El tarragoní Xavi Moya té 49 anys. Desprèn energia, ganes de viure i empatia per moltes de les persones que l’envolten.
Al Xavi li agrada córrer però no fugir. Ell no fuig del que va viure. De fet, diu textualment que haver estat enganxat a l’alcohol i a les drogues, haver sigut un addicte, és, des de la perspectiva, una de les millors coses que li ha passat a la vida. Defensa aquesta afirmació tan contundent asseverant que si no s’hagués intentat suïcidar, si no hagués tocat fons, no hauria iniciat el camí dels tractaments estrictes ni la pujada real de la recuperació.
“Si no hagués passat aquest procés no tindria tot el que tinc ara a la vida”.
Un procés que engloba molts reptes
“Pateixo la malaltia de l’addicció. I des de fa set anys, m’hi recupero. Dins d’aquest procés de recuperació, se’m va pautar, al principi obligat i de mala gana, la pràctica esportiva com un suport i com un reforç a nivell mental, emocional i de disciplina”.
Entre els seus reptes, es planteja fer una travessa de 148 kilòmetres pel Sàhara en només quatre dies.
Juntament amb Jesús Gellida, del Club Excursionista Alliberadrenalina, faran, al novembre, la running raid al desert del Sàhara marroquí, concretament a la Vall del Draa, amb l’equip ‘Ni un pas enrere’.
(niunpasenrere.tgn@gmail.com).
L’espiral de l’addicció
El seu periple comença quan era adolescent.
“Primer vaig tastar l’alcohol. Després van venir altres substàncies.
No pots fer vida normal sense que vagi acompanyada del consum”.
I és que com explica Moya, els vincles d’un adolescent addicte van molt lligats a les substàncies.
“En el meu cas el desastre va ser la cocaïna. Tot es va descontrolar: a nivell d’horaris, a nivell de diners, dependència del consum diari… Econòmicament no ho pots sostenir i llavors comencen els robatoris, les mentides, els enganys, demanar diners, inventar-te històries, en definitiva, l’espiral de l’addicció.”
la importància de tocar fons
El 17 de juny del 2016 el Xavi Moya va ingressar a l’institut Hipòcrates.
Dos dies abans, el Xavi s’havia intentat suïcidar: “eren les 7 del matí, era a casa i estava penjant una corda per suïcidar-me”.
Allò va ser tocar fons. “És el que li cal a qualsevol addicte”, diu el Xavi.
Cal, això si, la sort de tenir les eines, els recursos i les persones al voltant que aconsegueixin dirigir el llarg camí cap a la recuperació.
“Si el tocar fons és honest, íntim i de debò. mires enrere i dius: això no es pot aguantar ni un dia més. Veus el desastre que estàs arrossegant, les mentides que tu mateix et creies. És llavors quan tens la força o la voluntat de demanar ajuda. La màxima: el que faci falta per no fer un pas enrere”.
El que em digueu”.
“Per tornar a començar, t’has de girar com un mitjó”
Xavi Moya explica que per començar a superar una addicció, sigui la que sigui, fan falta els següents passos: “un “ingrés, un aïllament social total i un acompanyament de la família i l’entorn del malalt en la seva recuperació. Això vol dir moltes teràpies familiars, que entenguin la malaltia per ajudar a preparar, al cap d’uns mesos d’ingrés, la reinserció i la tornada a la vida normal. I això no és fàcil. T’has de girar com un mitjó”.
Un sistema de salut que no està preparat
El Xavi Moya diu que el sistema de salut pública no està preparat per afrontar els nombrosos casos d’addiccions.
“No dubto que els professionals fan bé la seva feina, però en molts casos no tenen els espais i els recursos suficients”.
Un centre privat és molt car. Hi ha molta gent que econòmicament no pot fer front
a l’alt preu d’un bon tractament per sortir-se’n de veritat”.
Per això, paral·lelament a la cursa, al setembre obriran una recaptació que anirà destinada a la Fundació ‘Hay Salida’, que dona suport a persones que com ell, han conviscut amb l’addicció però que no es poden pagar l’elevat cost dels tractaments.
Un addicte no es cura
Segons explica Moya, un addicte no es cura, ho és sempre i sempre haurà d’estar atent per no recaure.
Ell diu que córrer l’ajuda. Ell no és terapeuta, però des del testimoni i l’experiència de qui ho ha viscut, també escolta, també ajuda.