“He filpat, però no m’ha emocionat”, això em deia una amiga, ballarina professional, que em vaig trobar a l’acabar l’espectacle de dansa Traces. Necessitava parlar amb algú del ram, perquè jo, com crec que molta part del públic, no estem avessats a veure dansa contemporània.
“Aquest home (Wim Vandekeybus) és un crack mundial de la dansa actualment, no sabem el privilegi que tenim de poder-lo veure a Tarragona. Però no m’ha acabat de satisfer. M’ha sobrat ben bé mitja hora de l’espectacle.” Afegia també que els ballarins són tècnicament perfectes i les coreografies molt ben aconseguides, però….i aquí va el gran però…la història trontolla. Entre le públic hem sentit allò de “no ho he entès”.
Segons el meu humil parer, la dansa (suposo que això es pot dir de qualsevol representació artística) pot tenir com a objectiu impactar emocionalment, sense més. Ja n’hi hauria prou, de fet. Són aquelles peces en que l’espectador s’ha de deixar anar, apagar la raó argumental i connectar amb les seves vísceres. Cap problema, podem entrar en el joc.
Però és que sincerament crec que Traces pretenia explicar una història i no se n’ha sortit, no ha acabat d’arribar al públic. Si et preguntes de què va, intentes lligar caps i treus la conclusió, pel títol, l’escenografia, la mimetització animal,…que està relacionat amb la natura, ecologia, i la petja mediambiental. Una temàtica que en alguns punts és molt explícita, massa, com al final amb moralina (no, sisplau!), però que a vegades es dilueix en quadres escènics, espectacularment coreografiats, però que ens allunyen de la possible història. Alguns quadres semblen empastats al mig de l’obra per propiciar el “solo” de lluïment d’algun ballarí o ballarina. Hem sentit veus que coincidien en què la peça era massa llarga.
Us confeso que a mí m’agrada molt la dansa contemporània, però patia pel públic que no hi està avessat. Em va alleujar el principi, pintava molt bé: intrigant i suggerent. El desenvolupament va ser un desplegament de virtuosisme, amb coreos grupals i individuals perfectament executades. Però la història va anar perdent el fil i la intensitat, per repetició o per desconnexió argumental, fins que va arribar un punt d’inflexió en què, per mí, va decaure sense remei: quan van introduir l’humor, de sobte, en una obra en que la tensió ho aguantava tot. Suposo que era un gir buscat i volgut, però a mí em van perdre. L’escena final amb moralina em va acabar de decebre.
Clar, reconèixer que no t’ha agradat del tot una peça de dansa contemporània i a més quan es tracta d’un Win Vandekeybus, no és fàcil, perquè sempre tens el complexe de que realment no en saps, no acostumes a veure espectacles d’aquests tipus, no tens arguments de judici. Però més enllà de saber interpretar les claus d’aquesta disciplina, està el fet de si una obra et transmet o no, si t’arriba o no. Sense complexes, ens hem d’atrevir a valorar els espectacles de dansa com a públic, no com a erudits.
Gràcies al FITT, que està fent un esforç brutal per portar aquests grans títols de dansa, cada cop en sabrem una mica més. Ahir, per exemple, ja sentíem espectadors que comentaven que Peeping Tom els havia agradat més. Gustos a banda, és molt inspirador poder parlar sobre dansa. Sisplau, no deixeu de programar-ne.
CURIOSITAT:
La companyia de Wim Vandekeybus té uns horaris molt estrictes, però van accedir a la petició del FITT de començar uns minuts més tard, ja que bona pat dels espectadors acabaven de tornar de La Canonja, de veure Roberto G. (magistral!) i gairebé no havien tingut temps de sopar.
També em va cridar l’atenció el detall al final de l’obra en que cada ballarí va ser obsequiat amb un pom de flors que van llençar al públic, enjugassats, entussiasmats i enmig de rialles. Transmetien una energia encomanadissa.