treballar en aquests llocs et permet conèixer persones fascinants i entendre com funciona un planeta viu. Som simples habitants d’una Terra en constant evolució, i el nostre repte és adaptar-nos-hi.

Fa 15 anys, Kurt Diemberger, l’únic alpinista viu que ha fet dos vuitmils verges, ens parlava del sisè sentit. Quan tothom fuig del perill, tu vas en direcció contrària. Com gestiones això?

És una gran pregunta i no sé si tinc una resposta clara. A La Palma, per exemple, ens passava exactament això: mentre un col·lapse de la paret del con volcànic generava una allau de lava, nosaltres corríem cap a ella.

Crec que, en aquests casos, has de saber controlar l’instint i posar límits al teu propi impuls. Hi ha un equilibri entre l’atracció pel fenomen natural i el sentit comú per no posar-te en perill innecessàriament. Però quan tens tantes preguntes per fer al volcà, la necessitat d’apropar-te al màxim és gairebé irresistible.

Què et sembla que un cicle de muntanya com aquest projecti documentals com el teu?

És una oportunitat fantàstica! Estic molt agraït perquè permet donar a conèixer una disciplina com l’espeleovulcanisme. És impressionant pensar que tant l’edifici volcànic principal de 160 metres com els més de 6 km de tubs volcànics, a 80 metres de profunditat, es van formar en només 80 dies.

Raúl Pérez, un plaer. Gràcies!
Gràcies a vosaltres i una abraçada per a tothom.