Compartim el «cafè copa i puro» amb una dona valenta, com totes les del Serrallo. Capatàs del Sant Sopar -que enguany commemora 30 anys-, del Gremi de Marejants. Impulsora dels Xiquets del Serrallo, i pionera del futbol femení amb el RCD Espanyol, on va jugar 18 anys. Avui Rosa Mallol, més coneguda com Patxitxa.  

Tot i que ella no ho sabia, han intervingut a l’entrevista en profunditat una companya i amigo “com una germana per mi” del RCD Espanyol de l’època, Montse Domingo, i una ‘rival’ del Barça (llavors, Penya Femenina Barcelonista), Maria Teresa Andreu. Totes tres han estat pioneres del futbol femení quan encara no estava ni legalitzat. La Maria Teresa, a més, ha estat una gran impulsora del futbol femení, i ha dedicat la vida a fer-lo gran des dels seus càrrecs a les Federacions catalana i espanyola de futbol, a la UEFA i al Barça. 

Dones valentes que van lluitar molt en un món masculí per pràcticament crear del no res la visibilitat per fer créixer el futbol femení.

«M’agrada la gent que escull amb cura les paraules que no s’han de pronunciar», deia la poeta, pensadora, aforista i escriptora italiana, Alda Merini.

I tenia tota la raó, aquesta màxima se l’ha fet seva la nostra convidada, que només gasta saliva quan és necessari, però quan obre la boca, això sí, com tots els que han nascut del pont de la Petxina cap a mar, la pot dir ben grossa.

«Cada història personal és única i les motivacions són nombroses i enrevessades», i la nostra convidada al “Cafè, Copa i Puro” en té moltes d’històries, i en una única vida.

Potser de jove encara ho sabia, però el numero ‘5’ que li penjarien a l’esquena li acabaria definint la existència. I es que és conegut que el ‘5’ simbolitza la llibertat, la curiositat i el canvi, el desig de viure aventures i explorar noves possibilitats.

I ella ho ha fet, i tant si ho ha fet. Ha «jugat» tots els papers de l’auca. I fixeu-vos que diem «jugat», no interpretat, «jugat» (vagi aquí la primera pista). I ha estat pionera, com aquells que van descobrir l’Antàrtida i les primeres aus australs. Ella, però, la descoberta la va fer amb un altre ocell, un «perico», segona pista.

Va néixer un dia de Nadal. No, no ho va fer per donar pel sac, però és que era l’any 1953; un any en el que hi va haver cinc eclipsis, tres de sol i dos de lluna. I mira, un altre ocellot, va venir al món al carrer Gravina (és un joc de paraules)

Sang marinera, com el popeye, però els dos tatuatges als seus forts braços ens parlen d’una «bestia de foc amb prominents pits, amiga dels xumets», i de la devoció per un sant. Quina paradoxa, com la vida mateixa.

Però tothom que la coneix, sap que aquests dies es desviu per un misteri. Ens ha dit un ocellet, que de petita anaven a «Ca la Caragola» a fer-se les vestes de Setmana Santa. No confongueu amb «Ca la Carola», malpensats!

Allà vestien també els misteris i, especialment un, el Sant Sopar «un sentiment difícil d’explicar» diu emocionada quan algú li pregunta per aquest pas del Gremi de Marejants. Sí, avui també plorarà, com ho fa sempre abans de sortir en processó o viacrucis.

I es que el seu lligam amb el pas, de la que és capatàs, és molt especial. Allà dalt hi porta Jesucrist i els seus apòstols, però també diverses generacions del barri mariner, amb els seus rostres.

També li podem dir capitana, si ho voleu en termes futbolístics, que tant han definit el seu creixement com a persona des dels 17 anys, «em va obrir els ulls, el futbol», afirma. Sentiment d’ocell perico.

Què vols fer, li van dir a la Confraria, sargir les xarxes o portar el toro mecànic? I ella, es clar, va agafar el toro per les banyes.

Com tothom que ha nascut del pont de la petxina cap avall, té un renom, com no podia ser d’altra manera. I mireu, el seu rima amb petxina. Li donem pas amb una última cita, aquella que diu que «una entrevista és com el set i mig; malament si et quedes curt, i pitjor si et passes». Buscarem l’equilibri, i li traurem emotives paraules.

Alguns potser recordeu un equip femení que entrenava al camp del Nàstic, el de l’avinguda Catalunya… es deia USFEAC. No us sona, no? Ella va començar a militar-hi als 17 anys, però la glòria li va donar el número ‘5’ que va portar amb molt d’orgull a la samarreta del femení del RCD Espanyol, on va jugar 18 anys. En un temps molt diferents als actuals, on les dones no jugaven a l’esport reina, ni cobraven, com ara.

Compartim el «cafè copa i puro» amb una dona valenta, com totes les del Serrallo. Capatàs del Sant Sopar del Gremi de Marejants, impulsora dels Xiquets del Serrallo.

Avui Rosa Mallol, més coneguda com Patxitxa.