powered by Advanced iFrame. Get the Pro version on CodeCanyon.
Sílvia Vidal ha estat distingida amb els Piolet d’Or 2021. Es tracta del màxim guardó que atorga la comunitat alpinística mundial. L’escaladora recollia un ‘reconeixement especial’ per la seva trajectòria en solitari en grans parets d’arreu del món, en la gala celebrada a la localitat de Briançon, a França, el passat mes de novembre.
Reconeixement, també, per la seva enèsima gran aventura en solitari, sense telèfon mòbil, GPS, ni telecomunicacions. Mentre per aquí estàvem a punt de confinar-nos, Vidal ja ho estava al seu estil, obrint una nova via, Sincronia Màgica (1180 m, A3+/6a+); la primera ascensió a la cara oest del Cerro Grande, a la regió d’Aysén, a la Patagònia Xilena. Va realitzar l’activitat sola i totalment incomunicada durant un mes i mig, del 7 de febrer al 10 de març de 2020.
Ja el 2012 va estar a prop d’aquesta zona, encara més al nord, durant l’obertura de la via “Espiadimonis” (1.300 m, A4/6b), a la Regió muntanyenca Avalancha, per a la qual va passar 32 dies penjada a la paret.
Ens ha explicat que després de fixar els primers 180 metres, va estar 33 dies penjada a la paret per obrir la via ‘Sincronia Màgica’, de 1180 metres de recorregut més la grimpada fins al cim de l’agulla més occidental, que va resultar no ser el cim principal.
La paret té uns 330 metres de terreny vertical, amb molta vegetació que impedeix gaudir de l’escalada en aquest tram. Ella la va marcar com a ‘matoll tracció’. Per pujar per fissures verticals, plenes de vegetació, va fer servir grampons i un piolet, ens relata Vidal. La resta de la via, uns 850 metres, són de placa i fissures, algunes de grans (amb xemeneies) que estan força netes.
Vidal ens relata la via i té molts números perquè el company del programa Sebastià Poy li dediqui una poesia en directe.
I mentrestant, us hem recomanarem una lectura de muntanya. ‘La Virtut a la muntanya’, reivindicació d’un alpinisme lent, il·lustrat i anticapitalista, de Pablo Batalla Cueto, amb Ricard Fernández.
Rafa Vadillo, el cowboy català de l’àrtic rus
Les bones aventures tenen un destí inhòspit semblant a la fi del món, protagonistes amb nervis a prova d’adrenalina d’explorador, i múltiples traves pel camí. Quan, a més, per franquejar el primer dels obstacle es fa imprescindible un permís especial del Servei Federal de Seguretat rus (FSB), l’antic KGB, ja és per subratllar en majúscules entre les històries que val la pena explicar.
L’escenari té un nom molt lleig, el Plateau de Putorana, però aquest altiplà al que fins no fa gaire no hi anaven ni els mateixos russos, amaga les cascades de gel més boniques del món, que glacen l’alè només de mirar-les.
I us preguntareu, qui es complica la vida per anar fins a aquest lloc remot de Sibèria, de 250 mil quilòmetres quadrats, on el sol no es pon durant l’estiu àrtic, i l’hivern estén una capa de gel i neu a -45 graus? Parlem d’un lloc perdut enmig de l’àrtic rus que amb prou feines trobareu al google maps; l’altiplà més meridional del món, amb mil llac i cataractes. Per ser exactes 25.000 llacs similars als fiords, alguns amb 400 metres de profunditat i la cascada més gran de Rússia, de 108 metres.
S’ha de ser un autèntic cowboy siberià, com els nènets nòmades que l’habiten per atrevir-se a endinsar-se en ple hivern al Putorana. Aquests pastors de rens, que estimen la simplicitat de la vida i creuen que nosaltres ens la compliquem, també esdevenen protagonistes d’una aventura que signa Rafa Vadillo, el cowboy català de l’àrtic rus.