powered by Advanced iFrame. Get the Pro version on CodeCanyon.
Sí, encara hi ha algú al bosc. En un món abocat al remolí constant de xifres i actualitzacions de pantalla —i gairebé trenta anys després de la Guerra dels Balcans— és més fàcil és oblidar un de tants conflictes que sacsegen el nostre planeta que dedicar un moment a tractar com ho van viure en primera persones els centenars de milers de víctimes que hi van perdre la vida, la família, la casa i la dignitat.
Per això, espectacles com la proposta inaugural del Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT) d’enguany, titulada ‘Encara hi ha algú al bosc’, són especialment esfereïdores, perquè no només parlen de les víctimes de la guerra, sinó que centra l’atenció en les dones anònimes -més de 50.000, segons algunes fonts— la majoria musulmanes i croates, petites i grans, aïllades i desconegudes que van ser violades durant el conflicte civil i que, un cop embarassades, van haver de conviure amb aquesta maternitat imposada justament.
Un glop difícil d’empassar. Així es pot definir aquesta peça teatre que barreja sense complexes moments d’alta càrrega emocional, ironia, tendresa, música techno, crítica despietada i perfils reals de testimonis, que es mesclen per parlar-nos de la recerca de la identitat, dels fills de les víctimes que no coneixen els seus pares biològics i la ràbia de les violades, massa sovint ofegada entre xifres fredes dels titulars i punts sense identificar que suren en el mapa.
“Mataven els homes i a les dones ens violaven”. La veu que parla és la d’una dona que es diu Nevenka, Milica o Meliha, noms que no coneixem i que ens costen de pronunciar, però que, traslladats a l’escenari, saben com apuntar al nostre conscient. I ho fan amb un discurs senzill i emotiu, que contraposa en una pantalla l’alegria dels portadors de la torxa abans de la cerimònia inaugural de Barcelona ’92 amb les corredisses de les víctimes de les bombes i ens demostra que totes les coses, les bones i dolentes, passen al mateix moment sense que moltes vegades no en vegem les arestes.
Amb una prosa que recorda la premiada Svetlana Aleksiévich i els seus testimonis sincers de dones, massa sovint dones, oblidades en els vestigis de la guerra, a la proposta que ahir va obrir el FITT no li van caldre massa focs artificials per posar el llistó molt alt de cara als dies de teatre que ens esperen. Ho confirmem els aplaudiments —una mica massa curts per al nostre gust, i amb poca gent dreta, fet que confirma que Tarragona és una plaça difícil per als actors— al final de l’espectacle, que confirmen que sí, que ens esperen dies d’emocions fortes i que el bosc està, massa sovint, ple de veus que fereixen.
