La convidada aquest divendres a l’entrevista en profunditat de La Veu de Tarragona, a la secció ‘Cafè, copa i puro’ ha estat la magistrada emèrita del Tribunal Suprem, la tarragonina Rosa Maria Virolés. Recentment, el 2024, Premi Justícia de Catalunya, el màxim guardó que atorga el país en reconeixement a la trajectòria judicial.

Creu que encara avui “falta una cultura de la igualtat” en l’àmbit judicial. Considera que no n’hi ha prou que ho diguin les lleis, ja que “des de 1978 es parla de la igualtat“.
Afirma que “aquesta encara no s’ha assolit“, tenint en compte que al Tribunal Suprem hi ha “una vuitantena de magistrats, però només una trentena són dones“.

En una àmplia entrevista hem parlat d’actualitat, i de la seva trajectòria, però també de la Tarragona que recorda de la infantessa, quan els pares anaven al Moto Club, i amb les amigues jugaven a la Rambla Nova.

Quan parlem de la justícia hem de retrocedir en el temps, i buscar els seus orígens molt abans de l’època dels romans que tan ens representen a la nostra ciutat patrimonial. A la mitologia grega, la justícia estava representada per una deessa, Themis, que simbolitzava l’ordre diví i les lleis naturals, i per la seva filla Dike, la deessa de la justícia humana i la moralitat. Però la nostra convidada és més dels orígens del Codi Justinià, i el Digestum, la seva obra jurídica publicada l’any 533.

Una deessa és també el seu gran símbol, amb la balança, que representa l’equilibri i la imparcialitat; l’espasa, poderós símbol de l’autoritat i la força de la llei i, finalment, la bena als ulls, que ens indica de forma inequívoca que aquesta divinitat no n’entén de prejudicis ni favoritismes, i actua amb imparcialitat.

La nostra convidada al ‘Cafè copa i puro’ no és una deessa, però si assembla molt. És, això sí, una dona que amb la seva toga ha arribat al lloc més alt del poder judicial. O sigui, que té molt clara aquella màxima que diu que «les coses són el que són i no el que les parts diuen que són».

Ella ha arribat dalt de tot, però va començar des de baix, assistint a aquells que no tenien possibilitats ni mitjans, a la presó de Tarragona. «L’únic tresor dels pobres», diuen, «és el miracle possible». I ells en va fer molts de miracles, com un deessa grega.

«Els ulls és l’última cosa que la gent es deixa mirar», però ella, en els seus inicis, es va treure la bena dels ulls i va mirar de cara a la injustícia. Alguna cosa deuria llegir en la mirada dels indefensos i els innocents, que la va captivar de tal manera que va decidir dedicar tota una vida a defensar allà que és just.

Ha viscut a cavall amunt i avall, entre Tarragona, Madrid i Barcelona; entre la docència i la toga a l’alt tribunal. També ha estat per Brasil, com a vicepresidenta per a Espanya, fundadora i membre del Tribunal d’Ètica de la Unió Iberoamericana de Jutges.

Però també ha viscut una infantessa en aquesta ciutat. Per les tardes, mentre els pares eren al Moto Club, jugava amb les amigues a una Rambla Nova que no té res a veure amb l’actual. I un cop l’any, en aquesta època, veien passar juntes els misteris de la Setmana Santa, que també la van captivar.

Ens ha dit un ocellet que de petita era molt riallera, mentre jugava amb les amigues a casa, damunt d’uns magatzems de roba de la ciutat, mentre les mares aprenien costura.

El que no s’imaginava llavors, és que un diumenge de Rams acabaria sent ella la qui fes el Pregó de la Setmana Santa. Segur que ja deu comptar els dies per viure un any més la professó del Sant Enterrament, per retrobar-se amb la mare de deu de la Soledat, a la que té molta devoció.

Sí, la seva vida es va viure en femení, les amigues, la mare i tres germanes. I ella era la del mig, que acostuma ser la que paga els plats trencats de dalt i de baix. Però la virtut de la temprança de caràcter tant necessària pel poder judicial, ja es començava a forjar en aquella època.

Ha recollit molts fruits i reconeixements per la feina, la llista és molt llarga. El darrer l’any passat, quan el president Illa li lliurava el Premi Justícia de Catalunya. També té la Creu d’Honor de l’Ordre de Sant Raimon de Penyafort. Guardons que va recollir amb la mateixa il·lusió que un altre reconeixent, el del Pregó de les festes de Sant Roc al Cós del Bou, on va viure i passar una part de la infantesa, al número 2 del carrer.

Una magistrada, ara emèrita, es jubila mai? Li preguntarem.

Com deia Carner, quan «la pedra es torna brasa i l’aire es torna plom, la fina camiseta com un pell s’encasta». I en l’exercici de la justícia, certament, com en tantes altres feines que una decisió pot canviar, per be o per mal, la vida de les persones, convé no endur-se la toga cap a casa.

Avui li preguntarem què va sentir quan el Tribunal Suprem va emetre la primera sentencia signada únicament per magistrades. I no va fa pas tant. Va ser: Milagros Calvo, que presidia la taula i primera magistrada de la història de l’Alt Tribunal, Maria Lourdes Arastey, Maria Luz García Paredes, María Luisa Segoviano, que després es convertiria en la primera jutgessa a presidir una Sala del Suprem i una tarragonina, la nostra convidada d’avui, Rosa Maria Virolés, magistrada emèrita del Tribunal Suprem.

(Ella no ho sabia, però a la recta final del programa ha aparegut als estudis una amiga de la infantessa, Maribel Mathious)