“L’Esperança va ser un barri que va complir el seu paper integrador. Més d’un centenar de famílies van poder tirar endavant”. Són les paraules de la Núria Meroño, religiosa que va treballar de mestra al Barri de l’Esperança, i de Joaquim Ferré, director de l’Escola Nostra Senyora de l’Esperança entre 1979 i 1985. Tots dos són testimonis directes de la història d’aquest barri tarragoní, que es va construir l’any 1975 i va ser enderrocat de manera definitiva a mitjans dels noranta, ja estigmatitzat i vinculat al tràfic de drogues i la delinqüència.
“Va acabar així perquè la segona generació de gent que va venir no tenia cap tipus d’arrelament amb el barri. Quan no hi ha arrelament la gent no respon. La identitat és necessària per viure“, ha recalcat Meroño. És per aquest motiu que la identitat, tarragonina, gitana o paia, es treballava a l’escola del barri. En aquest punt hi va arribar també l’Àngels Ejerique. Ella va ser l’encarregada, per exemple, d’engegar el projecte de psicomotricitat pels més petits.
“Va ser increïble, la relació amb els professors era excel·lent”
Manuel Simó Gabarri va ser un dels nens que es va criar en aquest desaparegut barri de Tarragona. Hi va arribar des del Preventori de la Savinosa, on hi havia un poblat de barraques. De fet, aquest va ser un dels motius pels quals es va crear el barri: traslladar les persones que vivien en barraques a un barri amb edificacions. “Vivíem els pares, els meus quatre germans i jo. Teníem una casa de tres habitacions amb cuina, menjador, lavabo i un pati”, recorda Simó.
L’objectiu de mestres com Meroño, Ejerique i Ferré era clar: d’una banda, assegurar que els infants tinguessin les primeres necessitats cobertes; de l’altra, educar-los per donar-los un futur millor. “Cada dia els nens estaven en condicions de poder atendre. Procuràvem això, que fossin feliços i nosaltres gaudir amb la feina“, recorda Ferré. L’objectiu es va complir, perquè Simó assegura que “va ser increïble i la relació amb els professors era excel·lent”.
Tràfic de drogues i delinqüència: punt i final
L’Esperança es va enderrocar definitivament l’any 1995, però el desmantellament havia començat anys abans. “Els primers veien el barri de l’Esperança com un premi. De les xaboles d’entrevies o la Savinosa, accedir al barri, era una millora. En canvi, la segona tongada, va venir gent de Múrcia i altres llocs que no coneixien res ni tenien arrelament amb el barri o la ciutat. Això porta al tràfic, a buscar la vida fàcil… Aquí hi convivia la vida i la mort”, recorda Ferré.
L’estigmatització del barri s’havia estés arreu de Tarragona. L’objectiu primer, però, ja s’havia aconseguit: donar una vida millor al centenar de famílies que va desplaçar-se al nou barri l’any 1975. “Els que vam començar ens vam alegrar que el barri desaparegués. Ja havia complert el paper integrador, les primeres famílies estaven vivint bé. El que quedava era la droga i el tràfic. Que tiressin un barri estigmatitzat, tota Tarragona ho sabia…”, ha acabat dient Núria Maroño.
