powered by Advanced iFrame. Get the Pro version on CodeCanyon.
La Unió Soviètica va envair l’Afganistan el 27 de desembre de 1979, quan Gervasio Sánchez acabava de complir els 20 anys i feia tres mesos estudiava Periodisme. Els talibans van ocupar Kabul i van conquerir gairebé tot el país el diumenge 15 d’agost de 2021. Ell estava a punt de complir els 62 anys. Entre totes dues dates han passat 41 anys i mig, el temps que els afganesos porten en guerra mentre ell ha assaborit dues terceres parts de la seva vida.
Parlem amb el periodista, fotògraf i corresponsal de guerra, Gervasio Sánchez, amb una vintena de premis i reconeixements, alguns en favor de la llibertat de premsa i la denúncia de les injustícies, o per la promoció dels drets humans.
Hi ha una norma no escrita en el món del periodisme bèl·lic que diu que mai cal prendre partit en una guerra. Ell no la compleix. No vol complir-la. Cada vegada que ha d’anar a un conflicte, ho fa prenent des del principi partit per un bàndol, el de les víctimes.
“Em sorprèn que les darreres setmanes tothom hagi parlat del conflicte”, explica Sánchez, mentre afegeix que “els mitjans de comunicació no estan fent bé la seva feina; no s’ha cobert bé el conflicte i els ciutadans no l’han entès i estan confosos”.
Sánchez sap del què parla. La seva experiència es reflecteix en la quinzena de llibres que ha escrit, o en projectes de fotoperiodisme seguint la trajectòria vital de les víctimes dels conflictes, com DONES. AFGANISTAN, que compta amb fotos seves i textos de Mònica Bernabé, que és la única periodista de l’Estat que informava permanentment des de l’Afganistan.
De l’experiència de Sánchez i de la conversa, en traiem un relat que s’allunya del que expliquen massa sovint els mitjans convencionals. “Els afganesos preferiran un règim injust talibà abans que un desastre de la guerra”, explica Sánchez, mentre tira enrere en el temps i detalla que el primer cop que va arribar a Afganistan quan els talibans van bombardejar Kabul i que la seguretat era “millor que amb els senyors de la guerra”.
El pas del temps no ha fet mes que enfosquir la imatge del conflicte. “Al 2002 i 2003 hi va haver molta emoció, després els Estats Units van mirar cap a Irak, i talibans van començar a organitzar-se, 2009 i 2010. L’optimisme va començar a baixar, a partir de 2003 atemptats dels talibans i, a partir del 2006, va iniciar-se la guerra de guerrilles”.
“Avui dia, les universitats han obert i les dones hi poden anar, però evidentment segregades, però això ja passava a l’Afganistan fora de Kabul. La segregació ja existia, i en algunes províncies el nombre de dones estudiants era petitíssim”, explica Sánchez, al mateix temps que afegeix que “em sento deprimit quan veig tertulians oportunistes i periodistes de saló veient com, de sobte, apareixen manifestos signats per persones que m’hagués agradat que tinguessin més sensibilitat anteriorment”.
Fátima: la fugida de dones d’Afganistan en primera persona
En l’àmbit d’aquest apunt de periodisme internacional, també coneixem la història de Fàtima, l’única guia turista de l’Afganistan, al punt de mira dels talibans i evacuada a Itàlia gràcies a la iniciativa d’un grup de viatger entre els quals un tarragoní, Carlos Ferrer, que ha recorregut una vuitantena de països arreu del món.
powered by Advanced iFrame. Get the Pro version on CodeCanyon.
Un d’aquests viatges el va portar fa tres mesos al país asiàtic on s’hi va estar tres setmanes. Fàtima el va guiar, i van fer amistat. Van aconseguir que ella i altres persones amenaçades estiguessin en el llistat del Ministeri d’Exteriors per la seva evacuació del país. en un segon intent d’accedir a l’aeroport de Kabul, van aconseguir accedir a un avió de l’exèrcit italià que els va portar a Milà.
“Ja la coneixia anteriorment, perquè el seu cas es va fer viral”, explica Ferrer, que detalla que la seva vida al país era “molt complicada, ja que molta gent la insultava per anar amb texans, encara que anés tota coberta. Es va convertir en la primera dona guia dona del país, a més de periodista i activista pels drets de la dona i dels nens. Havia de fugir”, conclou.
