Sabeu aquelles persones que, quan tenen un programa d’actes a les mans, se’ls desferma una necessitat imperant de fer-lo sencer? A Tarragona, jo diria que això passa, al menys, en dues ocasions: amb el programa de Sta Tecla i amb el del FITT.
Val a dir que enguany té encara més mèrit ser un “finisher cultural”, perquè el Festival ha programat en un mateix dia en localitzacions que t’obliguen a caminar la ciutat de dalt a baix. Sembla que això de “posar-se fitt” és literal.
Repassem el circuit de dimecres:
Podies començar als jardins del Camp de Mart en una cabana petita i caldejada on valia la pena suar per veure una proposta de teatre d’aprop i de mig cos: Lost Dog. Molt emotiva, tendre, delicada. El públic en sortia encantat. Si voleu anar a les properes representacions (n’hi ha dues per dia), preneu una ampolla d’aigua i vestits ben fresquets.
A les 17h s’estrenava Oveja Perdida, que també estrenava espai: el Teatre Magatzem, on sembla que també hi feia molta calor per problemes amb la climatització. L’obra convida l’espectador a ser interactiu, a girar al voltant de l’escena que es va repetint per veure-la desde diferents perspectives. Però, bé per la calor o per desconeixença al ser el primer dia, no tothom ha entrat en el joc, i no han pogut gaudir l’experiència plenament. Quedeu avisats per si hi aneu a les properes funcions.
I del Magatzem cap al Refugi 1 del Moll de costa, per assistir a un espectacle que ens endinsa en el circ, Bürstner’s Club. Sí, també feia una calor inusual. Però el més sorprenent ha estat la remodelació de l’espai, la transformació del Refugi en dos àrees: zona de taules llargues (dimecres es servia el primer sopar del FITT) i zona d’espectacle, amb dues graderies muntades a banda i banda per l’ocasió. Ara que ja hem vist com queda, em fa l’efecte que reclamarem més espectacles al Refugi1.
I a la nit, amb la panxa plena, pugem cap al Palau de Congressos. Aquesta nit toca Altsasu.
El títol és prou explícit, no enganya. L’obra tracta sobre els fets que van passar a Altsasu el 2016: una baralla en un bar en què s’hi van veure implicats joves de la localitat i dos agents de la Guàrdia Civil. El cas va tenir una gran exposició mediàtica per les implicacions polítiques i ideològiques que li van atorgar. La mateixa obra ha patit censura en algunes localitats i Vox va intentar que la prohibissin. Amb aquests antecedents, bona part del públic ja anava suggestionat a veure una obra de teatre compromès i sensibilitzat per una realitat que a alguns els va traslladar a l’octubre del 2017.
L’argument, doncs, ja el sabíem però el dubte era com ho posarien en escena, com ens explicarien la història que tantes vegades havíem sentit o llegit als mitjans. La peça arrenca amb una contextualització del dia i lloc dels fets: dimarts de carnaval a Altsasu, quan els habitants es posen a la pell del momotxorro, la bèstia ancestral amb cap de toro i pel d’ovella, que fa rituals de sang. Semblava una mena de justificació premonitòria de perquè es desferma la violència posterior. És importantíssim entendre els sustrat cultural que propicia el rebuig d’un poble a tota mena d’autoritat imposada i al final du al xoc social entre alguns habitants d’Altsasu.
A partir d’aquí, se’ns presenten els fets de la nit de la baralla, explicats a través de les declaracions de testimonis i implicats, a voltes reproduïnt les declaracions al jutjat, a voltes fent reconstrucció de l’escena. S’alternen les dues narratives, així com les dues versions dels fets, i això és el que atorga ritme i dinamisme a l’obra.
I en tot aquest desplegament de la història, sempre en escena només hi havia uns 8 tamborets i 4 persones. Uns recursos sobradament aprofitats. És destacable la feina que fan els actors, que van arribar a interpretar desenes de personatges, amb canvis llampec d’un a l’altre, amb la sola ajuda per fer la caracterització d’una jaqueta, que ara es convertia en dessuadora amb caputxa, ara en blazer. Diàlegs picats, fluïts i amb expressió perfectament natural. Realment, la tasca dels actors va ser meritòria.
Una altra de les preguntes que ens féiem era si seria una obra partidista, tractant-se d’un cas tan polèmic. Les dues parts van quedar representades i cadascuna justificada i també retratada amb els seus excessos: Les organitzacions d’esquerra radical a Euskal Herria, la sentència de penes desmesurades, la politització d’un cas que podia haver passat per una simple trifulca de bar. Però també l’odi i el rebuig per qüestions ideològiques i la violència que genera.
Aquest equilibri entre el respecte, la subtilesa i la contundència a l’hora de presentar els arguments, crec que va quedar palès en la reacció final del públic quan va acabar l’obra. Tan bon punt es van obrir els llums, vam començar a aplaudir, mecànicament; és el que toca en aquests casos. Però miraves als ulls de la gent, i estàvem com absorts, païnt encara la intensitat del que ens acabaven d’explicar. A la tercera vegada que els actors van sortir a escena per rebre els aplaudiments, els espectadors es van començar a posar drets i a aplaudir de veritat, amb força i intenció, ja conscients del que havíem vist. A mida que ho assimilàvem, els apluadiments es feien més intensos , acompanyats de xiulets i bravos. Les converses de valoració ja van començar tot just sortir del Palau i, pel que vam poder sentir, la sensació general és que Altsasu va agradar i emocionar.
I per acabar, tothom que volia podia seguir la xerrada i festa al Passeig de les Palmeres. Abans, però, havíem de superar l’última prova, la trencacames: pujar les 13mil escales del Palau de Congressos!